Ball de bot

Ball de bot
Instant de la representació del Ball de La Filadora a Esporles.
Origen	Espanya
Part de	dansa

El ball més antic del qual hi ha constància a Mallorca és el de teringues o files. Els participants es donaven la mà i davant hi anava un guia que els dirigia. "Una teringa de tot es carrer / que en mitja hora passa / i mitja hora vé / ué, ué, ué. Ja està datat a Llucmajor el 1343: Alcuns bons homes, ensems ab moltes bones dones e fembres, en suma més de C, ballaven ab una fila una novia per la vila de Llucmajor ab trompes e ab remor".^[1] El «Parado de Valldemossa» ve de la branda que ja es ballava a la cort de Pere el Cerimoniós el 1340,^[2] es diu així pel moviment de brandir els braços i els peus.

Thumb — Imatge de dansa folklòrica espanyola del pintor francès Pierre Chasselat (1753-1814).

La proximitat a les costes peninsulars facilità que al final del segle xviii i principi del segle xix, s'importassin a l'illa de Mallorca formes de música i dansa d'un fort caràcter espanyol. Així, procedents d'altres regions d'Espanya, arribaren diferents balls, que en poc temps, s'ajustaren al gust dels mallorquins. D'aquesta època, per exemple, és el ball de la contradansa, entre d'altres. No obstant això, fou la Guerra del Francès (1808-1814) la que motivà un fort sentiment nacionalista espanyol i a Mallorca s'adoptaren formes de ball, majoritàriament andaluses, les quals ben aviat s'integraren arreu de l'illa, un fenomen que s'estengué en qüestió de pocs anys per tot l'Estat. Aquest canvi es produí per contrarestar les modes franceses que es pretenien imposar, el que provocà l'extinció total de les formes de dansa antigues que podrien haver existit a Mallorca. D'aquells balls s'han conservat fins avui els boleros, jotes, fandangos i mateixes. Aquests balls, amb les seves variants musicals i d'interpretació, són els que encara es ballen a l'illa, sent molt populars en festes i celebracions. Visitants il·lustres com l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria (1847-1915), George Sand (1804-1876) o Gaston Veuillier (1845-1915), que arribaren a Mallorca al llarg del segle xix ja en deixaren constància a les seves obres de la popularitat del ball i la música entre els mallorquins.^[3]

La característica més important d'aquestes danses és el seu marcat caràcter matriarcal, ja que l'home ha de seguir en tot moment els punts i les mudances de ball que la dona improvisa sense perdre mai el ritme. Tanmateix, en l'actualitat, a les places, aquests rols de gènere estan experimentant variacions.^[3]

Entre els instruments més antics a Mallorca hom hi troba els universals flabiol i tamborí, a més de les xeremies. A partir del segle xix també s'usaren instruments importats com guitarres, llaüts, bandúrries, violins, etc. Hom no pot oblidar que en tot moment les parelles de balladors duen a les seves mans les conegudes castanyoles, amb les que marquen el ritme. Era costum que, en el cas que els balladors no disposassin d'elles, el ritme fos marcat fent sonar els seus propis dits.^[3]

Aquests balls patiren una forta crisi amb l'arribada a l'illa del ball d'aferrat (balls centreeuropeus del segle xix: valsos, polques, masurques…) i la seva progressiva generalització durant la segona meitat de segle a les àrees urbanes, i especialment entre les classes benestants, ocasionà que gradualment el ball de bot quedàs reduït a les zones rurals, situació totalment consolidada al darrer quart de segle iniciat en els cercles elitistes i selectes. Els moments més difícils foren les dècades compreses entre 1920 i 1960, en què les noves generacions de l'època s'abocarien successivament a ritmes llatinoamericans i anglosaxons (xarleston, foxtrot, tango, txa-txa-txa…). Per primera vegada el ball de bot no formava part de la diversió de la majoria dels joves, sigui quina sigui la seva condició social, inclosa la pagesia i passà a tenir la consideració de ball de temps passats, «cosa de padrins», de vells.^[4]

Cap als anys 20 del segle xx el ball de bot estava en ple declivi i fou en aquest moment en què aparegueren les primeres agrupacions de música i dansa tradicional que suposaren que se salvassin molts de balls antics: Parado de Valldemossa (1925), Tall de Vermadors (1927), Aires de Muntanya (ca. 1930) i Aires Mallorquins (1940). Aquestes associacions, amb poc suport oficial durant la Segona República perquè es consideraven tradicionalistes i sovint vinculades a l'Església, reberen una forta empenta durant la primera dècada de la dictadura franquista (1939-1975), ja que el règim, identificat totalment amb la moralitat de l'ultracatolicisme, promogué aquests balls en comptes del ball d'aferrat, com ja havia succeït anteriorment. Paradoxalment, doncs, l'immobilisme de l'Església i del franquisme suposà momentàniament una mica d'oxigen per a la pervivència dels balls tradicionals.^[4] De la mateixa manera, l'inici del turisme de masses a partir de la dècada dels cinquanta suposà una altra petita empenta per a aquests grups, els quals trobaran en les actuacions als hotels i restaurants un altre espai on continuar desenvolupant la seva activitat, a més d'uns recursos econòmics per al grup i els seus membres. Malgrat això, el ball de bot no sortí de la seva situació gairebé marginal, i al carrer continuà tenint escassíssima presència, sobretot pel que fa a participació.^[5]

A les ballades més senzilles antigament cada peça tenia una coreografia mínima, de manera que cada balladora (que és qui realment "comanda" el ball) improvisava els diferents punts i el ballador l'havia de seguir. El mateix passava amb els cantadors, que començaven a cantar en el moment que volien i improvisaven les cançons (això és el que avui en dia ha esdevingut el ball popular o de plaça). A l'època dels Coros y Danzas de la Sección Femenina, les agrupacions de ball s'havien d'inscriure, en aquell moment per la dictadura. Les agrupacions que es crearen van primar el fet de poder conservar els balls i evitar la seva pèrdua definitiva, per damunt del manteniment del ball de bot en la seva bulla. Per aquest motiu es van estilitzar els moviments, es van fixar els balls perquè tots els balladors fessin els mateixos punts alhora i, fins i tot, es van introduir noves coreografies que resultaven més vistoses que les tradicionals (avui en dia a aquest tipus de ball de bot se l'anomena exageradament "ball compost").^[6]

A partir dels anys 60 aparegueren noves tendències que pretenien recuperar la cultura popular en un sentit més genuí i participatiu, a partir de les quals el ball de bot deixà de ser, només, un espectacle per esdevenir un ball popular col·lectiu.^[5] Aquest canvi prengué un caire més pronunciat en els moments de la transició política (1975-1978). En aquells temps, la forta activitat de l'Obra Cultural Balear a favor de la llengua i la cultura pròpies afavorí que molta gent s'inscriguís a cursos de ball tradicional. Entre 1977 i 1990 es produí una autèntica explosió de grups i escoles de ball, també en part propiciada per la innovació didàctica introduïda per l'Escola de Música i Danses de Mallorca, dirigida per Bartomeu Ensenyat (1917-1998), en què prevalgué l'ensenyament del ball a partir de punts o mudances de lliure execució en comptes de fer-ho sobre la base de balls coreografiats.^[4]

Simultàniament a tot això també es produiren canvis significatius dins l'àmbit de la música tradicional. Aquesta rebé una forta influència de la Nova Cançó (Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Al Tall, Raimon, Ovidi Montllor…), reflex a la vegada del folk contestatari americà i europeu del moment i de la chanson francesa (Georges Brassens, Joan Baez, Bob Dylan, Georges Moustaki, Pablo Milanés…). Aquest moviment, que reivindicà el dret a l'oficialitat del català i a usar-lo en tots els àmbits, apostà també per la revaloració de la cultura tradicional pròpia sota un prisma de renovació. Així, mentre que uns s'inspiraren en temes de la música tradicional per elaborar les seves creacions, d'altres optaren per incloure directament algunes peces populars en els seus repertoris, però amb una nova sonoritat. És el cas de la mallorquina Maria del Mar Bonet o dels valencians Al Tall, que, juntament amb les peces de creació pròpia, sempre hi varen deixar espai per a una jota, un bolero o un romanço.^[4]

Tot aquest conjunt d'esdeveniments influí fortament el món específic del ball de bot i, en iniciar-se la dècada dels 1980, es produí un canvi en el tractament de l'aspecte musical i en la manera d'executar les melodies. Són els anys en què naixeren dos grups mítics, Música Nostra i Sis Som, la música dels quals farà que s'omplissin les places de balladors sense la indumentària tradicional. Immediatament després altres formacions musicals també contribuiren a ampliar el panorama de les ballades populars: Aliorna, Sarau Alcudienc, Calitja, Marusa Cano, Coanegra, Aires Sollerics, Revetla de Sant Antoni (d'on sorgirà posteriorment Al-Mayurqa), s’Estol des Gerricó de Felanitx, Esclafits i Castanyetes, Marjal en Festa i altres.^[4]

A partir d'aquest moment les ballades populars començaran a disputar l'espai a les actuacions dels grups folklòrics, situació no exempta de polèmica entre els partidaris de moure’s essencialment en un sentit o l'altre. En aquest context s'organitzaren l'any 1982 les Primeres Jornades de Debat sobre el Ball de Bot a l'ermita de la Victòria d'Alcúdia. D'allà sorgí el primer manifest a favor de les incipients ballades populars que fou subscrit per Escola Card (Sant Llorenç), Marjal en Festa (sa Pobla), Aliorna (Palma), Escola de Balls de Campanet i també Sarau Alcudienc. Deu anys més tard la major part de les entitats del món de la música i el ball tradicional intentaren unir-se per fer-se sentir davant les institucions. Fruit d'això es creà el 1992 la Federació de Música i Ball Mallorquí (FMIBM). Quatre anys després una sèrie de gent, disconforme amb l'orientació que seguia aquesta, l'abandonà i formà Defesta (1996), amb Antoni Roig com un dels elements destacats.^[4]

El bolero és un ball d'una o més parelles, polimorf, d'aspecte molt teatral i de compàs 3/4 i origen popular andalús, que s'acompanya sovint de cant en les funcions escèniques.^[7] És de ritme bastant lent, i es caracteritza musicalment perquè el tercer compàs se subdivideix en dos. Antigament tenien tots la mateixa extensió, però això avui en dia ja no succeeix a causa de l'evolució dels punts de ball, possiblement. Una característica que sí que ha perdurat al bolero són voltes marcades per la música. Entre els boleros més coneguts destaca el Parado de Valldemossa i Toni Moreno.
La jota és un ball cantat popular de parelles, de caràcter viu i ritme ternari, en què els dansaires se situen davant per davant i s'acompanyen amb castanyoles o fent picar els dits.^[8] Originàriament, la cançó es dividia en dos fragments: un instrumental i un cantat, tot i que en les jotes compostes avui dia, la divisió no té per què ser així, ja que n'hi ha prou amb ser fidel al ritme i mantenir la diferenciació entre els diferents fragments per tal de donar joc a canvis de punt durant el ball. Un cas concret de jota és la bolangera o bullanguera, un ball de ritme viu i tonada alegre que és format per una part de ball rodó i una altra de variada.^[9]
El fandango és una dansa cantada d'origen hispànic, moviment viu i compàs de 3/4 o 6/8, amb acompanyament de guitarra i castanyoles, que té diverses modalitats segons el lloc d'origen.^[10] És ballat de forma molt diferenciada entre Mallorca i Menorca. A Mallorca se n'han conservat molt pocs de tradicionals, de fet s'havia perdut molt el ball encara que avui en dia s'ha anat recuperant. Entre els fandangos un dels més ballats és L'amo de son Carabassa.
La mateixa i el copeo: és un ball a base de passes laterals molt ràpides i ballat sobretot al Llevant de Mallorca. A la part de Selva es ballen unes mateixes llargues amb moviments laterals més pausats. Les mateixes del centre de l'illa provenen de la courante, dansa cortesana de principis del segle xvi. Amb uns moviments laterals molt llargs que fan que la parella s'acosti i es decanti molt una de l'altra. Consta de: Pas simple + pas simple + pas doble o rossegueta. Les mateixes de llevant de l'illa tenen l'estructura dels minuets, damunt el dibuix d'una Z imaginària dibuixada en terra, es desplacen fent: pas simple + pas doble, per tant les tirades són més curtes. És un ball molt fàcil que tothom hi pot participar, una manera divertida de cloure el ball.

Història

Composició

La mostra i la ballada popular

Notes

Referències

Enllaços externs

Wikiwand - on