Marsili de Pàdua

Marsili de Pàdua (1275/80-1342/43) fou un filòsof, metge, teòleg i escriptor polític italià,^[1] nascut a Pàdua en una família de jutges i notaris. Les fonts més precises sobre el seu naixement l'ubiquen l'any 1275, tot i que no es té una certesa absoluta al respecte. De fet, no hi gaire notícies sobre la seva vida.

Marsili de Pàdua

Biografia
Naixement	c. 1275 (Gregorià) Pàdua (Itàlia)
Mort	c. 1342 (Gregorià) (66/67 anys) Múnic (Sacre Imperi Romanogermànic)
Religió	Cristianisme
Formació	antiga Universitat de París Universitat de Pàdua
Activitat
Camp de treball	Filosofia medieval
Ocupació	filòsof, escriptor, polític, professor d'universitat
Obra
Obres destacables (1324 (Gregorià)) Defensor pacis (en)

Va fer comentaris sobre l'obra d'Aristòtil més centrada en la biologia, i va ser també home de Cort en els cercles de Pàdua. Va completar els seus estudis a la universitat de París a la facultat d'Arts, d'on va ser rector el 1313. El temps transcorregut en aquesta ciutat va influir decisivament en l'evolució del seu pensament. A París va conèixer Guillem d'Occam i Joan de Jandun, i amb aquest últim va forjar una gran amistat, i va compartir-hi l'exili.

La seva obra més important fou El defensor de la pau (Defensor pacis),^[2] dirigida a l'emperador Lluís IV de Baviera, ja que el defensava contra la política dels Papes.^[3] En aquesta obra es reflecteixen els temes clàssics del poder a l'edat mitjana.

Pel que fa a la seva filosofia, se l'emmarca dins del denominat averroisme de Pàdua.^[4] Interpreta Déu com a causa del poder i l'autoritat. La funció dels polítics ha de ser la defensa meditada de la pau en un sentit polític. Té una concepció molt funcional dels poders de l'Estat: el legislador és la totalitat dels ciutadans, que poden ser representats per la millor part de la ciutat, l'aristocràcia.

Propugna la separació de poder civil i eclesiàstic per arguments metafísics: allò sobrenatural, propi de l'Església, no es pot comparar a allò temporal, propi de la societat civil.^[5] Així, combat tota mena de teocràcia, i critica molt especialment que l'Església pretengui obtenir un poder temporal: les pretensions d'aconseguir-lo podrien convertir el Papa en heretge, car significaria col·locar l'Església fora de l'àmbit de la Sagrada Escriptura. Es pot veure aquesta separació com a preludi de les formes de política moderna.