Casset compacte digital

La Digital Compact Cassette (DCC) és un format d'enregistrament de so en cinta magnètica descatalogat, introduït per Philips i Matsushita Electric a finals de 1992 i comercialitzat com a successor del casset estàndard.^[1] També va ser un competidor directe del MiniDisc (MD) de Sony, però cap dels dos formats va desbancar el casset analògic, ^[2] aleshores omnipresent, malgrat la seva superioritat tècnica, i el DCC va ser descatalogat després de quatre anys al mercat. Un altre format competidor, la cinta d'àudio digital (DAT), el 1992 tampoc no es va vendre en grans quantitats als consumidors, tot i que era popular com a format d'emmagatzematge d'àudio digital professional.^[3]

Una DCC.

El format DCC és similar al del casset compacte analògic (CC), i els gravadors i reproductors DCC poden reproduir qualsevol dels dos tipus: analògic i DCC. Aquesta compatibilitat amb versions anteriors tenia com a objectiu permetre als usuaris adoptar l'enregistrament digital sense deixar obsoletes les seves col·leccions de cintes existents. No obstant això, el fet que els gravadors DCC no poguessin enregistrar (només reproduir) cassets analògics, va obligar els consumidors a substituir la seva platina de casset per una gravadora DCC i renunciar a l'enregistrament analògic, o bé mantenir la platina de casset existent i fer espai per afegir la gravadora DCC a la seva configuració.