Transició democràtica espanyola - Wikiwand
For faster navigation, this Iframe is preloading the Wikiwand page for Transició democràtica espanyola.

Transició democràtica espanyola

De Viquipèdia

Transició democràtica espanyola
Flag of Spain 1945 1977.svg
1975 – 1982 Flag of Spain.svg
Bandera Escut
Lema nacional: Una, grande y libre
(en llengua catalana Una, gran i lliure)
Himne nacional: Marxa Reial
Informació
CapitalMadrid
Idioma oficialCastellà
MonedaPesseta
Període històric
Guerra Freda
Mort de Francisco Franco20 de novembre de 1975
Aprovació de la Constitució en referèndum6 de desembre de 1978
Intent de cop d'estat23 de febrer de 1981
Eleccions generals espanyoles28 d'octubre de 1982
Política
Forma de governMonarquia absoluta (1975-1977)
Monarquia constitucional (1977-)
Rei d'Espanya
 • 1975-2014:Joan Carles I

La Transició democràtica espanyola, Transició espanyola o, simplement, Transició, és el període comprès entre la fi de la dictadura franquista i el restabliment de les institucions democràtiques a l'Estat espanyol, ras i curt, una nova estructura jurídica que havia de generar nous marcs de legitimitat i consens.[1]

Context

Situació política

Els darrers anys de la dictadura no van portar cap estovament a l'hora de reprimir els sindicats o associacions polítiques, o bé de signar sentències de mort en els casos de terrorisme, excepció feta del Procés de Burgos.

Des del 22 de juliol de 1969, el dictador Francisco Franco havia proclamat com al seu successor oficial al príncep Joan Carles de Borbó, net d'Alfons XIII, que l'endemà va prestar jurament de lleialtat al dictador, als principis del Movimiento Nacional i a les lleis fonamentals de l'Estat. Durant aquests primers anys de la dècada del 1970, el paper del llavors príncep va ser poc rellevant políticament parlant.

Les protestes estudiantils i vagues, totes ferotgement reprimides, van ser una altra constant de les acaballes del règim. El procés de gradual retirada del suport eclesiàstic, tret d'excepcions malauradament notables, al règim de Franco es va convertir en un altre dels elements característics del període 1969-1975.

L'única resposta a les mobilitzacions de la que el Govern se sentia capaç era la repressió, com el procés 1001, el 1973, contra deu membres de Comissions Obreres acusats d'associació il·lícita i l'execució a garrot vil de Salvador Puig Antich, anarquista català militant del Moviment Ibèric d'Alliberament, el 2 de març de 1974. El judici a Comissions Obreres s'inicià el 20 de desembre de 1973 sota una atmosfera de terror, ja quinze minuts abans de l'hora en què havia de començar el judici, el president del govern, l'almirall Luis Carrero Blanco era assassinat per un comando d'Euskadi Ta Askatasuna. Aquesta figura havia de ser el garant de la continuïtat del règim a la mort de Franco, cosa que es va veure parcialment truncada. El nomenament a la presidència del govern de l'anterior director general de seguretat, Carlos Arias Navarro, no deixava dubtes sobre la resposta del règim: emprar la força si calia.

Funeral pels advocats d'Atocha assassinats per l'extrema dreta (Madrid, 26/01/1977)
Funeral pels advocats d'Atocha assassinats per l'extrema dreta (Madrid, 26/01/1977)

El caràcter convuls d'aquells anys desmenteix el relat d'una plàcida i pacífica transició a la democràcia. La conflictivitat política i social, que fou altíssima, tingué una traducció en un elevat cost de sang, amb gairebé dos-cents morts a mans dels cossos i forces de seguretat de l'Estat entre 1975 i 1982, i amb atacs criminals per part de l'extrema dreta espanyola, ben sovint en connivència amb la policia. Són els anys de la massacre de Vitòria del 3 de març de 1976, dels Fets de Montejurra del 9 de maig de 1976, de la matança d'Atocha del 24 de gener de 1977, de l'atac contra el dirigent del MPAIAC Antonio Cubillo el 5 d'agost de 1978, de la mort de Gustau Muñoz l'11 de setembre de 1978 o a la de Miquel Grau el 16 d'octubre de 1977, per citar només alguns dels més emblemàtics.[1]

Situació economicosocial

La crisi del petroli del 1973, tot que silenciada oficialment en les repercussions que per Espanya podia tenir, va començar a deixar senyals de la seva arribada. La recessió a nivell europeu va incidir en dues de les principals fonts de divises estrangeres: el turisme i les remeses dels treballadors emigrats. La perspectiva d'un augment de l'atur i d'una davallada del nivell de vida avançaven un augment paral·lel de la militància obrera.

Els increments salarials van ser limitats en un intent inútil d'aturar la inflació. L'increment real del cost de la vida va acostumar-se a estar marcadament per sobre de les xifres oficials d'inflació. Atès que molts treballadors necessitaven cada cop més de dues feines, o si més no de nombroses hores extraordinàries, per tal de cobrir les seves necessitats, els conflictes socials van constituir el major problema al qual s'enfrontava el govern de Luis Carrero Blanco.

Els planificadors havien fracassat en el seu intent de resoldre el problema de l'habitatge, i el buit fou omplert per l'especulació immobiliària, que va anar acompanyada de construccions de baixa qualitat i nombrosos fraus.

La protesta contra les deficients condicions socials, el baix nivell sanitari i una inadequada organització dels serveis educatius i mèdics, van servir per intensificar la consciència de la classe obrera, que es va convertir en una part important del procés de politització. Al llarg de 1975 es va reforçar la censura, un cop més, i nombrosos diaris van ser «segrestats».

Mort al llit del dictador

Quan Francisco Franco va morir, el 20 de novembre de 1975, després d'una molt llarga agonia i 36 anys de dictadura, el sector dur del règim ja havia perdut la partida. La solució immobilista del franquisme sense Franco havia mort amb Luis Carrero Blanco, i la solució aperturista/continuista de Carlos Arias Navarro va quedar destruïda per:

Això va dur que coincidissin en l'interès pel canvi l'oposició democràtica i una part de l'oligarquia econòmica.

Restauració de la monarquia

Proclamació i jurament del príncep Joan Carles com a rei d'Espanya el 1975
Proclamació i jurament del príncep Joan Carles com a rei d'Espanya el 1975

En virtut de la legislació franquista, en morir Franco es va nomenar per substituir-lo com a cap d'estat Joan Carles de Borbó, el 22 de novembre de 1975. La legalització de la majoria de partits polítics, prèvia a les eleccions generals de juny de 1977, va assegurar la composició d'unes Corts Constituents on es tractà de reflectir la pluralitat de la societat espanyola.

La Transició

La durada de la Transició varia segons les fonts:

Dates i fets destacats

Referències

  1. 1,0 1,1 1,2 Prims, Roger. «En transició: no a la Constitució!». A: Carles Viñas. Història de l'Esquerra Independentista. Manresa: Tigre de Paper Edicions, 2021, p. 141-189. ISBN 978-84-16855-83-4. 
  2. Torrús, Alejandro. «40 años de la Ley de Amnistía, 40 años de vergüenza democrática». Público, 18-10-2017. [Consulta: 3 abril 2021].

Vegeu també

Bibliografia

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Transició democràtica espanyola
{{bottomLinkPreText}} {{bottomLinkText}}
Transició democràtica espanyola
Listen to this article