Bolero

El bolero és el ball d'una o més parelles, polimorf, d'aspecte molt teatral i de compàs 3/4 i origen popular andalús, que s'acompanya sovint de cant en les funcions escèniques.

Aquest article tracta sobre la dansa espanyola. Vegeu-ne altres significats a «Bolero (pàgina de desambiguació)».

Bolero

Ballant un bolero amb el vestit tradicional de Mallorca a Llucmajor.
Origen	Espanya
Part de	música espanyola i dansa espanyola

L'etimologia de «bolero» és incerta, hi ha autors que creuen que té l'origen en les «boles» de passamaneria, dites «boleras», que portaven les balladores andaluses a la falda.^[1][2] Altres consideren que prové d'anar a veure el ballarí que l'havia inventat i que semblava que volava, per la qual cosa li deien el volero, pronunciat bolero.^[3]

Història

Hom troba documentat el bolero des del segle xviii. Sembla que procedeix de les «seguidilles» i que el seu probable creador fou el ballarí Sebastián Cerezo, vers l'any 1780.^[3] Les seves característiques apareixen al llibre d'Antonio Cairón Compendio de las principales reglas de baile (1820). Aquesta dansa, que neix del poble, arribà a assolir plena acceptació, àdhuc dins el gènere clàssic; per això la cultivaren grans compositors com Carl Maria von Weber, Frédéric Chopin (Bolero en la menor, opus 19), Maurice Ravel (que compongué el famós Boléro amb faisó de passacaglia), Ferran Sor, Francisco Asenjo Barbieri, etc.^[1]

Representació d'un bolero per part d'Henri Toulouse-Lautrec (1895).

La proximitat a les costes peninsulars facilità que al final del segle xviii i principi del segle xix, s'importassin a Mallorca formes de música i dansa d'un fort caràcter espanyol que, en poc temps, s'ajustaren al gust dels mallorquins. No obstant això, fou la Guerra del Francès (1808-1814) la que motivà un fort sentiment nacionalista espanyol i a Mallorca s'adoptaren formes de ball, majoritàriament andaluses, les quals ben aviat s'integraren arreu de l'illa, un fenomen que s'estengué en qüestió de pocs anys per tot l'Estat. Aquest canvi es produí per contrarestar les modes franceses que es pretenien imposar, el que provocà l'extinció total de les formes de dansa antigues que podrien haver existit a Mallorca. D'aquells balls s'han conservat fins avui els boleros, jotes, fandangos i mateixes. Aquests balls, amb les seves variants musicals i d'interpretació, són els que encara es ballen a l'illa, sent molt populars en festes i celebracions. Visitants il·lustres com l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria (1847-1915), George Sand (1804-1876) o Gaston Veuillier (1845-1915), que arribaren a Mallorca al llarg del segle xix ja en deixaren constància a les seves obres de la popularitat del ball i la música entre els mallorquins.^[4] A partir dels anys 60 del segle xx aparegueren a Mallorca noves tendències que pretenien recuperar la cultura popular en un sentit més genuí i participatiu, a partir de les quals el ball de bot deixà de ser, només, un espectacle per esdevenir un ball popular col·lectiu.^[5] Aquest canvi prengué un caire més pronunciat en els moments de la transició política (1975-1978). En aquells temps, la forta activitat de l'Obra Cultural Balear a favor de la llengua i la cultura pròpies afavorí que molta gent s'inscrigués a cursos de ball tradicional. Entre 1977 i 1990 es produí una autèntica explosió de grups i escoles de ball, també en part propiciada per la innovació didàctica introduïda per l'Escola de Música i Danses de Mallorca, dirigida per Bartomeu Ensenyat (1917-1998), en què prevalgué l'ensenyament del ball a partir de punts o mudances de lliure execució en comptes de fer-ho sobre la base de balls coreografiats.^[6]

Ballant boleros a Algemesí amb la vestimenta tradicional.

A Mallorca és anomenat en plural («boleros») i ballat per grups folklòrics. Al País Valencià hi ha una variant del bolero, anomenada Bolero valencià, que ha evolucionat en part en un ball d'escola (a excepció dels boleros populars) i una de les característiques dels quals és la parada de la música i del ball entre les dues parts de què consta, anomenat el bien parado.

Cal no confondre el bolero original amb la transformació que va sofrir ja a Llatinoamèrica. Arribà a Cuba entre els segles xviii-xix mitjançant les companyies de varietats. El primer bolero llatinoamericà el creà, a Santiago de Cuba, el trobador i guitarrista cubà Pepe Sánchez (1856-1918) el 1885. L'obra es deia Tristezas i estava composta en forma binària, amb compàs de 4/4 i acompanyament de la guitarra del cinc cubà, patró rítmic heretat de la contradansa d'aquest país.^[7][8] Tengué una gran projecció internacional a partir de 1940 amb els cantants hispanoparlants (sobretot mexicans). N'hi ha diverses variants: bolero cubà, bolero espanyol, bolero brasiler, bolero moruno, bolero boricua, bolero mexicà, etc.^[9]

Característiques

El que distingeix el bolero és l'aire tranquil del seu ritme ternari i una certa tendència a emparellar els incisos en la forma de la jota (4+4 // 8+8, etc.), tot i que no sempre.^[1] Una característica molt important és el seu marcat caràcter matriarcal, ja que l'home ha de seguir en tot moment els punts i les mudances de ball que la dona improvisa sense perdre mai el ritme. Tanmateix, en l'actualitat, a les places, aquests rols de gènere estan experimentant variacions.^[4]

Entre els instruments més antics a Mallorca hom hi troba els universals flabiol i tamborí, a més de les xeremies. A partir del segle xix també s'usaren instruments importats com guitarres, llaüts, bandúrries, violins, etc. Hom no pot oblidar que en tot moment les parelles de balladors duen a les seves mans les conegudes castanyoles, amb les que marquen el ritme. Era costum que, en el cas que els balladors no disposassin d'elles, el ritme fos marcat fent sonar els seus propis dits.^[4] És un ball cantat que, generalment, és a unes quantes veus (al contrari del cant de les jotes, de les mateixes i del copeo, que sempre és a solo) i, els més antics, amb lletra castellana.^[10]

El ballador, dins el moviment més aviat moderat i en certa manera pompós de la música, ha de realitzar mudances i passos molt vistosos i brillants amb gran lleugeresa i vivacitat, marcant el ritme amb les castanyetes. Aquesta brillantor pròpia del ball, cal practicar-la, però, amb espontaneïtat natural i amb suavitat, sense donar-se esbojarradament a la pruïja de fer salts i cabrioles desmesurats. El bolero era considerat com el més difícil dels balls espanyols. Per a ballar-lo era usada una indumentària especial que recordava el tipus del vestit espanyol de darreries del segle xviii, molt ajustat al cos, amb sabatilles molt fines i llises que facilitaven els salts i el punteig.^[10]