Ilargi

Ilargi

Tipus	divinitat lunar
Context
Mitologia	mitologia basca
Dades
Pseudònim	Ilargi Amandre, Ilazki, Hil, Ile i Goiko
Gènere	femení
Família
Mare	Amalur
Germans	Eguzki
Altres
Domini	Lluna

Etimologia

En opinió de la majoria d'estudiosos, "Ilargi" vol dir literalment 'llum dels morts', d'«il» 'mort' i «argi» 'llum'. D'altra banda, el mot il està emparentat amb «illa» 'mes' i «illum» 'foscor'.^[2]

Tot seguit es llisten algunes etimologies proposades en aquest sentit:

Augustin Chaho: Hildako 'llum dels morts' o Lotako argi 'llum dels dorments'
Carl August Friedrich Mahn: Hilen argi 'llum dels morts' o Argi hil 'llum morta'
Christianus Cornelius Uhlenbeck: Hildakoen argi 'llum dels morts'
Julien Vinson: Hiltzeargi 'llum moribunda' o Ilargitea 'llum dels moribunds'
Willem Jan van Eys: Hiltzeargi 'llum moribunda'

Alguns altres estudiosos, però, en suggereixen orígens diferents:

Manuel de Larramendi: Hil(abete)ko argi 'llum de la mort' o 'llum del mes'
Pablo Pedro Astarloa: Iluntasuneko argi 'llum de la foscor'
Hugo Schuchardt: Ilargiaren argi 'llum de la lluna'

Variants del nom

Tot i que Ilargi és el nom més comú, la lluna en rep molts altres de locals a banda dels ja esmentats, com ara Ilaski, Illargi/Irargi/Idargi, Idetargi/Iguetargi, Irangi, Irarko, Iratago, Iratargi/Iretargi, Argigaila, Argizagi/Argizai/Argizari, Argizaita/Argizaite i Argizi.^[3]

Remove ads

Creences

Cornelius Uhlenbeck pensava que, per als antics pobles bascoides, la lluna era un concepte innominable, com el sol, més que no pas un déu o una deessa. Estrabó va recollir a la seva Geografia:

«	[..] els celtibers i els pobles que els confronten al nord tenen una divinitat sense nom a la qual reten homenatge tot formant, cada mes, a l'època de lluna plena, de nit, davant la porta de casa totes les famílies al complet, cors de dansa que s'allarguen fins al matí.	»
— Estrabó, Geografia III 4.16

Tant el sol com la lluna es consideren femenins. En diverses fórmules i oracions, al primer se l'anomena Eguzki amandre ('àvia sol') i a la lluna Ilargi amandre ('àvia lluna'). Quan surt per l'est, per exemple, la gent li diu:

Ilargi amandrea, zeruan ze berri ?
Àvia lluna, què hi ha de nou al cel?

La lluna s'ha relacionat sovint amb la deessa suprema basca, Mari. José Miguel de Barandiarán va descriure una de les diverses formes de la deessa, l'Amuteko Damie ('dama d'Amute', a Azkoitia), com a «la gran dama el cap de la qual està envoltat per la lluna».^[4]^[5] En alguns llocs, s'ensenya als nens que la lluna és la cara de Déu. En d'altres, es recita una oració quan apareix. Una d'enregistrada a Zegama, possiblement basada en la creença en el paper de la lluna com a observadora per a protegir contra les malalties oculars, diu així:^[6]

Ilargi amandre Santue,
Jainkôk, bedenikautzala;
nere begi ederrak gaitzik ez deiola;
ikusten duen guzîk ala esan deiola

Àvia lluna Santa,
que Déu et beneeixi,
que els meus bells ulls estiguin lliures de malalties;
que tots els qui ho vegin ho diguin

A la lluna se li dedica un dia de la setmana, que no és pas dilluns com en moltes llengües indoeuropees, sinó divendres: Ostiral ('lluna del cel'), un mot relacionat amb Irargi ('lluna'), el qual ve després d'Ostegun ('dia del cel', vegeu Ortzi), dijous.

L'any 1959, quan la notícia del Programa Luna dels russos va arribar al País Basc, un veí d'Albiztur la va trobar impossible perquè, a parer seu, només podien aterrar a la lluna els insectes, com al sostre d'una casa: caldria fer servir bastides per a mantenir els homes a la lluna, ja que altrament caurien a la terra. Altres entrevistats van dir que no creien que l'home pogués anar a la lluna, que la lluna era una deessa i que no permetria que cap home s'hi acostés.^[7]

La lluna i els morts

La creença segons la qual Ilargi vol dir «llum dels morts» és àmpliament acceptada. Aquesta creença s'alinea amb una altra, segons la qual Ilazki il·lumina les ànimes dels difunts. De la mateixa manera, un dels noms de l'espelma i el ciri, així com de la cera, en basc és argizagi ('recipient de llum'),^[8] un dels noms que es donen alhora a la lluna, i quan s'encén una espelma sobre una tomba, aquesta il·lumina els avantpassats els cossos dels quals hi són enterrats.

La idea que el destí de les ànimes dels difunts pot estar relacionat amb Ilargi sembla provenir de la creença segons la qual, morir durant la lluna creixent és un bon presagi per a la vida futura de l'ànima. Es creu que les persones i els animals concebuts durant la lluna creixent són homes i els concebuts durant la lluna minvant són dones.

Efectes de la lluna

Les antigues societats agrícoles basaven les seves mesures en les fases de la lluna i organitzaven les tasques en conseqüència. Aquestes eren les principals creences al respecte en la cultura basca:

Lluna creixent

El nounat creixerà sa
Un bon moment per a matar el senglar
El millor moment per a morir-se
El temps perquè brotin el faig i el salze, per a collir fems i per a sembrar llavors

Lluna minvant

Un bon moment per a matar un porc (preferentment, una truja)
El carbó vegetal és més dur i fa menys foc
El millor moment per a esporgar certs arbres
El millor moment per a esquilar rucs i ovelles
Un bon moment per a tallar-los els cabells als nens

Lluna nova

La majoria de coses van malament:
- No s'ha de talar cap arbre
- No s'ha de sembrar ni tallar les males herbes
- No s'han de matar porcs
- La ginesta preparada roman dura

Lluna plena

Les patates s'han de sembrar de manera que tinguin una tija petita i una capçada.

Remove ads

Llegendes

Hi ha nombroses llegendes arreu del món en resposta a les imatges que es poden veure a la lluna (la figura d'home que s'hi pot veure, per exemple, és un mite molt estès per tot Europa). Tot i les diferències, totes aquestes llegendes diuen que el protagonista acaba a la lluna com a conseqüència d'un crim.

Segons una llegenda recollida a Matxinbenta (Beasain),^[9] molt semblant a una altra d'Antzuola:

Un home anava de camí cap a casa carregant un feix de ginesta. No volia que el veiés ningú perquè l'havia robat. Llavors va aparèixer la lluna i l'home li va dir: «No et necessito, ves-te'n!».

Llavors la lluna el va agafar per la cintura i el va aixecar. L'home és encara a la lluna, carregant el feix de ginesta a l'esquena.^[10]

La llegenda de Martin apaiza ('mossèn Martin'), pròpia d'Arrasate (el protagonista rep altres noms segons la zona: Mateo Txistu a la zona de Tolosa,^[11] Don Clemente a Mendaro) està relacionada amb el mite de la cacera infernal:

Mossèn Martin era un capellà i rector del barri de Larrino, a Aretxabaleta, al qual li agradava força caçar. Una vegada, durant la missa, a l'hora de la consagració, es va adonar que els gossos bordaven a una llebre i ho va deixar tot per a anar-li al darrere. Des de llavors, no ha deixat mai d'empaitar la llebre. Algunes nits hom sent un soroll estrany: és el xiulet de mossèn Martin, acompanyat dels lladrucs dels seus gossos; aquelles nits, a més, es pot veure una llum especial sobre els núvols: és la lluna, en la qual s'hi aprecia l'ombra dels gossos de mossèn Martin.^[10]

Segons la creença popular, a la lluna també s'hi poden veure imatges de Tartalo i de l'Herensuge.

Arbre genealògic