Juràssic
període geològic que començà fa 201,3 milions d'anys i s'acabà fa 145,0 milions d'anys From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
El Juràssic és el període geològic que començà fa 201,4 ± 0,2 milions d'anys i s'acabà fa 143,1 ± 0,6 milions d'anys.[1] Igual que passa amb altres períodes geològics, els estrats rocosos que el delimiten estan ben definits, però les dates encara presenten una incertesa d'aproximadament 5 Ma. El Juràssic és el període intermedi de l'era Mesozoica, també coneguda com a «edat dels dinosaures». L'inici del període és marcat per l'extinció del Triàsic-Juràssic.
El nom «Juràssic» fou encunyat per Alexandre Brongniart en referència als extensos afloraments de calcària marina de la serralada del Jura, a la regió on conflueixen Alemanya, França i Suïssa.[2]
Remove ads
Divisions
El Juràssic es divideix normalment en Inferior, Mitjà i Superior, també conegudes com a «Lias», «Dogger» i «Malm». Els estatges faunístics, ordenats de més recent a més antic són:[3]
| Juràssic superior | |
| Titonià | (150,8 ± 4,0 – 145,5 ± 4,0 milions d'anys |
| Kimmeridgià | (155,7 ± 4,0 – 150,8 ± 4,0 milions d'anys) |
| Oxfordià | (161,2 ± 4,0 – 155,7 ± 4,0 milions d'anys) |
| Juràssic mitjà | |
| Cal·lovià | (164,7 ± 4,0 – 161,2 ± 4,0 milions d'anys) |
| Bathonià | (167,7 ± 3,5 – 164,7 ± 4,0 milions d'anys) |
| Bajocià | (171,6 ± 3,0 – 167,7 ± 3,5 milions d'anys) |
| Aalenià | (175,6 ± 2,0 – 171,6 ± 3,0 milions d'anys) |
| Juràssic inferior | |
| Toarcià | (183,0 ± 1,5 – 175,6 ± 2,0 milions d'anys) |
| Pliensbaquià | (189,6 ± 1,5 – 183,0 ± 1,5 milions d'anys) |
| Sinemurià | (196,5 ± 1,0 – 189,6 ± 1,5 milions d'anys) |
| Hettangià | (199,6 ± 0,6 – 196,5 ± 1,0 milions d'anys) |
Remove ads
Paleogeografia
El supercontinent de Pangea es dividí en Nord-amèrica, Euràsia i Gondwana durant el Juràssic inferior. L'oceà Atlàntic i el mar de Tetis primitius encara eren relativament estrets. El continent meridional, Gondwana, començà a fragmentar-se cap al Juràssic superior. El clima era càlid i sense indicis de glaciació. Igual que en el Triàsic, sembla que no hi havia ni una massa terrestre a prop dels pols ni casquets polars extensos. El registre geològic del Juràssic està ben exposat a l'oest d'Europa, on se'n troben seqüències marines al llarg de les costes. El mar Sundance, un mar epicontinental, cobria part de les planes del nord dels Estats Units i el Canadà. Molts dels jaciments juràssics de Nord-amèrica són continentals. També hi ha jaciments juràssics importants a Rússia, l'Índia, Sud-amèrica, el Japó, Australàsia i el Regne Unit.
El nivell de la mar va experimentar canvis menors durant el Juràssic Inferior. En el Juràssic Superior va experimentar oscil·lacions més ràpides i una elevació que va ocasionar la inundació de grans àrees d'Amèrica del Nord i Europa. En el Juràssic hi havia dues províncies biogeogràfiques a Europa (Tetis al sud i Boreal al nord). Els esculls de coral es van restringir en la seva major part a la província de Tetis. La transició entre les dues províncies es donava a l'altura de la península Ibèrica. Les plantes de climes càlids van ocupar un ampli cinturó que es va estendre fins a 60° de latitud. Tant la flora de Gondwana al sud com al nord de Sibèria incloïa grups de falgueres (els seus parents moderns no toleren les gelades).
El registre geològic juràssic és bo en l'oest d'Europa, on extenses seqüències marines indiquen un temps on gran part del continent estava submergit baix mars tropicals poc profunds; per la seva fama destaca el Patrimoni Mundial de la Costa Juràssica i els lagerstätten de Holzmaden i Solnhofen.
.png)
A principis del Juràssic, totes les grans masses continentals del món estaven fusionades en el supercontinent Pangea, que durant el Juràssic d'hora va començar a dividir-se en el supercontinent septentrional Lauràsia i el supercontinent meridional Gondwana.[4] El rifting entre Amèrica del Nord i Àfrica va ser el primer a iniciar-se, començant a principis del Juràssic, associat a l'emplaçament de la Província magmàtica de l'Atlàntic Central.[5]
Durant el Juràssic, l'Oceà Atlàntic Nord va romandre relativament estret, mentre que l'Atlàntic Sud no es va obrir fins al Cretàcic.[6][5] Els continents estaven envoltats per Panthalassa, amb l'oceà Tethys entre Gondwana i Àsia. A la fi del Triàsic, es va produir una transgressió marina a Europa, que va inundar la major part d'Europa central i occidental transformant-la en un arxipèlag d'illes envoltades de mars poc profundes.[7] Durant el Juràssic, tant el Pol Nord com el Pol Sud estaven coberts per oceans.[4] A partir del Juràssic Primerenc, l'oceà Boreal estava connectat amb el protoatlàntic pel «corredor viking» o via marítima transcontinental laurasiana, un pas entre l'Escut Bàltic i Groenlàndia de diversos centenars de quilòmetres d'ample.[8][9][10] Durant el Cal·lovià, es va formar el Mar Epicontinental de Turgai, creant una barrera marina entre Europa i Àsia.[11]
.png)
Madagascar i l'Antàrtida van començar a separar-se d'Àfrica a la fi del Juràssic Primerenc en associació amb l'erupció de les Grans províncies ígnies de Karoo-Ferrar, obrint l'oceà Índic occidental i començant la fragmentació de Gondwana.[12][13] A principis del Juràssic, Amèrica del Nord i Amèrica del Sud romanien connectades, però a principis del Juràssic Tardà s'havien separat per a formar la Via Marítima del Carib, també coneguda com a Corredor Hispànic, que connectava l'oceà Atlàntic Nord amb l'est de Panthalassa. Les dades paleontològiques suggereixen que la via marítima havia estat oberta des del Juràssic Primerenc.[14]
La fragmentació de Pangea
El més espectacular desenvolupament geogràfic de l'Era Mesozoica va ser la fragmentació de Pangea, un procés de rifting que va començar a la regió de Tetis, seguint la vella sutura hercínica. L'oceà Tetis va avançar formant un estret i profund braç oceànic que va separar Europa d'Àfrica. El rift es va propagar cap al nord i finalment cap al sud començant a separar Sud-amèrica i Àfrica. Finalment, Pangea va donar lloc al supercontinent septentrional de Lauràsia i al supercontinent meridional de Gondwana; el golf de Mèxic es va obrir en el nou rift entre Amèrica del Nord i el que ara és la península de Iucatan de Mèxic.
El rift que va formar l'Atlàntic va tenir una altra conseqüència important, l'extensió va produir falles normals entre Àfrica i els continents del nord i les zones afectades per tals falles es van enfonsar, de manera que l'aigua que entrava periòdicament des de l'oceà Tetis va començar a evaporar-se. Aquestes evaporites es localitzen ara a banda i banda de l'Atlàntic: Espanya, el Marroc, Terranova, etc. Durant el Juràssic mitjà i superior un braç de rift es va desplaçar entre Amèrica del Nord i Sud-amèrica, donant origen al golf de Mèxic; un altre va donar lloc a l'obertura del golf de Biscaia. L'oceà Atlàntic Nord era relativament estret, i l'Oceà Atlàntic Sud no es va formar fins al Cretàcic, quan la mateixa Gondwana es va fragmentar.
Remove ads
Clima i vegetació
El Juràssic es caracteritza per tenir un clima humit. Les condicions càlides arribaven fins i tot a les zones polars. Pel que fa a la vegetació, s'han trobat restes de coníferes de varietats subtropicals. Els paisatges del Juràssic van ser més rics en vegetació que els del Triàsic, especialment en latituds altes. La calor i el clima humit van permetre que les jungles, selves i boscos formessin part de gran quantitat de paisatges juràssics. Els boscos es comencen a estendre per tota la superfície terrestre i destaquen famílies com les coníferes similars als pins i les araucàries acompanyades de diferents tipus de falgueres i palmeres. A més es feien presents els ginkgos i els equisets. Encara no apareixen en aquest període les plantes amb inflorescències. La distribució diferencial de la flora constitueix un fidel reflex de la separació de les zones equatorial i septentrional.
El desenvolupament de regnes diferenciats obeïa a l'existència de barreres marines entre el nord i el sud, i a la presència d'un major gradient de temperatures des dels pols fins a l'equador. Els gradients tèrmics no eren tan pronunciats com ho són actualment, no existeixen proves de gel polar durant el Juràssic, i la flora allunyada de l'equador corresponia a plantes de zones temperades. Els paisatges juràssics estaven dominats per Cycadophyta, i pels seus parents les Bennettitales (cicadeoideas), amb aspecte de pinyes gegants cobertes, en l'estació propícia, per cridaneres «flors» que no eren autèntiques flors. Els boscos de ginkgos, i especialment de coníferes, donaven al paisatge cert toc de modernitat, però les plantes amb veritables flors, els arbres de fusta dura i especialment les herbes, encara estaven absents.
Animals
Els organismes marins més avançats del Juràssic eren peixos i rèptils marins. Aquests últims incloïen els ictiosaures, plesiosaures i cocodrils marins de les famílies dels teleosàurids i metriorrínquids.
El món dels invertebrats veié l'aparició de diversos grups nous, com ara:
- foraminífers i calpionèl·lids planctònics de gran importància estratigràfica
- rudists, una varietat de bivalves formadora d'esculls
- belemnites
- braquiòpodes terebratúlids i rinquonèlids
Els ammonits (cefalòpodes amb closca) eren particularment comuns i diversos, amb un total de 62 biozones.
A terra ferma, els rèptils arcosaures mantingueren el seu domini. Grans dinosaures herbívors (sauròpodes) s'alimentaven de canyes, falgueres i ciques i eren presa dels grans teròpodes (ceratosaure, al·losaure o megalosaure). Durant el Juràssic superior evolucionar els primers ocells primitius a partir de petits dinosaures del grup dels celurosaures. En canvi, els dinosaures ornitisquis perderen importància, tot i que alguns, com ara l'estegosaure i els petits ornitòpodes, ocuparen nínxols clau com a herbívors petits, mitjans o grossos (tot i que no tant com els sauròpodes). A l'aire, els pterosaures esdevingueren comuns i ocuparen molts nínxols ecològics que actualment corresponen als ocells.
Remove ads
Etimologia i història
El terme cronoestratigràfic "Juràssic" està vinculat a les muntanyes del Jura, una cadena muntanyenca boscosa que segueix principalment la frontera entre França i Suïssa. El nom "Jura" deriva de l'arrel cèltica *jor a través del gal *iuris "muntanya boscosa", que es va traslladar al llatí com a nom de lloc i va evolucionar a Juria i finalment a Jura.
Durant un viatge per la regió en 1795, el naturalista alemany Alexander von Humboldt va reconèixer que els dipòsits carbonatats de les muntanyes del Jura eren geològicament distints del Muschelkalk del Triàsic del sud d'Alemanya, però va concloure erròniament que eren més antics. En 1799 els va denominar Jura-Kalkstein ("calcària del Jura").[15]
En 1829, el naturalista francès Alexandre Brongniart va publicar un llibre titulat Descripció dels terrenys que constitueixen l'escorça terrestre o Assaig sobre l'estructura dels terrenys coneguts de la Terra. En aquest llibre, Brongniart va utilitzar la frase terrains jurassiques en correlacionar el "Jura-Kalkstein" de Humboldt amb calcàries oolítiques d'edat similar a la Gran Bretanya, encunyant i publicant així el terme "Juràssic".[16][15]
El geòleg alemany Leopold von Buch va establir en 1839 la triple divisió del Juràsic, originàriament denominada de més antic a més jove: Juràsic Negre, Juràsic Marró i Juràsic Blanc.[17] El terme "Lias" havia estat utilitzat prèviament per a estrats d'edat equivalent al Juràsic Negre a Anglaterra per William Conybeare i William Phillips en 1822.
El paleontòleg francès Alcide d'Orbigny, en articles publicats entre 1842 i 1852, va dividir el Juràssic en deu pisos basats en ammonits i altres conjunts fòssils d'Anglaterra i França, dels quals set es continuen utilitzant, però cap ha conservat la seva definició original. El geòleg i paleontòleg alemany Friedrich August von Quenstedt va dividir en 1858 les tres sèries de von Buch al Jura de Suàbia en sis subdivisions definides per ammonites i altres fòssils.
El paleontòleg alemany Albert Oppel, en els seus estudis realitzats entre 1856 i 1858, va modificar l'esquema original de d'Orbigny i va subdividir encara més els pisos en zones bioestratigràfiques, basant-se principalment en ammonites. La majoria dels pisos moderns del Juràssic es van formalitzar en el Colloque du Jurassique celebrat a Luxemburg en 1962.[15]
Remove ads
Referències
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads