Trio per a piano núm. 1 (Brahms)
From Wikipedia, the free encyclopedia
El Trio per a piano núm. 1 en si major, Op. 8, de Johannes Brahms fou compost per a piano, violí i violoncel i acabat el mes de gener de 1854, quan tenia 20 anys. Aparegué publicat el novembre de 1854 i fou estrenada a Danzing el 13 d'octubre de 1855.[1] Sovint s'ha dit erròniament que l'estrena es va fer als Estats Units.[2]
Brahms el 1855 | |
Forma musical | Sonata |
---|---|
Tonalitat | Si major |
Compositor | J. Brahms |
Creació | 1854 (revisió de 1889) |
Catalogació | Op. 8 |
Durada | 42' – 33' |
Opus | 8 |
Instrumentació | piano, violí i violoncel |
Moviments | |
(1854)
| |
Molts anys més tard, durant l'estiu de 1889, Brahms va revisar l'obra en profunditat i es va publicar una nova versió el 1891 mantenint el mateix nombre d'opus, però amb una nota que especificava que era una "nova edició" (Neue Ausgabe). És, de fet, l'única peça de Brahms de la qual existeixen dues versions publicades. Fou estrenada el 10 de gener de 1890 a Budapest. La segona versió és radicalment diferent a la primera. Brahms va iniciar alguns retocs en la partitura, però va acabar canviant seccions completes de gairebé tots els moviments. Les alteracions són prou significatives perquè, fins i tot, es pugui considerar que és un nou trio per a piano, el núm. 4.[3][4]
El mateix Brahms va firmar el manuscrit de la primera versió com a "Kreisler fill" en referència al personatge literari del novel·lista E. T. A. Hoffmann, Kapellmeister Kreisler, un compositor aspre i antisocial que veu minvada la seua capacitat creativa per una excessiva sensibilitat. Aquest mateix personatge va inspirar obres de Robert Schumann, qui, un any abans de la composició d'aquest Trio, es va donar a conèixer davant d'un jove Brahms persuadit pel seu amic violinista Joseph Joachim. La percepció que Brahms tenia d'aquestes idees va anar canviant a mesura que envellia, i prova d'això va ser la segona versió d'aquesta obra que va fer en 1891 i en la qual algunes parts estan reescrites de nou íntegrament. Possiblement per aquesta raó s'ha relegat la primera versió considerant-la fins i tot impròpia, sense tenir en compte que, fins a l'aparició en 1862 del seu Sextet núm. 1 en si bemoll, op. 18, va ser l'única i molt apreciada peça de música de cambra que el compositor havia publicat.[5]