Exotisme

L'Exotisme (del grec antic exôtikos «estranger, extern»)^[1] és una actitud cultural de gust per l'estranger.^[2] Particularment en la música era la moda d'incorporar temes, ritmes i instruments d'origen llunyà o no europeu.^[3] A més de la música, el fenomen es manifesta en totes les expressions culturals: arts plàstiques, filosofia, cuina, teatre, literatura… Aquesta actitud es va produir sobretot a Occident, des de l'era dels descobriments i el colonialisme.

Propaganda amb exotisme inspirada en la cultura turca

L'exotisme era diferent en temps quan artistes i filòsofs no tenien altres fonts d'inspiració que les narracions de viatgers o exploradors, –un dels primers va ser El llibre de les meravelles  (1298) de Marco Polo–^[4] que tornaven després d'un gir d'uns quants anys,^[5] comparat amb l'era del turisme de masses i reportatges en temps real. No queda gaire moda exòtica o «estranya» quan d'orient a occident, del zenit al nadir, tothom porta els mateixos pantalons texans i samarretes i que els vestits tradicionals es reserven a espectacles per a turistes.

El concepte és relatiu i depèn del punt de vista de l'observador, del lloc i de l'època. Així la citació de ritmes i imatgeria per a representar la «verdadera animà d'Espanya» en l'òpera francesa Carmen (1875) és més aviat un exemple d'exotisme romàntic que «completava el món monòton i restringit en què s'havia convertit l'Europa del segle xix» i no el resultat d'un estudi etnogràfic.^[6] El que és exòtic a una època fàcilment pot esdevenir habitual després. La música exòtica per a orelles anglosaxones, com per exemple la Nova Cançó catalana i que classifiquen a la categoria del folklore anomenat world music, no es considera com tal en altres llocs.

Va arribar en la literatura francesa amb el personatge del grand Mamamouchi a Le bourgeois gentilhomme de Molière (1670), va continuar amb la traducció de Les mil i una nits per Antoine Galland (1704), i va continuar amb les Cartes perses de Montesquieu (1721).

L'antropòleg Claude Lévi-Strauss aportarà un crítica essencial: l'occidental hauria de ser segons ell, una cultura antropològica, que no confon l'estranger amb la imitació que se'n dona en un imatgeria impregnada d'exotisme condescendent.