Discurs Secret de Khrusxov

L'anomenat discurs secret, oficialment «Sobre el culte a la personalitat i les seves conseqüències» (en rus, О культе личности и его последствиях), va ser una famosa intervenció del polític soviètic Nikita Khrusxov durant el XX Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica, el 25 de febrer de 1956. En aquest discurs es denuncien el culte a la personalitat i les seves conseqüències, i els crims de Stalin i la repressió durant l'anomenada Gran Purga en els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial.^[1][2]

Discurs Secret de Khrusxov

О культе личности и его последствиях
Tipus	discurs i informe
Llengua original	rus
Tema	Culte a la personalitat de Stalin
Publicació	25 febrer 1956
Autor	Nikita Khrusxov
Text complet	(català)

Aquest discurs va significar el trencament de la línia oficial del partit amb els postulats de l'estalinisme i l'intent de tornar el PCUS al seu leninisme inicial per tal d'escurçar el camí cap al comunisme efectiu.^[3]

L'apel·latiu de «secret» al·ludeix al fet que Khrusxov el va pronunciar en una sessió privada al final del congrés, reservada només als delegats i als alts càrrecs del partit —molts dels quals havien estat recentment alliberats de presons estalinistes.^[3] Tot i que el contingut es va filtrar aviat, no es va fer oficial fins a la seva publicació en la gaseta del Comitè Central del partit el 3 de març de 1989, gràcies a l'impuls de Mikhaïl Gorbatxov i la seva política de glàsnost (transparència).

Context històric

Nikita Krusxov

El «discurs secret» no va suposar el primer intent de trencament dels nous governants del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) amb la figura de Ióssif Stalin. Abans de la intervenció de Khrusxov ja s’havien dut a terme els primers passos cap a la desactivació de l’arquitectura repressiva que regnava al país. De fet, el discurs es basa parcialment en les conclusions de la coneguda com a “Comissió Pospélov”, una comissió especial creada el 31 de gener de 1955 amb l’objectiu d’investigar la repressió exercida contra els delegats del XVII Congrés del Partit de 1934.^[4]

Aquesta comissió va recopilar proves que indicaven que, durant el període 1938-1939 —moment àlgid de la Gran Purga—, més d’un milió i mig de membres del partit havien estat acusats d'«activitats antisoviètiques», dels quals almenys 680.000 van ser executats. Aquesta xifra es considera avui com un mínim, atès que alguns estudis posteriors l’han revisada a l'alça. Així mateix, l’any 1956 la nova generació de dirigents, liderada per Khrusxov, afrontava un procés lent de rehabilitació dels «vells bolxevics», mentre que l’alliberament dels interns dels camps de treball avançava lentament. No obstant això, les víctimes dels anomenats «processos de Moscou» no van ser totalment rehabilitades fins a 1988.^[5]

Repercussió del discurs

Poc després que el discurs fos pronunciat durant el XX Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica, van començar a circular rumors sobre el seu contingut fora de l'URSS. El periodista britànic John Rettie, corresponsal de l’agència Reuters a Moscou, en va ser un dels primers occidentals a conèixer-ne l’existència. Rettie rebé la informació a través d’una font del partit abans de sortir cap a Estocolm i, poc després, va comunicar la notícia als seus editors. A mitjans de març de 1956, diversos mitjans occidentals ja informaven sobre l’existència d’un discurs de Khrusxov que denunciava els crims de Stalin. ^[6]

El 5 de març de 1956, el Presídium del PCUS ordenà que el discurs de Khrusxov fos llegit en reunions de totes les organitzacions del partit i del Komsomol, tant davant militants com davant no afiliats. Això va fer que el contingut principal del discurs fos conegut àmpliament dins la Unió Soviètica aquell mateix any, encara que el text complet no fos publicat. Aquesta difusió interna explica que, malgrat el seu nom, el discurs mai no va ser del tot “secret” per a la població soviètica.^[3][5]

Còpies del text van ser enviades als principals dirigents dels partits comunistes d’Europa de l’Est. Poc després, extractes del document van arribar a cercles diplomàtics occidentals, i el text íntegre fou publicat per primera vegada a Occident el 4 de juny de 1956 pel New York Times, sota el títol “Text of Khrushchev’s Secret Speech”.^[7] El contingut íntegre del discurs, però, no fou publicat oficialment a la Unió Soviètica fins al 1989, durant el període de la glàsnost impulsada per Mikhaïl Gorbatxov, que permeté reobrir el debat sobre el llegat de Stalin i la repressió política.^[2]

Estructura del discurs

L'estructura (parcial) del discurs és la següent:

• Denúncia del culte a Stalin.
• Cites dels texts clàssics de marxisme-leninisme en què s'ataca el culte a l'individu.
• Cites del testament de Lenin i d'escrits de Nadejda Krúpskaia en els quals s'ataca el caràcter de Stalin.
• Abans de Stalin la disputa ideològica amb el trotskisme era purament intel·lectual, i va ser ell qui va introduir el concepte d'«enemic del poble».
• Violació per part de Stalin de les normes respecte al lideratge col·lectiu.
• Repressió contra els «vells bolxevics» i els delegats al XVII Congrés. Dels 1.966 delegats, 1.108 van ser acusats de ser contrarevolucionaris: en foren executats 848. Dels 139 membres i candidats al Comitè Central, 98 van ser declarats «enemics del poble».
• Després de la brutal repressió, Stalin va deixar de considerar les opinions col·lectives.
• Exemples de la repressió estalinista
  • Creació de proves falses per acusar els seus enemics
  • Exageració del seu rol durant la Gran Guerra patriòtica.
  • Deportació de les nacionalitats.
  • Complot dels doctors.
  • Creació de pintures, cançons, etc., per lloar el líder.

Vegeu també

• Culte a la personalitat
• Desestalinització