acció d'ascendir per un indret difícil, de pregona verticalitat, utilitzant les quatre extremitats del cos per a progressar From Wikipedia, the free encyclopedia
L'escalada és l'acció d'ascendir per un indret difícil, de pregona verticalitat, utilitzant les quatre extremitats del cos per a progressar.[1] A Catalunya aquesta activitat està associada al moviment excursionista i es regula des de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya. L'escalada consta de múltiples disciplines segons el lloc, el medi, l'estil, etcètera.
Tipus | esport a l'aire lliure, esport recreatiu i esport olímpic |
---|---|
Variants | ascent (en) , descent (en) , escalada de roques, escalada en gel i alpinisme |
L'escalada és una tècnica que neix del muntanyisme. Amb l'afany de conquerir totes les muntanyes apareixen reptes que no es poden conquerir només caminant i és llavors quan apareix l'escalada. Dins del món de la muntanya ens podem trobar dos tipus de medis: la roca i el glaç.
L'escalada sobre roca es desenvolupa en muntanyes de cotes baixes o situades en climes calorosos. L'escalada sobre roca consta de dues disciplines l'escalada lliure i l'escalada artificial. Alguns dels llocs més representatius de tot el món per a la pràctica de l'escalada sobre roca són Montserrat o Yosemite.
L'escalada sobre parets glaçades ha anat passant de ser una tècnica pròpia de l'escalada clàssica a una especialitat en si mateixa. Des dels anys 80 alguns escaladors en gel han evolucionat cap a una forma més esportiva d'escalada intentant superar parets glaçades de grans verticals i desplomades sense utilitzar tècniques d'escalada artificial. S'intenta utilitzar exclusivament els piolets i els grampons com a mitjà de progressió. Bàsicament, l'escalada en gel s'ha centrat en l'ascensió de cascades gelades a l'hivern (cascadisme) i en els seracs o esquerdes de les geleres. Actualment existeixen modalitats competitives d'aquest especialitat. També s'estan desenvolupant tècniques de progressió amb piolets i grampons sobre la roca per a superar trams d'escalada seca entre dos trams de gel, aquesta especialitat es coneix com a dry tooling.
És l'escalada que progressa sobre un terreny a voltes rocós i a voltes gelat o amb neu. L'escalada mixta és més comunament coneguda com a alpinisme. L'alpinisme no és més que la pràctica del muntanyisme a la serralada dels Alps. La peculiaritat d'aquesta serralada fa que moltes de les seves muntanyes requereixin el domini de les tècniques de les dues disciplines (escalada sobre roca i escalada sobre glaç) per conquerir-les. Tot i que l'escalada mixta o alpinisme també es practica als Andes o a l'Himàlaia donant a lloc termes andinisme o himalayisme.
Una de les evolucions més importants en el món de l'escalada ha estat l'estil utilitzat per conquerir els reptes. El "com" s'escala una muntanya o una paret determina l'estil. Trobem dos estils.
És l'escalada en què hom progressa només amb les mans i els peus. On els ancoratges només s'utilitzen per assegurar-se i protegir una possible caiguda.
Nascuda com a tècnica d'entrenament l'escalada en bloc s'ha convertit en una disciplina per si mateixa. Es tracta de pujar petites parets i blocs de pedra en escalada lliure sense utilització de corda. Un petit matalasset o un company situat a sota poden ajudar a esmorteir les caigudes. Actualment es realitzen competicions d'aquesta disciplina. Aquesta disciplina es coneix també com a boulder, ja que a la ciutat de Boulder (Colorado, EUA) hi ha una zona de blocs coneguda arreu del món.
Aquesta disciplina, poc difosa, proposa l'escalada de parets de gran alçada en lliure i sense la utilització de corda. Es tracta d'una especialitat d'alt risc on els errors signifiquen la mort. Malgrat això, alguns escaladors han aconseguit d'aquesta manera escalades de gran dificultat i compromís.
Proposa l'ascensió de parets exclusivament en lliure i utilitzant la corda com a assegurança. Es tracta de la disciplina més practicada avui en dia. En la majoria d'ocasions es practica sobre vies curtes (fins a 30 metres) però existeixen també rutes llargues d'escalada esportiva (fins a 1.000 metres). L'escalada esportiva té circuits de competició, a tots els nivells, regits per una federació internacional.
Es tracta d'una especialitat de l'escalada en bloc. Consisteix a escalar parets sense corda però a alçades importants, habitualment sobre l'aigua per esmorteir les caigudes. Per arribar fins a la paret es fan servir tota mena de mètodes (barques inflables, matalassos o simplement s'hi arriba nedant). El psicobloc es va desenvolupar a Mallorca a partir de l'any 1978 on s'ha convertit en referència internacional. En aquesta disciplina es valora la pressió psicològica que representa una caiguda en alçada sense corda (encara que sigui sobre l'aigua) a l'hora d'afrontar passos de gran dificultat.
No confondre amb escalada indoor o rocòdrom. L'escalada artificial és una tècnica en què s'utilitza la tracció directa sobre els ancoratges per progressar. En principi va néixer com una recurs per a superar els passatges més difícils quan la progressió directa sobre la roca (lliure) era impossible per l'escalador. En l'actualitat és tant un recurs per a altres tipus d'escalada com una tècnica en si mateixa. En l'escalada artificial es valora la dificultat de col·locació dels ancoratges i el compromís i exposició que s'assumeix (risc). Es valora especialment renunciar a utilitzar ancoratges que perforin o canviïn la morfologia de la roca (escalada neta) i la progressió es realitza habitualment sobre estrebs (escaletes de 4 esgraons que es passen d'un ancoratge a un altre). Cordades catalanes han destacat històricament en aquesta tècnica.
L'escalada artificial no està exempta de polèmica: alguns escaladors la consideren antiesportiva i no accepten la seva utilització. Per altra banda, alguns especialistes de l'escalada artificial consideren poc ètica la col·locació d'ancoratges fixes a la muntanya: l'enfrontament entre aquestes dues maneres d'entendre l'escalada ha omplert algunes de les més interessants pàgines de debat ideològic dels muntanyencs.
Aquesta és la disciplina tradicional d'escalada, que té ja més de 100 anys d'història. Es tracta d'escalar parets de totes les mides utilitzant les tècniques de cordada alpina, o sigui, començant des de baix i fins a dalt d'una sola tirada i utilitzant tan sols allò que som capaços de portar. En aquesta disciplina el que es té en consideració és l'efectivitat, intentant arribar a dalt de la forma més ràpida i simple; s'hi utilitzen totes les tècniques de progressió: en lliure, en artificial, sobre neu o gel, etcètera, segons les circumstàncies del terreny.
El nom d'«escalada clàssica» no apareix fins als anys 80, quan cal diferenciar l'escalada tradicional de les noves tendències i propostes que es comencen a desenvolupar a final de segle xx (especialment l'escalada esportiva). Alguns escaladors anomenen a aquesta tendència «via llarga» tot i que aquest nom és poc adequat, ja que es poden portar les propostes de l'escalada clàssica, esportiva, artificial, gel o mixt…, tant a vies llargues com curtes.
L'objectiu de l'escalada alpina és assolir el cim d'una muntanya o d'una paret.
Aquesta especialitat, provinent dels EUA, proposa l'escalada de grans parets verticals, de dificultat extrema, utilitzant tots els mitjans disponibles. L'escalada de grans parets requereix diversos dies de permanència en paret. El domini de les tècniques d'escalada artificial, de les pernoctes en paret (sovint sobre hamaques) així com el transport de càrregues pesants sobre la vertical són imprescindibles en aquesta especialitat.
L'objectiu de l'escalada esportiva és la dificultat de l'itinerari independentment de l'assoliment d'un cim o no.
És la pràctica de l'escalada en rocòdroms coberts (dins d'edificis). També ens podem trobar escalada en rocòdrom a l'exterior.
És la pràctica de l'escalada a l'exterior, en el medi natural.
En escalada la dificultat es mesura per graus. El grau es refereix a un tram d'escalada concret i existeixen diversos sistemes de graduació. La graduació és subjectiva, es quantifica per consens dels escaladors i està sotmesa a constants modificacions. Aquesta varia en funció del grau de desplom de la paret, de la mida de les preses i la distància entre aquestes, o la llargària.
A Catalunya s'utilitzen les següents graduacions:
L'equip dependrà del tipus d'escalada que hàgim d'abordar. Existeix un material "base" indispensable (com la corda). Normalment, el primer ascencionista, acostuma a fer una llista del material específic, que acompanya el croquis (o ressenya) de l'ascensió (o via d'escalada), i que es difon mitjançant les publicacions especialitzades (llibres, revistes, web…).
Una o dues cordes d'escalada (dinàmiques), normalment de 50m mínim, un talabard de seguretat o arnès d'escalada, sabates per a escalada (peus de gat per a la roca i/o botes d'alpinisme per al gel), mosquetons, cintes express o anelles, sistemes de frenada per assegurança i ràpel (ATC, gri-gri, revers, 8 a altre) i una cosa que molts escaladors han oblidat que el seu ús és molt important: un casc.
Normalment s'utilitza una sola corda de 10/11 mm de diàmetre i d'un mínim de 60 m de longitud. Les vies acostumen a tenir ancoratges fixes, per tant un assortit de cintes express ens serà suficient. S'acostuma a utilitzar magnesi (magnesita) per evitar la suor i millorar la presa de mà.
Normalment s'utilitzen dues cordes de 8/9 mm de diàmetre i d'un mínim de 50m de longitud. Les vies acostumen a no tenir gaires ancoratges fixes, per tant ens caldrà un assortit d'ancoratges recuperables que poden ser claus i afalcadors (o tascons) de diferents tipus (bicoins, excèntrics, friends i un llarg etc.).
A més del material de clàssica ens caldran bàsicament els estreps. Molts escaladors utilitzen un ganxo per penjar-se dels ancoratges anomenat "Fi-fi" i un Provador (daisy chain) per a provar la solidesa dels ancoratges.
Normalment s'utilitzen dues cordes de 8/9 mm de diàmetre i d'un mínim de 50 m de longitud. Les vies acostumen a no tenir ancoratges fixes, per tant ens caldrà un assortit d'ancoratges recuperables que poden ser cargols i claus de gel (els més utilitzats són el tipus Ice-free). A més ens caldrà un parell de grampons pels peus i el piolet, que en escalada s'acostuma a utilitzar per parelles (2) que molts anomenen "piolets tècnics".
En funció de les condicions de la muntanya on s'ha de realitzar l'escalada ens caldran materials específics de l'alpinisme que s'hauran de tenir molt en consideració en la preparació de l'ascensió. Aquest poden ser extremadament diversos, des d'un encenedor a una barca. En citarem alguns dels més habituals: roba i calçat d'alpinisme; sacs de dormir i matalassos; tendes i hamaques de paret; menjar d'expedició, fogonets i combustible; cantimplores, bidons i provisions d'aigua per dies; cordes fixes i material per a pujar petates, raquetes, esquís…
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.