Judeocatalà
variant del català parlada pels jueus catalans a l'Edat Mitjana From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
El judeocatalà, també anomenat catalànic o qatalanit en hebreu (hebreu: קאטאלנית), fou el dialecte del català que parlaven els jueus catalans a la Corona catalanoaragonesa.[1][2] L'època d'or del judeocatalà s'estén del segle xii fins al 1391, data de la primera diàspora, cap a les costes del nord d'Àfrica més particularment.[3] Després del 1492, amb la segona diàspora, hi hagué també una arribada massiva dels jueus expulsats de Castella, els quals parlaven judeocastellà. En algunes comunitats la barreja fou ràpida i se'n perd el rastre definitivament,[1] com ara als Països Baixos; en d'altres, com les de l'Imperi Otomà, les comunitats sefardites i katalanim conviuen amb trets diferencials durant segles.
El judeocatalà tenia una gran quantitat de mots i expressions provinents de l'hebreu, i en alguns territoris (com Mallorca) va conviure amb l'àrab vulgar.[1] Tenia moltes similituds amb el judeoprovençal.
Alguns estudiosos defensen que el judeocatalà és un mite i que realment els jueus catalans parlaven català.[4]
Remove ads
Context
El terme «Sefarad» s'empra en hebreu postbíblic per a referir-se a la península Ibèrica a partir del segle ii, però si tradicionalment s'ha englobat tota la diàspora ibèrica en un sol grup, la investigació historiogràfica revela que aquell món vist com a homogeni a posteriori, en realitat es dividia en grups diferenciats: els sefardites, procedents dels països de la corona castellanolleonesa i de llengua castellana, i els katalanim / katalaní, originaris de la corona catalanoaragonesa, i de llengua judeocatalana.[5][6][7][8]
Remove ads
Referències
Enllaços externs
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads