Falsabilitat

La falsabilitat (o refutabilitat) és un principi de la filosofia de la ciència segons el qual una teoria o hipòtesi només pot considerar-se científica si és possible posar-la a prova i, eventualment, refutar-la mitjançant l’observació o l’experimentació.^[1]

El concepte va ser proposat pel filòsof Karl Popper com a criteri per distingir les teories científiques de les no científiques (pseudociències). Segons Popper, la ciència no es defineix pel fet de confirmar les hipòtesis, sinó per posar-les a prova i intentar demostrar que són falses. D’aquesta manera, una teoria és més robusta com més proves ha resistit sense ser refutada.

Exemple

L’afirmació «tots els cignes són blancs» és falsable, ja que només caldria trobar un cigne negre per demostrar que és falsa. En canvi, una afirmació com «existeix un poder invisible que va crear l'univers» no és falsable (no és científica), perquè no pot ser posada a prova.

Origen i definició del concepte

Karl Popper (1902-1994)

Falsabilitat i verificabilitat

El concepte de falsabilitat va sorgir al començament del segle XX en el context del debat sobre la naturalesa del coneixement científic. En aquell moment, el positivisme lògic —representat pel Cercle de Viena— defensava que una afirmació només tenia sentit si podia ser verificada empíricament. Karl Popper va criticar aquesta posició, ja que cap nombre finit d’observacions pot confirmar de manera definitiva una teoria general (per exemple, observar un miler de cignes blancs no garanteix que tots els cignes del món siguin blancs).

Com a alternativa, Popper va proposar substituir el criteri de verificabilitat pel de falsabilitat, segons el qual una teoria és científica si pot ser posada a prova i, potencialment, falsada (refutada) per l’experiència. Amb aquesta idea, Popper volia superar el problema de la inducció, és a dir, la impossibilitat de derivar lleis universals a partir d’un conjunt finit d’observacions particulars.^[2] En resum: l'experiència no pot provar la veritat, però pot demostrar la falsedat.^[3]

Per tant, a diferència de la verificabilitat, la falsabilitat posa l’èmfasi en la capacitat de les teories per exposar-se a la refutació. Segons Popper, una teoria és científica només si permet imaginar proves o experiments que podrien demostrar que és falsa. Així és com la ciència progressa per eliminació d’errors, i no per l'acumulació de confirmacions.^[4]

La falsabilitat com a criteri de demarcació

Karl Popper va formular la falsabilitat com un criteri de demarcació per distingir què és ciència i què no ho és. Una teoria és científica si pot ser posada a prova i refutada per mitjà de l’experiència; si no pot ser-ho, pertany al camp de la metafísica o de la pseudociència. Aquesta distinció va ser clau per separar disciplines amb mètodes empírics (com la física o la biologia) de doctrines que, tot i tenir aparença científica, no poden ser contrastades, com ara la psicoanàlisi o l’astrologia.^[2]

El mètode hipoteticodeductiu

Article principal: mètode hipoteticodeductiu

Per a Karl Popper, el mètode hipoteticodeductiu és el procediment lògic que millor expressa el funcionament de la ciència i la seva relació amb el principi de falsabilitat.^[1]

El procés segueix quatre etapes bàsiques: a) observació d’un fenomen o problema, b) formulació d’una hipòtesi explicativa, c) deducció de conseqüències que puguin ser posades a prova i d) contrast empíric de les prediccions per acceptar o rebutjar la hipòtesi. Si les observacions resulten contràries a les prediccions, la hipòtesi queda refutada i ha de ser modificada o substituïda per una altra. En canvi, si les proves són compatibles amb les prediccions, la hipòtesi resta corroborada provisionalment, tot i que no pot considerar-se demostrada de manera definitiva.

Aquest procés s’expressa lògicament mitjançant un raonament deductiu (modus tollens), pel qual una sola observació contrària pot refutar una hipòtesi universal. D'aquesta manera, aquest enfocament substitueix el model inductiu basat en la simple acumulació d’observacions.^[1][4]

El mètode proposat per Popper ha influït profundament en la metodologia científica moderna i s’aplica de manera generalitzada en disciplines com la física, la biologia o la psicologia experimental. Tot i això, autors posteriors han remarcat que el treball científic real inclou també components inductius, creatius i contextuals que el model hipoteticodeductiu no reflecteix completament.^[2]

La falsabilitat «ingènua»

Una forma errònia d’entendre la falsabilitat és pensar que qualsevol hipòtesi és immediatament refutada si n’apareix un contraexemple. Aquesta visió ingènua (o elemental) de la falsabilitat no té en compte que les teories científiques sovint tenen hipòtesis auxiliars que permeten ajustar o reinterpretar les observacions. A més, una observació empírica pot ser objecte d'errors experimentals, de manera que una simple «observació contradictòria» no comporta necessàriament la falsació immediata d’una teoria.^[1]

Planta Urà vist des del telescopi espacial Hubble

Un exemple clàssic d’aquesta situació es dona amb les Lleis de Newton. Al segle XIX, els astrònoms van observar que l'òrbita del planeta Urà semblava no complir-les, ja que l'òrbita presentava desviacions respecte als càlculs previstos. Aquest fet —segons la visió ingènua de la falsabilitat— hauria suposat la refutació de les lleis de Newton. Tanmateix, en comptes de descartar-les, els científics van proposar una hipòtesi auxiliar: l’existència d’un altre planeta que alterava el moviment d’Urà. La posterior descoberta de Neptú el 1846 va confirmar aquesta hipòtesi i, paradoxalment, va reforçar la teoria newtoniana.^[4]

Aquest exemple mostra que la ciència no funciona mitjançant falsacions immediates, sinó com un procés complex i acumulatiu en què les teories són revisades, ajustades o ampliades davant de noves proves.

Limitacions i Crítiques

Thomas Kuhn (1922-1996)

El criteri de falsabilitat formulat per Karl Popper ha estat un dels pilars de la Filosofia de la ciència del segle XX, però també ha rebut nombroses crítiques i matisacions. Diversos autors han assenyalat que, en la pràctica científica real, les teories no es rebutgen immediatament davant d’una observació contradictòria, sinó que sovint s’ajusten o es protegeixen mitjançant hipòtesis auxiliars.^[4]

Thomas Kuhn i els paradigmes científics

El filòsof nord-americà Thomas Kuhn va qüestionar que la ciència progressés mitjançant falsacions individuals. Segons indica a la seva obra L’estructura de les revolucions científiques (1962), la recerca científica opera dins de paradigmes compartits per la comunitat científica. Les anomalies no provoquen immediatament la falsació d’una teoria, sinó que s’acumulen fins que un nou paradigma la substitueix. Així, per a Kuhn, el canvi científic és més revolucionari que acumulatiu, i depèn també de factors socials i històrics.^[5]

Imre Lakatos (1922-1974)

Imre Lakatos i els programes d’investigació

El filòsof i matemàtic Imre Lakatos va intentar conciliar Popper i Kuhn mitjançant la seva teoria dels programes d’investigació científica. Segons Lakatos, la ciència no es basa en teories aïllades, sinó en conjunts coherents d’hipòtesis —amb un nucli central envoltat per hipòtesis auxiliars— que evolucionen al llarg del temps. Un programa és progressiu si genera prediccions noves i degeneratiu si només intenta explicar anomalies passades. Aquesta visió introdueix una forma de falsacionisme sofisticat, més propera al funcionament real de la ciència.^[6]

Paul Feyerabend i el "tot s'hi val"

Paul Feyerabend, per la seva banda, va rebutjar qualsevol criteri únic i universal per delimitar què és ciència i què no ho és. En la seva obra Contra el mètode (1975), va defensar que la història de la ciència mostra una gran diversitat de mètodes i que el progrés sovint s’ha produït trencant les regles establertes. El seu lema «tot s’hi val» (anything goes) expressa la idea que la creativitat i la llibertat metodològica són essencials per al desenvolupament científic. Des d’aquesta perspectiva, la falsabilitat seria només un dels molts instruments possibles per comprendre l’activitat científica.^[7]

Exemples d'aplicació

El principi de falsabilitat s’ha utilitzat sovint per avaluar o criticar teories considerades controvertides dins les ciències naturals i socials. A través d’exemples concrets, es posa de manifest la utilitat del criteri de Popper per distingir entre afirmacions contrastables i afirmacions no susceptibles de prova empírica.

Economia

En economia, el principi de falsabilitat s’utilitza per distingir entre teories que poden ser contrastades empíricament i aquelles que no ho poden ser. Un cas sovint citat és el de la Teoria de l'elecció racional, segons el qual els individus prenen decisions per maximitzar la seva utilitat. Aquest supòsit és difícil de refutar, ja que qualsevol comportament observat pot reinterpretar-se com a “racional” un cop coneguts els resultats, cosa que el fa poc falsable.

Alguns autors, com el politòleg Graham T. Allison, han proposat models alternatius de presa de decisions —com el model organitzacional o el model burocràtic— per mostrar que les accions humanes poden explicar-se també mitjançant factors institucionals i contextuals, i no només per la racionalitat individual.^[8][9]

Evolució

En aquest cas criteri de falsabilitat s’aplica per determinar si la teoria de la selecció natural poden ser posades a prova. Diversos autors han proposat exemples hipotètics que permetrien refutar l’evolució si fossin trobats. El genetista J. B. S. Haldane, quan se li va preguntar quina prova podria falsar la teoria, va respondre: «Fòssils de conills del Precambrià». De manera similar, Richard Dawkins assenyala que la presència de qualsevol animal modern, com un hipopòtam, en estrats geològics molt antics també refutaria la teoria de l'evolució de Darwin.^[10]

Inicialment, Karl Popper va expressar dubtes sobre la capacitat de prova de la selecció natural, però més endavant va reconèixer el seu error, afirmant: «He canviat d’opinió sobre la capacitat de prova i l’estat lògic de la teoria de la selecció natural, i m’alegro de tenir l’oportunitat de fer una retractació».^[11]

Historicisme

En l’àmbit de la història i de la teoria política, Karl Popper va criticar les doctrines que pretenen predir el curs dels esdeveniments històrics a partir de lleis generals o necessitats inevitables. Segons Popper, aquestes teories —com el marxisme— no són falsables ni verificables, ja que per a qualsevol fet històric sempre és possible reinterpretar-lo de manera que s’ajusti a la teoria. De fet, Popper va rebutjar el que anomenà «historicisme», és a dir, la idea que la història segueix un patró previsible i necessari, i va sostenir que la ciència ha de centrar-se en teories refutables i obertes a la crítica, no en visions deterministes del futur.^[12]

Matemàtiques

Molts filòsofs consideren que les matemàtiques no són falsables empíricament i, per tant, no complirien la definició de «ciència» segons Karl Popper.^[1] Tot i això, a la dècada de 1930 el Teorema d’incompletesa de Gödel va mostrar que les matemàtiques no poden reduir-se íntegrament a la lògica formal, fet que va portar Popper a reconsiderar la seva posició. Així, va concloure que les teories matemàtiques són, com les de la física o la biologia, de caràcter hipotètico-deductiu, i que la matemàtica pura s’assembla més a les ciències naturals que no pas a un sistema tancat de veritats necessàries.^[13]

Posteriorment, autors com Imre Lakatos van proposar aplicar una versió del falsacionisme dins de la mateixa matemàtica. A la seva obra Proofs and Refutations (1976), Lakatos defensa que el progrés matemàtic s’aconsegueix mitjançant un procés de conjectures i refutacions, paral·lel al de les ciències empíriques, on els contraexemples serveixen per millorar o reformular els teoremes.^[14]

Psicoanàlisi

Les teories psicoanalítiques van ser molt influents a la primera meitat del segle XX. En aquell temps, Popper coneixia personalment Alfred Adler, fundador de la psicologia individual i col·laborador de Freud. Popper li va comentar el cas d’un nen amb un comportament agressiu que no semblava encaixar amb les explicacions habituals de la teoria, la qual interpretava la conducta com el resultat d’un “sentiment d’inferioritat” que l’individu intenta compensar. Adler, sense conèixer el nen, va afirmar immediatament que el cas confirmava la seva teoria: el nen actuava així com a reacció davant el seu sentiment d’inferioritat. Quan Popper li va preguntar com podia estar tan segur, Adler va respondre que havia tractat “milers de casos semblants” i que la seva experiència li permetia reconèixer-hi el mateix patró.

Aquest episodi va fer reflexionar Popper sobre el fet que la psicoanàlisi podia adaptar qualsevol conducta humana a la seva teoria mitjançant una interpretació posterior, de manera que cap observació no la podria contradir. Així, Popper va concloure que la psicoanàlisi no era falsable i, per tant, no era científic en el sentit epistemològic. No perquè fos una teoria errònia, sinó perquè no establia condicions sota les quals podria ser refutada.^[15]