Crucifix

Un crucifix (del llatí cruci fixus que significa "fixat a una creu") és una imatge de Jesús a la creu, diferent d'una creu nua. La representació de Jesús a la creu rep el nom de corpus ("cos" en llatí).^[1][2]

El Crucifix de Montserrat és una escultura d'ivori que alguns historiadors atribueixen a Miquel Àngel que es troba al monestir de Montserrat.

El crucifix és el principal símbol per a molts grups de cristians, i una de les representacions més comunes del Sant Crist o Crist crucificat. És especialment important en el ritu llatí de l'Església Catòlica Romana, però també té importància en les esglésies Ortodoxa, Oriental ortodoxa, Assíria, i moltes esglésies Luteranes i Anglicanes.^[3][4] El símbol és menys comú a les esglésies d'altres denominacions protestants, que prefereixen utilitzar una creu sense la figura de Jesús (el corpus). El crucifix subratlla el sacrifici de Jesús: la seva mort per la crucifixió, que pels cristians va significar la redempció de la humanitat. La majoria dels crucifixos retraten a Jesús en una creu llatina, en lloc d'altres formes com una creu Tau o una creu copta.

Els crucifixos occidentals generalment tenen un corpus tridimensional, però a l'ortodòxia oriental, el cos de Jesús normalment està pintat a la creu o en baix relleu. En sentit estricte, per ser un crucifix, la creu ha de ser tridimensional, però aquesta distinció no sempre s'observa. Una pintura sencera de la Crucifixió de Jesús, que inclogui un fons del paisatge i altres figures, tampoc no és un crucifix.

Els grans crucifixos al llarg de l'eix central d'una església a la darreria de l'Edat Mitjana eren una característica gairebé universal de les esglésies occidentals, però ara són molt rares. Les esglésies catòliques modernes sovint tenen un crucifix per sobre de l'altar, a la paret. Per a la celebració de la Missa, el Ritu romà de l'Església catòlica exigeix que "a l'altar o a prop de l'església hi hagi una creu amb una figura de Crist crucificat".^[5]

Simbologia i significats

El crucifix ha desenvolupat, al llarg de la història de l’art cristià, un conjunt de significats simbòlics que van més enllà de la simple representació de la mort de Jesús. Un dels elements simbòlics recurrents és la inscripció INRI —les inicials de Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum— que recorda el conflicte polític i religiós que envoltava la condemna i esdevé un signe de la tensió entre el poder terrenal i la proclamació espiritual del Regne de Déu.^[6]

Altres components iconogràfics, com els quatre claus o tres claus, la posició de les mans o la forma de perizoni (el drap que cobreix Jesús), comuniquen missatges teològics o espirituals diferents. La iconografia medieval occidental va popularitzar el crucifix amb Crist patint (amb el cap inclinat i el cos arquejat), associat a una espiritualitat centrada en l’empatia amb el sofriment.^[7] En canvi, en diverses tradicions orientals predomina la representació de Crist viu, amb els ulls oberts o mostrant serenor, com a afirmació del seu triomf sobre la mort fins i tot en el moment de la crucifixió.^[8]

Els materials emprats —des de la fusta fins als metalls preciosos— també han adquirit una càrrega simbòlica. Crucifixos d’ivori o d’or, presents en litúrgies solemnes a partir de l’edat mitjana, expressaven la dignitat reial i la glòria de Crist, mentre que crucifixos de fusta tosca o de ferro forjat transmetien un missatge de pobresa, simplicitat i identificació amb les classes populars. En contextos devocionals, la presència de sang, llàgrimes o símbols afegits, com el calvari o la calavera d’Adam, reforça la lectura moral i meditativa de la mort i la salvació.^[9]

Referències a la cultura pop

En època contemporània, el crucifix ha transcendit l’àmbit estrictament religiós i ha adquirit presència en la cultura visual global. Al cinema i a la televisió, sovint s’utilitza com a símbol immediat del cristianisme, però també com a recurs dramàtic associat a temes de sacrifici, redempció o lluita contra el mal. Pel·lícules com The Exorcist (1973) o The Passion of the Christ (2004) han contribuït a reforçar la centralitat visual del crucifix en l’imaginari occidental.^[10]

En la música i la moda, el crucifix s’ha emprat tant per figures cristianes com per artistes que el reinterpreten simbòlicament. Alguns músics —desde Madonna fins a grups de metal, passant per Rosalía— han fet servir crucifixos per provocar, denunciar o explorar tensions entre religió i societat, generant debats sobre apropiació i respecte envers el símbol.^[11] En l’àmbit del disseny i la moda, el crucifix s’ha convertit en un element estètic que, desconnectat del seu sentit religiós original, funciona com a icona cultural o com a signe d’identitat individual.^[12]

En les arts visuals contemporànies, creadors com Damien Hirst o Andres Serrano han utilitzat el crucifix o la creu en obres que qüestionen la relació entre fe, cos, violència i mercantilització cultural, cosa que sovint ha suscitat controvèrsia pública.^[13] Tot i aquest ús ampliat, el crucifix continua essent per a la majoria de creients un objecte sagrat que reclama respecte i que manté la seva funció de testimoni de la fe cristiana.