Unió Europea
unió econòmica i política d'estats europeus / From Wikipedia, the free encyclopedia
La Unió Europea (UE) és una unió econòmica i política sui generis de 27 estats, situats en la seva major part a Europa.[2] Nasqué amb l'entrada en vigor del Tractat de la Unió Europea l'1 de novembre del 1993.[3]
(bg) Европейски съюз (cs) Evropská unie (da) Den Europæiske Union (de) Europäische Union (el) Ευρωπαϊκή Ένωση (en) European Union (es) Unión Europea (et) Euroopa Liit (fi) Euroopan unioni (fr) Union européenne (ga) An tAontas Eorpach (hr) Europska unija (hu) Európai Unió (it) Unione europea (lt) Europos Sąjunga (lv) Eiropas Savienība (mt) Unjoni Ewropea (nl) Europese Unie (pl) Unia Europejska (pt) União Europeia (ro) Uniunea Europeană (sk) Európska únia (sl) Evropska unija (sv) Europeiska unionen (vec) Union Eoropea (eo) Eŭropa Unio | |||||
|
|||||
Mapa dels estats membres | |||||
Lema | Lema de la Unió Europea | ||||
---|---|---|---|---|---|
Himne | Himne Europeu | ||||
Dades | |||||
Nom curt | EU, EU, UE, UE, EU, UE, 🇪🇺, ЕС, ЄС, UE, EL, EU, EU, EU, UE, UE, UE, 欧盟, 歐盟 i EU | ||||
Tipus | organització regional organització supranacional political economic union (en) confederació | ||||
Idioma oficial | |||||
Història | |||||
Reemplaça | Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer Comunitat Econòmica Europea Unió Europea Occidental (2011) | ||||
Creació | 1r novembre 1993: (Tractat de Maastricht) | ||||
Fundador | Itàlia, França, Luxemburg, Bèlgica, Regne dels Països Baixos i Alemanya Occidental | ||||
18 abril 1951 | Tractat de París | ||||
25 març 1957 | Tractats de Roma | ||||
7 febrer 1992 | Tractat de Maastricht | ||||
13 desembre 2007 | Tractat de reforma institucional de la Unió Europea | ||||
Activitat | |||||
Membre de | Espai Econòmic Europeu Fòrum Regional de l'Associació de Nacions del Sud-Est Asiàtic G20 Quartet per a l'Orient Mitjà Organització Mundial del Comerç Comandament del Transport Aeri Europeu Grup Austràlia (1985–) Eurocontrol (2002–) | ||||
Superfície | 4.236.351 km² | ||||
Població | 446.828.803 (estimació 2022)[1] | ||||
Governança corporativa | |||||
Seu | |||||
Seu | |||||
Seu | |||||
Filial | |||||
Format per | frontera de la Unió Europea Luxemburg, Membre fundador (1958–) Països Baixos, Membre fundador (1958–) Bèlgica, Membre fundador (1958–) Alemanya, Membre fundador (1958–) França, Membre fundador (1958–) Itàlia, Membre fundador (1958–) Irlanda (1973–) Dinamarca (1973–) Grècia (1981–) Portugal (1986–) Espanya (1986–) Suècia (1995–) Àustria (1995–) Finlàndia (1995–) Estònia (2004–) Xipre (2004–) Txèquia (2004–) Eslovàquia (2004–) Malta (2004–) Letònia (2004–) Hongria (2004–) Lituània (2004–) Eslovènia (2004–) Polònia (2004–) Bulgària (2007–) Romania (2007–) Croàcia (2013–) | ||||
Part de | Espai Econòmic Europeu | ||||
Altres | |||||
Color | |||||
Premis | |||||
Lloc web | europa.eu | ||||
Ha estat construïda sobre els fonaments de la preexistent Comunitat Econòmica Europea. L'últim tractat que va modificar la base constitucional de la Unió Europea va ser el Tractat de Lisboa, el 2009. Amb uns 447 milions d'habitants, és la tercera economia mundial per PIB nominal, darrere dels Estats Units i la Xina.[4]
La Unió Europea ha desenvolupat un mercat únic mitjançant un sistema de lleis estandarditzades vigents en tots els estats membres i que garanteixen les quatre llibertats de la Unió: la llibertat de moviment de les persones, dels béns, dels serveis i del capital.[5] La Unió Europea també té una política comercial única,[6] polítiques agrícoles i pesqueres comunes,[7] i una política de desenvolupament regional.[8] Divuit dels estats membres han adoptat una moneda comuna, l'euro. La Unió Europea ha desenvolupat un paper important en la política exterior, en representar els seus membres en organitzacions internacionals entre les quals l'Organització Mundial del Comerç i les Nacions Unides, així com en les cimeres del G8. Vint-i-un dels estats membres també són membres de l'OTAN. La Unió Europea també s'ha organitzat en temes de justícia i afers interiors i ha abolit les verificacions de passaport i immigració entre els estats membres de l'Acord de Schengen, el qual també inclou altres estats no membres.[9]
La Unió Europea opera institucionalment amb un sistema híbrid d'intergovernalisme i supranacionalisme.[10] En molts casos, les seves decisions depenen del consens de tots els estats membres. Tanmateix, també hi ha cossos supranacionals amb la facultat de prendre decisions sense la necessitat de la unanimitat de tots els governs nacionals que la integren. Algunes institucions importants són la Comissió Europea, el Parlament Europeu, el Consell de la Unió Europea, el Consell Europeu, la Cort de Justícia Europea i el Banc Central Europeu. Els ciutadans de la Unió Europea elegeixen els membres del Parlament cada cinc anys.
La Unió Europea té els seus orígens en la declaració Schumann i la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer formada per sis estats el 1951, i en el Tractat de Roma de 1957. Des d'aleshores, la unió ha crescut amb l'admissió de nous estats membres i la creació de diverses institucions supranacionals. El 23 de juny de 2016, el Regne Unit va votar a favor d'abandonar la UE.
L'any 2012 va guanyar el Premi Nobel de la Pau per l'avanç de la pau i la reconciliació a Europa, així com l'establiment de la democràcia i els drets humans.[11] El juny de 2017 fou guardonada amb el Premi Princesa d'Astúries de la Concòrdia.[12]
El motiu original per la fundació, del que més tard seria la Unió Europea, va ser el desig de reconstruir Europa després dels tràgics esdeveniments de la Segona Guerra Mundial, i prevenir que Europa caigués víctima de la plaga de la guerra.
Per aconseguir aquest objectiu, la Unió Europea intenta crear una infraestructura que travessa les fronteres dels estats. Els estàndards harmonitzats creen un mercat més gran i més eficient, perquè els estats membres poden crear una única unió duanera sense pèrdua de salut (econòmica) o seguretat. Per exemple, els estats on la gent no pot posar-se mai d'acord a l'hora de menjar poden no obstant arribar a acords sobre els estàndards d'etiquetatge i higiene.
El poder de la Unió Europea va més enllà de les seves fronteres car, per vendre-hi, és útil seguir els seus estàndards (CE, conformité europeéne). Una vegada les fàbriques, grangers i mercaders d'un país no membre compleixen la normativa, la gran part dels costos associats a l'entrada a la UE es veuen reduïts al mínim. Quan s'harmonitzen les lleis per convertir-se en un membre de ple dret es crea més benestar (en eliminar els costos duaners), invertint només mínimament en el canvi de les lleis.
La Unió Europea és un conjunt de 27 estats (a gener del 2023), que mantenen entre si especials relacions econòmiques i polítiques de cooperació i integració.
Les especials relacions econòmiques es fonamenten en la llibertat de trànsit de mercaderies, treballadors i capitals, així com en l'establiment d'una moneda única, l'euro (€) per tots els estats membres (la denominada Eurozona).
Les especials relacions polítiques es tradueixen en l'establiment d'un mateix Ordenament jurídic, superior a les legislacions nacionals, i en l'existència i funcionament dels seus propis organismes polítics i institucions, superiors als dels Estats membres.
Tal com el canviant nom de la Unió Europea (de Comunitat Econòmica Europea a Comunitat Europea i finalment Unió Europea) suggereix, ha evolucionat amb el temps d'una unió primordialment econòmica fins a una unió cada cop més política. Aquesta tendència és visible principalment en el cada cop més gran nombre d'àrees de polítiques que recauen dins la UE: el poder polític s'ha dirigit en nombrosos camps dels estats membre cap a la UE. Aquesta visió de centralització cada cop més forta es contraresta amb dos fets. En primer lloc, alguns estats membres tenen una tradició domèstica de governs regionals forts. Això ha derivat cap a un enfocament més important de la política regional i les regions europees. Es va crear un comitè de les regions com a part del tractat de Maastricht.
A més a més, les polítiques que recauen en la UE cobreixen diferents formes de cooperació:
- Procés de decisió autònom: els estats membres han concedit a la comissió europea poder per prendre decisions en algunes àrees com a defensa de la competència, control a les ajudes estatals i liberalització.
- Harmonització: les lleis dels estats membres s'harmonitzen a través del procés legislatiu comunitari, que involucra la comissió europea, el parlament europeu i el consell de ministres. La conseqüència és que la llei comunitària està cada cop més present dins dels sistemes legals dels estats membre.
- Cooperació: els estats membres, que es reuneixen en el consell de ministres es posen d'acord a cooperar i coordinar les seves polítiques interiors.
La tensió entre la UE i els estats membre sobre les competències que els corresponen és una constant en el desenvolupament de la UE. Els instruments jurídics de la Unió Europea són:
- Reglament: és d'abast general, obligatori i directament aplicable.
- Directiva: obliga als estats quant al resultat, però la forma i els mitjans són escollits pels estats membres.
- Decisió: és d'obligat compliment per l'estat destinatari.
- Recomanació i dictamen: no són vinculants.
Tots els estats membre han d'adaptar la seva legislació per acostar-la amb la del marc legal comú europeu, conegut com a cabal comunitari.
Geografia física
El territori de la Unió Europea correspon al territori combinat dels vint-i-set estats membres, amb algunes excepcions. No es correspon amb el territori geogràfic del continent europeu, ja que hi ha territoris europeus que no en són part, com ara el Regne Unit, Islàndia, Noruega i Suïssa. Per altra banda, hi ha territoris associats amb algun dels estats membres que, tanmateix, no són part de la Unió tot i ser a Europa, com ara les illes Fèroe. Groenlàndia, Aruba, les Antilles Neerlandeses i els territoris no europeus associats al Regne Unit, tot i ser territoris associats d'un estat membre, no formen part de la Unió Europea, mentre que altres territoris que tampoc no són part d'Europa, com ara les Açores, les illes Canàries, Ceuta, la Guaiana Francesa, Guadeloupe, Madeira, Martinica, Melilla, Réunion, entre altres, sí que són part de la Unió Europea,[13][14][15] els anomenats Territoris especials de la Unió Europea.
La superfície total de la Unió Europea és de 4.422.773 km², el qual és inferior al de sis estats independents del món. El seu punt més elevat és el Mont Blanc, als Alps, amb 4.804 m. El clima és molt variat i influenciat per la seva extensa costa, de 69.343 km. Els estats membres de la Unió Europa tenen fronteres amb 21 estats no membres; la longitud total de les fronteres és de 12.441 km.[16][17][18]
Incloent-hi els territoris d'ultramar dels estats membres, la Unió Europea tindria la major part dels tipus de clima, segons la classificació de Köppen, des del clima àrtic al tropical. La majoria de la població, tanmateix, viu en regions amb climes mediterranis (al sud d'Europa), temperats marítims (a l'oest) o hemiboreals (a l'est).[19]
Geografia política: els estats membres
La Unió Europea està integrada per 27 estats sobirans i independents, coneguts com a «estats membres»: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Hongria, Irlanda, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta, els Països Baixos, Polònia, Portugal, Romania, Suècia, la República Txeca i Xipre. El Regne Unit hi va pertànyer des del 1973 fins al 31 de gener de 2020; és el primer estat membre a abandonar la Unió.[20]
Hi ha sis candidats oficials a integrar-s'hi: Albània, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia del Nord, Montenegro, Sèrbia i Turquia.[21] Arran de la invasió russa d'Ucraïna de 2022, el país va sol·licitar un procediment d'adhesió accelerat, amb el qual es va rellançar l'adhesió d'Ucraïna a la Unió Europea, amb el suport previ de vuit estats membres.[22] El 23 de juny de 2022, el Parlament Europeu va adoptar una resolució que demanava la concessió immediata de l'estatus de candidat per a ser membre de la Unió Europea a Ucraïna i Moldàvia.[23][24] En el seguiment del full de ruta d'Ucraïna, tanmateix, l'agost de 2023 la viceprimera ministra per a la Integració Europea i Euroatlàntica d'Ucraïna va reconèixer que en aquell moment no compliria amb les set recomanacions de la Comissió Europea per a la seva adhesió tal i com estava previst.[25] Kosovo també es troba en la llista de la Comissió Europea com a candidat potencial, però la Comissió no el cita com a estat independent, car no tots els estats membres el reconeixen com a estat sobirà i independent separat de Sèrbia.[26] Geòrgia és l'altre país que està catalogat com a potencial candidat per adherir-se a la UE.[27]
Per a unir-se a la Unió Europea, un estat ha de complir amb els criteris de Copenhagen, definits en el Consell Europeu de Copenhagen de 1993. Alguns requeriments són una democràcia estable que respecta els drets humans i l'estat de dret, una economia de mercat en funcionament amb la capacitat de competir dins la Unió Europea, i l'acceptació de les obligacions dels membres, inclosa la llei europea. L'avaluació del compliment dels criteris per un estat candidat és feta pel Consell Europeu.[28]
Tres estats d'Europa occidental que han optat per no unir-se a la Unió Europa, tanmateix, estan integrats a l'economia de la Unió i compromesos amb les seves regulacions: Islàndia, Liechtenstein i Noruega —que formen un mercat comú amb l'Àrea Econòmica Europea— i Suïssa, que també ha signat tractats bilaterals similars.[29] Alguns microestats europeus —Andorra, Mònaco, San Marino i la Ciutat del Vaticà— han adoptat l'euro i han signat altres acords de cooperació.
La Unió Europea és l'associació econòmica i política de vint-i-set estats europeus independents. La Unió Europea té tres àrees de responsabilitat, conegudes com els «tres pilars». Les polítiques de la Comunitat Europea que la va antecedir conforma el primer pilar; el segon pilar és la política exterior i de seguretat comuna; el tercer pilar són els afers interiors i de justícia i consisteix en la cooperació policial i judicial en els afers criminals.
Institucions
Consell Europeu | Consell de la Unió Europea | Parlament Europeu | Comissió Europea |
---|---|---|---|
Proporciona impuls i direcció | Legislatiu | Legislatiu | Executiu |
Seu a Brussel·les, Bèlgica. | Seu a Brussel·les, Bèlgica. Les reunions se celebren a Luxemburg, Luxemburg en els mesos d'abril, juny i octubre. | Les reunions se celebren a Estrasburg, França i Brussel·les, Bèlgica. Secretaria amb seu a Luxemburg, Luxemburg. | Seu a Brussel·les, Bèlgica. Diversos departaments i serveis ubicats a Luxemburg, Luxemburg. |
|
|
|
|
Tribunal de Justícia de la Unió Europea | Banc Central Europeu | Tribunal de Comptes Europeu |
---|---|---|
Judicial | Banc central | Auditor |
Seu a Luxemburg, Luxemburg. | Seu a Frankfurt del Main, Alemanya. | Seu a Luxemburg, Luxemburg. |
|
|
|
Les activitats de la Unió Europea són regulades per diverses institucions encarregades de les tasques i polítiques establertes en els tractats de la Unió. Les institucions de la Unió Europea són:[31]
- El Parlament Europeu és la «veu del poble».[31] És una de les parts integrants del «cos legislatiu» de la Unió. Està integrat per 785 membres de tots els estats membres proporcionalment amb llur població. Els membres s'elegeixen cada cinc anys pels ciutadans europeus. La funció principal del Parlament és aprovar lleis, responsabilitat que comparteix amb el Consell de la Unió Europea. Les propostes de llei provenen de la Comissió Europea. El Parlament i el Consell també són responsables d'aprovar el pressupost anual de la Unió. Els membres del Parlament Europeu (MPEs) no s'agrupen en blocs nacionals sinó en set blocs polítics europeus; els més grans són el Partit Popular Europeu (els cristianodemòcrates, de centredreta), els socialistes, els liberals i els verds.
- El Consell de la Unió Europea és la «veu dels estats membres»[31] i és l'altra part del «cos legislatiu de la Unió». És la institució principal per a la presa de decisions de la Unió i comparteix, amb el Parlament Europeu, la responsabilitat d'aprovar les lleis que es proposin. És responsable de la presa de decisions en qüestions de justícia i llibertat. A més a més, dirigeix les polítiques de seguretat, de defensa i exterior. Està integrat pels ministres de tots els governs nacionals dels estats membres—raó per la qual es coneixia anteriorment com a «Consell de Ministres». A les seves reunions només hi participen els ministres responsables dels temes a discutir. El nombre de vots de cada estat membre és proporcional a la seva població, tot i que la ponderació afavoreix els estats petits. Algunes decisions només requereixen la majoria dels vots, mentre que d'altres requereixen unanimitat. El Consell és encapçalat per la Presidència del Consell de la Unió Europea una funció rotativa per a cada estat membre per un període de sis mesos. El Consell es reuneix típicament quatre vegades a l'any en les cimeres europees.
- La Comissió Europea és la branca executiva de la Unió, responsable de fer propostes de llei i del funcionament diari de la Unió.[31] La Comissió representa i defensa els interessos de la Unió a diferència del Consell que representen els interessos dels estats membres. Per tant, és independent dels governs nacionals i és el motor de la integració europea. Està integrada per vint-i-set membres o comissionats un per cada estat membre, i cadascú amb funcions diferents. El President de la Comissió i els altres membres són nomenats pel Consell—aquests últims proposats pels governs nacionals—i confirmats pel Parlament.[32] El president i els membres són nomenats per un període de cinc anys que ha de coincidir amb el període del Parlament Europeu.
- Els Tribunals de Justícia de les Comunitats Europees, de Primera Instància i de la Funció Pública són les institucions que conformen la branca judicial de la Unió. Cadascuna té responsabilitats específiques. El Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees vetlla per l'estat de dret comunitari; que la interpretació i aplicació del dret sigui la mateixa en tots els estats membres i que les sentències dels tribunals nacionals no discrepen entre si. La séu és a Luxemburg. El Tribunal de Primera Instància és responsable dels casos dels individus i les companyies que siguin referides per alguna de les corts dels estats membres.[33] El Tribunal de la Funció pública és la institució especialitzada de l'àmbit del contenciós de la funció pública de la Unió.
Altres institucions de la Unió Europea són el Banc Central Europeu, el Comitè Econòmic i Social, el Comitè de les Regions, el Banc Europeu d'Inversions, el Defensor del Poble Europeu i l'Europol.
Ciutadania de la Unió Europea
La ciutadania de la Unió Europea es va introduir en el Tractat de Maastricht el 1992. La ciutadania de la Unió Europea coexisteix i complementa la ciutadania estatal, però no la substitueix ni la reemplaça.[34]
Segons els tractats esmenats, els ciutadans de la Unió Europa gaudeixen de diversos drets, entre els quals:
- el dret de circular i residir lliurement en el territori de qualsevol estat membre;
- el dret del sufragi actiu i passiu en les eleccions al Parlament Europeu i en les eleccions de l'estat membre on visquin, amb les mateixes condicions que els nacionals del mateix estat;
- el dret de ser protegit dins el territori d'un país no membre on no hi hagi cap representació de l'estat de llur ciutadania, per les autoritats diplomàtiques i consulars de qualsevol estat membre amb les mateixes condicions que els nacionals d'aquest estat;
- el dret de no ser discriminat a causa de la seva nacionalitat en cap de les estipulacions dels tractats de la Unió, incloent-hi les condicions laborals ni de contractació.
Afers exteriors
La cooperació en els afers exteriors entre els estats membres va començar amb l'establiment de la Comunitat el 1957, ja que els estats membres negociaven com a bloc els tractats internacionals sota una política comercial comuna.[35] El 1970 es va establir la Cooperació Política Europea la qual va crear un procés de consulta informal entre els estats membres per tal de formar polítiques exteriors comunes. No va ser sinó fins al 1997 que la Cooperació Política Europea es va formalitzar amb l'Acta Única Europea. La Cooperació Política Europea va ser reanomenada «Política Exterior i de Seguretat Comuna» (PESC) segons el Tractat de Maastricht.
En el Tractat de Maastricht la PESC promou tant els interessos de la Unió com els interessos de la comunitat internacional. Això inclou la promoció de la cooperació internacional, el respecte dels drets humans, la democràcia i l'estat de dret.[36]
El Tractat d'Amsterdam va crear la funció de l'Alt Representant per a la Política Exterior i de Seguretat Comuna, actualment encapçalada per Javier Solana, per tal de coordinar la política exterior de la Unió Europea.[37] L'Alt Representant, amb l'actual Presidència del Consell de la Unió Europea parlen en representació de la Unió en temes de política exterior. La Política Exterior i de Seguretat comuna requereix la unanimitat entre els ara vint-i-set estats membres. A més del sorgiment d'una política exterior de la Unió Europea, la influència internacional de la Unió també s'ha vist en la seva ampliació. Els beneficis percebuts en fer-s'hi membre són incentius per a la reforma política i econòmica als estats que volen complir amb els requeriments d'unió i es consideren un factor important que va contribuir a la reforma dels països de l'antic bloc comunista de l'Europa oriental.[38]
A més de la PESC, la Comissió també té una representació única en les organitzacions internacionals mitjançant les funcions del Comissari Europeu de Relacions Exteriors i Política Europea de Veïnatge. Al G8, la Unió té els drets d'un membre i és representat pel president del Consell i de la Comissió en funcions.[39] A l'Organització Mundial de Comerç (OMC), on els vint-i-set estats membres són representants, la Unió Europa també hi és representada per Comissari Europeu per al Comerç.[40]
Ajuda humanitària
L'Oficina de l'Ajuda Humanitària de la Comunitat Europea proveeix ajuda humanitària als països en vies de desenvolupament. El 2006 el seu pressupost va ser de 671 milions d'euros, dels quals el 48% es van destinar als països d'Àfrica, el Pacífic i el Carib.[41] En comptar les contribucions de la Unió Europa i les contribucions separades dels estats membres, la Unió Europa és el donador més gran d'ajuda humanitària del món.[42]
Tanmateix, l'ajuda humanitària europea no ha estat exempta de crítiques. L'organització euroescèptica Open Europe la considera ineficient i relacionada amb objectius econòmics.[43] Algunes organitzacions de caritat han argumentat que els governs europeus inflen les quantitats de diners destinades a l'ajuda en incloure-hi els diners destinats als estudiants internacionals i els refugiats. Si s'eliminessin, la Unió Europa no hauria assolit els seus objectius del 2006.[44]