Zonació altitudinal
From Wikipedia, the free encyclopedia
La zonació altitudinal, els estatges climàtics, pisos climàtics o estatges de vegetació en ecologia és la disposició de les característiques naturals en funció de l'altitud i els climes que se’n deriven. És a dir, cadascun dels espais que es van succeint a mesura que augmenta l'altitud, a conseqüència de les variacions principalment de temperatura. La temperatura, humitat, composició del sòl i la radiació solar són factors importants en la determinació de les zones altitudinals. Les unitats bioclimàtiques es delimiten en funció de les temperatures, de les precipitacions i de la distribució d'ambdues al llarg de l'any. A cada pis bioclimàtic li corresponen, una sèrie de comunitats vegetals que varien en funció de les regions biogeogràfiques, però que mentenen grans trets en comú. L'éstatge de la vegetació influencia l'economia muntanyenca, la qual també varia segons l'altitud.
La zonació altitudinal va ser una hipòtesi plantejada primer pel geògraf Alexander von Humboldt que es va adonar que la temperatura disminuïa amb l'augment d'altitud.[1]