Cucurbita

Cucurbita és un gènere de plantes angiospermes de la família de les cucurbitàcies (Cucurbitaceae). Són plantes natives d'Amèrica del Nord, Amèrica Central i Amèrica del Sud.^[1]

Cucurbita

Carbassa groga
Dades
Font de	squash blossom (en)
Taxonomia
Regne	Plantae
Ordre	Cucurbitales
Família	Cucurbitaceae
Gènere	Cucurbita L., 1753
Nomenclatura
Tipus	Cucurbita pepo

En català qualsevol espècie cultivada d'aquest gènere es denomina carabasser i addicionalment pot rebre els noms de carabassera, carbasser i carbassera. Però aquestes denominacions són compartides amb d'altres gèneres de les cucurbitàcies com ara Cucumis, Lagenaria i Luffa.^[2]

Descripció

Són plantes herbàcies anuals o perennes de tija reptant o enfiladissa, piloses i en algunes espècies amb circells ramificats. Poden atènyer grans dimensions, les tiges poder arribar a fer fins a 6 metres de llargària. Les fulles són de mida variable, palmades i més o menys lobulades, acostumen a tenir entre 3 i 7 lòbuls, tot i que de vegades només en tenen dos o cap. Els marges acostumen a ser serrats o dentats, de vegades amb un petit mucró. En algunes espècies són pudents. Les flors són grans i solitàries a les axil·les, presenten un receptacle en hipant de forma campanulada, cilíndrica o de cúpula, tenen 5 sèpals i un periant de color entre groc i taronja de forma campanulada amb 5 pètals soldats a la part inferior i cinc lòbuls , en algunes espècies són fragants. Les flors masculines, dites badocs en català, manquen de pistil·lodi i tenen un androceu format per tres estams, amb les teques de les anteres connates (soldades). A les flors femenines al gineceu ovari és ínfer, amb nombrosos òvuls, l'estil és curt i gruixut, habitualment amb tres estigmes bífids o fins a cinc lòbuls. L'androceu està representat per tres estaminodis. El fruit és una pepònide grossa, carnosa i amb moltes llavors.^[3][4]

Taxonomia

Aquest gènere va ser publicat per primer cop l'any 1753 al segon volum de l'obra Species Plantarum del botànic suec Carl von Linné (1707-1778).^[5][6]

Espècies

Dins del gènere Cucurbita es reconeixen les 18 espècies següents:^[1]

• Cucurbita andreana Naudin
• Cucurbita argyrosperma C.Huber
• Cucurbita cordata S.Watson
• Cucurbita cylindrata L.H.Bailey
• Cucurbita digitata A.Gray
• Cucurbita ecuadorensis Cutler & Whitaker
• Cucurbita ficifolia Bouché
• Cucurbita foetidissima Kunth
• Cucurbita galeottii Cogn.
• Cucurbita lundelliana L.H.Bailey
• Cucurbita maxima Duchesne
• Cucurbita melopepo L.
• Cucurbita moschata Duchesne
• Cucurbita okeechobeensis (Small) L.H.Bailey
• Cucurbita palmata S.Watson
• Cucurbita pedatifolia L.H.Bailey
• Cucurbita pepo L.
• Cucurbita radicans Naudin

Híbrids

S'ha descrit el següent híbrid natural:^[1]

• Cucurbita × scabridifolia L.H.Bailey

Sinònims

Els següents noms científics són sinònims heterotípics de Cucurbita:^[1]

• Melopepo Mill.
• Ozodycus Raf.
• Pepo Mill.
• Pileocalyx Gasp.
• Sphenantha Schrad.
• Tristemon Scheele

Domesticació

La utilització del fruits de les espècies d'aquest gènere és molt antiga, les restes arqueològiques demostren que eren utilitzats com a recipients a inicis de l'Holocè. La domesticació també es va fer molt aviat, s'estima que la primera espècie domesticada fou Cucurbita pepo farà uns 10.000 anys a Mèxic. Posteriorment i en diferents zones d'Amèrica altres quatre espècies foren domesticades per a la seva utilització com a aliment, incloses les llavors, Cucurbita argyrosperma, Cucurbita moschata, Cucurbita ficifolia i Cucurbita maxima.^[7]

Conreu

Cucurbita ficifolia o carabassa cabell d'àngel

D'entre tota la família de les cucurbitacees el gènere Cucurbita és el que menys ha menester calor. A partir de prop de 10 °C germina normalment. La sembra se sol fer l'abril o maig i cal una gran quantitat d'adob orgànic i molt d'espai. Creix amb gran rapiditat i els fruits acostumen a madurar a partir de l'agost.

Usos

Les espècies cultivades són utilitzades per a l'alimentació humana, especialment els seus fruits, però també les llavors i fins i tot les flors.^[8] La pasta de llavors moltes o la farina s'usen a la cuina.

Entre el 600 i 800 dC a l'imperi Chimú s'utilitzà per a comunicar amb un cordell que unia dos recipients fets amb el fruit ja assecat de la Cucurbita o la Lagenària o totes dues alhora.^[9]