Cinc W

Les cinc W (també conegudes com a les cinc W i una H o com les sis W) és un concepte vinculat a la redacció i presentació de notícies periodístiques, així com a la investigació científica, i a la recerca detectivesca i policíaca, que es considera essencial en la reunió i presentació d'informació.^[1] És una fórmula de l'escola de periodisme estatunidenca per obtenir una història «completa».^[2] Segons el principi de les cinc W, una informació és considerada completa si respon a les següents preguntes, cadascuna de les quals comprèn una paraula interrogativa en anglès:^[3]

• Who? (Qui?)
• What? (Què?)
• Where? (On?)
• When? (Quan?)
• Why? (Per què?)

Alguns autors també afegeixen a la llista una sisena pregunta, How? (Com?), tot i que la seva resposta ja podria haver ser coberta en el What?, Where? o When?.^[3]

Principi

El principi subjacent a la màxima és que cada pregunta ha d'obtenir una resposta basada en dades, els fets bàsics que cal incloure a una informació perquè es consideri completa.^[4] És important que cap d'aquestes preguntes sigui contestada amb un simple «sí» o «no».

En el context de l'estil de notícies per a la creació d'articles periòdics, les cinc W són fets que s'haurien d'incloure a l'entrada o lead, o en els dos o tres primers paràgrafs del cos de la notícia, després dels quals es permet més text informatiu.

Història

Al llarg de la història s'han presentat diverses sèries de preguntes com a manera de formular o analitzar preguntes retòriques. El retòric Hermàgores de Temnos, citat a la pseudo-Agustí De Rhetorica,^{[nota 1]} defineix set «circumstàncies» (μόρια περιστάσεως, «elements de circumstància»^[5]) com a loci d'un tema: Quis, quid, quando, ubi, cur, quem ad modum, quibus adminiculis^[6] (Qui, què, quan, on, per què, de quina manera, amb quins mitjans?).

Ciceró tenia un concepte similar de circumstàncies, però, tot i que Tomàs d'Aquino atribueix les preguntes a Ciceró, aquestes no apareixen en les seves obres. De la mateixa manera, Quintilià tracta el loci argumentorum, però no ho exposa interrogativament.^[6] Gai Mari Victorí explica el sistema de circumstàncies de Ciceró mostrant-lo amb les corresponents preguntes d'Hermàgores:^[6]

quis=persona; quid=factum; cur=causa; ubi=locus; quando=tempus; quemadmodum = modus; quib/adminiculis=facultas

Gai Juli Víctor també presenta les circumstàncies com a preguntes.^[6] Boeci «va fer les set circumstàncies fonamentals per les arts de l'acusació i la defensa»: Quis, quid, cur, quomodo, ubi, quando, quibus auxiliis^[6] (Qui, què, per què, com, on, quan, amb què?).

La forma de la pregunta va ser represa durant el segle xii per Thierry de Chartres i Joan de Salisbury.^[6] Per administrar la penitència adequada als pecadors, el cànon 21 del Concili del Laterà IV (1215) va imposar als confessors investigar tant els pecats i les circumstàncies dels pecats. La pregunta era coneguda pels rectors, i va aparèixer escrita en diverses formes:^[6]

Quis, quid, ubi, per quos, quoties, cur, quomodo, quando.^[7]

Quis, quid, ubi, quibus auxiliis, cur, quomodo, quando.^[8]

Quis, quid, ubi, cum quo, quotiens, cur, quomodo, quando.^[9]

Quid, quis, ubi, quibus auxiliis, cur, quomodo, quando.^[10]

Quid, ubi, quare, quantum, conditio, quomodo, quando: adiuncto quoties.^[11]

El mètode de preguntes també es va utilitzar per a l'exegesi sistemàtica d'un text.^[12] Posteriorment, el retòric anglès Thomas Wilson va escriure a The Arte of Rhetorique, llibre I, el següent vers en anglès:

Who, what, and where, by what helpe, and by whose:

Why, how, and when, doe many things disclose.

El segle xix el professor estatunidenc William Cleaver Wilkinson va popularitzar el terme «Tres W» (Què, per què i què?), com a mètode d'estudi de la Bíblia a la dècada de 1880, encara que no en reclama l'originalitat. Això es va convertir en la «cinc W», encara que la seva aplicació és bastant diferent de la del periodisme.^[13]

Les cinc W (i una H) van ser destacades per l'escriptor britànic Rudyard Kipling a la seva obra Just So Stories (1902), on un poema que acompanya la història de «The Elephant's Child» obre amb:

«

(anglès) I keep six honest serving-men (They taught me all I knew); Their names are What and Why and When And How and Where and Who.

(català) Tinc sis honestos servents (em van ensenyar tot el que sé); els seus noms són Què i Per què i Quan i Com i On i Qui.

»

D'aquesta manera, el mètode de resolució de problemes «cinc W i una H» també es coneix com el «mètode Kipling», que ajuda a explorar els problemes encarant-nos a aquestes preguntes.

El 1917 les «cinc W» van començar a ensenyar-les a les classes de periodisme de les universitats,^[14] tot i que el 1940 aquest mètode va ser definit com a passat de moda i fal·laç «per passar a una entradeta més flexible i interessant».^[15][16] Actualment continua tenint vigència com a model per informar de forma completa d'una notícia, tot i que pot conviure amb altres esquemes.

Notes

1. Tot i que De Rhetorica ha estat atribuït a Agustí d'Hipona, els autors moderns el consideren d'autoria dubtosa, i anomenen el seu autor com a pseudo-Agustí: Edwin Carawan, "What the Laws have Prejudged: Παραγραφή and Early Issue Theory" a Cecil W. Wooten, George Alexander Kennedy, eds., The orator in action and theory in Greece and Rome, 2001. ISBN 90-04-12213-3, p. 36