Canamunt i Canavall
1598–1645 disputes nobiliàries de Mallorca From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
Canamunt i Canavall foren els dos bàndols nobiliaris que s'enfrontaren a la Ciutat de Mallorca i a tota l'illa a finals del segle xvi. Els noms responen a criteris de localització dins l'espai de Ciutat, ja que els caps més importants d'uns residien a la vila d'Amunt i els altres a la vila d'Avall.
Remove ads
Causes i context del conflicte
Les causes d'aquest enfrontament són complexes i s'han de cercar en les lluites nobiliàries mallorquines dels segles anteriors. També s'han de tenir en compte els moviments de la noblesa per monopolitzar el poder polític i econòmic de Mallorca després de les lluites civils de les Germanies, els llargs plets que mantenien entre ells i la boja carrera per aconseguir títols nobiliaris que els equiparassin a la noblesa espanyola.
Encara que l'enfrontament originàriament fou entre bàndols nobiliaris urbans, tendí a absorbir i enquadrar altres bàndols de la Part Forana que cercaren la protecció i suport de les poderoses faccions aristocràtiques. D'altra banda els nobles tendiren a organitzar escamots particulars per perpetrar les seves actuacions i en aquests escamots hi participaren de manera activa, a la part forana, les colles de bandolers. Els grups nobiliaris actuaren sobretot a la ciutat, però feien baixar bandolers per dur a terme les seves venjances i donaven suport logístic i de tota classe als moviments de les colles amigues arreu de Mallorca.
La historiografia clàssica mallorquina parla dels moviments socials iniciats en el segle xiv amb l'Assalt del Call, continuats per la Revolta Forana en el segle xv, per les Germanies en el segle xvi i en el segle xvii per les banderies de Canamunt i Canavall i el bandolerisme. Per a Josep Maria Quadrado i Álvaro Santamaría són quatre actes del mateix conflicte. Aina Maria Le Senne, en 1978, va defensar que el conflicte de Canamunt i Canavall no era un enfrontament social, sinó una lluita entre faccions aristocràtiques. Va argumentar que, tot i les arrels en conflictes anteriors, la disputa va ser interna dins de l'aristocràcia, sense implicar altres grups socials. D'altra banda, Jaume Serra Barceló descrigué durant la dècada de 1990, clares relacions entre Canamunt i Canavall, banderies populars, bandolerisme i reacció antisenyorial.[1] Des d'aquest punt de mira les banderies i el bandolerisme tenen un lloc clar en el decurs dels moviments socials mallorquins, entre els quals no es poden menysprear els conflictes antisenyorials.
Remove ads
Les fases del conflicte
El duel entre els Anglada i els Rossinyol (1598-1606)
.jpg)
La primera etapa del conflicte s'inicià el 20 de març de 1598 amb un duel entre les famílies Anglada i Rossinyol. Nicolau Rossinyol festejava Elisabet Anglada, però els familiars d'ella s'hi oposaven. Alhora, alguns membres dels Rossinyol difamaren Elisabet, fet que encengué la rivalitat entre ambdues cases.[2]
Aquell dia, els Anglada atacaren els Rossinyol al Born de Palma. La batussa s'estengué fins a la Seu, on els Rossinyol cercaren refugi. Els perseguiren els Anglada, i la llluita interrompé la missa on assistien el virrei Carles Coloma i els doctors de la Reial Audiència. Aquests darrers intentaren restablir l'ordre i perseguiren els Anglada, que finalment trobaren asil al convent de Sant Domingo. El virrei, partidari dels Rossinyol, ordenà a la companyia dels Dos-cents i als Cavalls Forçats assaltar el convent.[a] L'operació, però, fracassà, i els refugiats hi quedaren arrestats sota vigilància.[2]
En els anys següents, la justícia reial intentà imposar la seva autoritat i executà diversos bandolers vinculats a ambdós bàndols. Tot i així, l'enfrontament persistí al llarg del temps, amb nous episodis violents —especialment a Bunyola— i una forta endogàmia entre les famílies nobles dels dos partits rivals.[2]
Bunyola es convertí en escenari habitual de les lluites perquè nombrosos cavallers hi posseïen terres: els Verí i Vilallonga, a Estremera i l'Alqueria d'Avall; els Santacília, Fortesa, Sureda i Cavalleria, a Alfàbia, Raixa, Calbet i Binifonari, respectivament. Aquestes possessions servien com a refugi i base d'operacions per als bandejats associats a cada facció. La seva posició estratègica entre Ciutat i la serra de Tramuntana els permetia moure's amb facilitat i disposar de vies de fugida cap a la muntanya.[2]
Violència, venjances i conciliació parcial (1607-1632)
.jpg)
Després de les primeres execucions de bandolers el 1607, la repressió reial no aconseguí reduir la violència. Al llarg de la dècada següent es produïren constants ajustaments de comptes i episodis sagnants, com els penjaments de 1608–1609 o les decapitacions de 1610. Tot i aquests càstigs, la noblesa continuà protegint els seus respectius bàndols, alimentant una xarxa de complicitats entre cavallers, clergues i bandolers.[3]
Entre 1611 i 1612, el conflicte s'intensificà amb la rivalitat personal entre Rafel de Verí i Pere Joan Quint, cavallers vinculats als bàndols oposats. El duel entre tots dos, motivat per qüestions d'honor i rivalitat amorosa, acabà amb la mort de Quint dins el convent del Carme (1612). L'escàndol posà en evidència la implicació de clergues i notables en les lluites bandoleres. La justícia reial, dominada pel virrei i el seu partit, actuà amb parcialitat, fet que agreujà encara més la divisió social.[4]
El 1613, conegut com «l'any de la fam», agreujà la tensió social: males collites, fam i atur foren el brou de cultiu per a nous disturbis i atacs contra les presons. En els anys posteriors continuaren els assassinats, com el de mossèn Jaume Comes o el d'Arnau de Santacília (1615), que marcaren una nova onada de represàlies entre els bàndols. El procés Berga (1619) suposà un intent del govern de posar ordre i reprimir el bandolerisme, tot i que també evidencià la unió dels cavallers amb els fora de la llei.[5]
En la segona fase del conflicte, el cap dels Canamunt fou Arnau de Santacília, que potencià l'aliança amb una gran colla de bandolers coneguda com la Colla de Selva, dirigida per la família Ferragut «Boda» de Selva. En aquests moments s'inicià una concatenació de venjances i contravenjances que arribà a causar multitud d'homicidis arreu de l'illa. Després de la topada en el Grau de Lluc, la Colla de Selva quedà en part desfeta i alguns dels seus membres foren executats. La venjança de Mateu Ferragut, el capellà «Boda», dugué a l'assassinat del jutge Jaume Joan de Berga i de Sales. Aquest succés provocà la desfeta definitiva de la colla i la seva dispersió.
Durant la dècada de 1620, la violència anà cedint lentament. L'assassinat de diverses figures nobles (com Onofre Brondo el 1624 o Pere Antoni Safortesa el 1626) culminà amb la mort de Jordi Sureda Vivot el 1632, darrera víctima destacada del període. Aquell mateix any, sota la mediació del bisbe Juan de Santander, s'aconseguí finalment una concòrdia general: les famílies principals signaren la pau de 1632 al convent de Sant Francesc, per la qual es perdonaven mútuament els crims i greuges dels darrers vint-i-cinc anys.[6]
La represa de la lluita (1633-1645)
Tot i la concòrdia de 1632, la pau fou efímera. A partir de 1633, Mallorca continuà immersa en un clima de venjances i violència, amb enfrontaments ocasionals entre cavallers i bandejats dels dos bàndols. La pau signada havia estat més formal que real, i la rivalitat entre Canamunt i Canavall es mantingué viva, especialment en les zones rurals i entre les famílies més poderoses de Ciutat.
Durant el virregnat d'Alfons de Cardona (1636–1639), la repressió i les tensions socials s'accentuaren. Els anys 1637–1639 foren especialment violents: cavallers de Canamunt, com Miquel Lluís de Togores, participaren en assalts i ajustaments de comptes, i diversos notables, com Pere Montlleó o Antoni Salom, foren assassinats. El virrei denunciava que molts bandolers gaudien de protecció i «exempció» dins les esglésies i convents, dificultant l'acció de la justícia.[7]
A inicis de la dècada de 1640, la situació tornà a degradar-se. Els enfrontaments de 1641 i 1642 reactivaren el clima de guerra civil insular: comissaris reials i bandejats s'enfrontaven sovint, amb nombrosos morts i ferits. Els episodis de violència afectaren totes les capes socials i demostraren que el control del virrei era pràcticament nul. El 1642, per exemple, un duel entre dos comanadors de l'Orde de Malta, un Rossinyol (Canavall) i Dameto (Canamunt), acabà amb la mort del primer i la mort posterior de diversos cavallers en represàlia. Aquell mateix any, diversos membres de famílies nobles, com els Sureda, Trullol o Puigdorfila, foren detinguts per participar en baralles i tiroteigs.[8]
La violència d'aquests anys mostrava que l'autoritat reial i la justícia local estaven completament desbordades. Els comissaris reials sovint actuaven al marge de la llei, executant o penjant bandejats sense judici, mentre altres aconseguien escapar gràcies a la protecció d'amics poderosos o del clergat. El 1643 i 1644, els intents del virrei per acabar amb els bàndols fracassaren per manca d'efectius i complicitats internes.[9]
El 1644, la situació arribà a un punt crític. Els assassinats demostraven la complicitat de sectors eclesiàstics i cavallerescs amb els bandolers. Davant el caos, moltes famílies nobles optaren per retirar-se temporalment a la Cort o al camp, i alguns cavallers foren desterrats per iniciativa reial. Aquest desgast, juntament amb la pressió del bisbe i virrei interí Rocamora, obrí el camí cap a una concòrdia final.[9]
De la pau de Rocamora a la persecució (1645-1666)
El 2 d'abril de 1645, sota la mediació del bisbe Tomàs de Rocamora, es reuní a Ciutat una assemblea de cavallers amb l'objectiu de posar fi al llarg i sagnant conflicte entre Canamunt i Canavall. Uns mesos més tard, s'hi signà oficialment la pau de 1645, en una cerimònia solemne al Born, amb la presència de les principals autoritats i representants dels dos bàndols. L'acte simbolitzà el cloenda definitiva de més de mig segle de lluites internes i marcà l'inici d'una etapa de relativa estabilitat política i social a l'illa.[10]
La pau impulsada pel bisbe Rocamora comportà també la sortida de Mallorca de nombrosos nobles i cavallers, molts dels quals participaren posteriorment en les guerres d'Itàlia i de Catalunya. La voluntat de pacificació s'havia estès a tots els estaments, i les autoritats civils i eclesiàstiques col·laboraren per mantenir l'ordre.
Tanmateix, el problema del bandolerisme no desaparegué completament. El 1666 es dugué a terme una gran persecució general de bandolers, dirigida pel virrei amb el suport del bisbat i de la noblesa, durant la qual es restringí severament el dret d'asil eclesiàstic i es protegí activament els informadors. Aquesta operació, concebuda com una autèntica campanya militar, organitzà l'illa en diverses zones sota la direcció de nobles de confiança amb poders extraordinaris.
Malgrat els èxits inicials, la repressió no aconseguí eliminar del tot les colles de bandejats. El bandolerisme mallorquí persistí, amb menor intensitat, fins ben entrat el segle xviii, ressorgint ocasionalment durant la Guerra de Successió.[11]
Remove ads
Llegat lúdic
La batalla entre Canamunt i Canavall és una festivitat popular celebrada anualment el primer diumenge de setembre a la ciutat de Palma que recrea, de manera simbòlica, les antigues rivalitats entre els dos bàndols nobiliaris mallorquins. L'esdeveniment, amb la seva primera edició l'estiu de 2015, s'ha consolidat com una representació lúdica del conflicte històric, en què els participants s'agrupen sota els colors tradicionals dels bàndols —vermell per Canamunt i groc per Canavall— i participen en una batalla amb pistoles d'aigua al Parc de la Mar i altres espais del centre històric. La festa inclou desfilades, música i actes commemoratius, i finalitza amb una cerimònia de reconciliació que evoca la concòrdia de 1645.[12][13]
Referències
Notes
Bibliografia
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads