Max Gallo

Max Gallo (Niça, França, 7 de gener de 1932-Cabris, Alpes-Maritimes, França, 18 de juliol de 2017)^[1] va ser un historiador, periodista, escriptor i eurodiputat francès. Va ser membre de l'Acadèmia Francesa, on hi va ocupar la cadira número 24.^[2]

Max Gallo

(1984)
Biografia
Naixement	(fr) Max Louis Jules Gallo 7 gener 1932 Niça (França)
Mort	18 juliol 2017 (85 anys) Vaison (França)
Causa de mort	malaltia de Parkinson
Sepultura	cimetière de Spéracèdes (fr)
21è Seient 24 de l'Acadèmia Francesa
31 maig 2007 – 18 juliol 2017 ← Jean-François Revel – François Sureau →
President Moviment dels Ciutadans
1992 – 1993 – Jean-Pierre Chevènement →
Diputat al Parlament Europeu
Representa: Partit Socialista 25 juliol 1989 – 18 juliol 1994 Legislatura: III legislatura del Parlament Europeu Circumscripció electoral: França Electe a: eleccions al Parlament Europeu de 1989
Diputat al Parlament Europeu
Representa: Partit Socialista 24 juliol 1984 – 24 juliol 1989 Legislatura: II legislatura del Parlament Europeu Circumscripció electoral: França Electe a: eleccions al Parlament Europeu de 1984
Portaveu del govern francès
22 març 1983 – 17 juliol 1984 ← André Rossi – Roland Dumas → Membre del gabinet: Tercer Govern Mauroy
Député des Alpes-Maritimes (fr)
2 juliol 1981 – 23 abril 1983
Dades personals
Formació	Lycée du Parc-Impérial (Nice) (en)
Director de tesi	André Nouschi
Lateralitat	dretà
Activitat
Camp de treball	Edat contemporània, ficció literària, història, política i periodisme
Ocupació	polític, biògraf, periodista, escriptor, historiador, professor universitari
Partit	Moviment dels Ciutadans (1993–) Partit Socialista (1981–1992) Partit Comunista Francès (–1956)
Membre de	Acadèmia Francesa (2007–2017) Comité Laïcité République (en)
Nom de ploma	Max Laugham David Gallway
Família
Cònjuge	Laurence Gallo Karine Berriot Marielle Gallo
Premis
(14 maig 2013)  Gran oficial de l'Orde Nacional del Mèrit (2007)  Paulée de Meursault Prize (en) (2007)  Hugues-Capet Prize (en) , per l'obra Louis XIV (fr) (1997)  Prix du Mémorial, grand prix littéraire d'Ajaccio (1974)  Grand prix des lectrices de Elle, catégorie roman (fr)  Comandant de la Legió d'Honor

Biografia

Fill d'immigrants italians, va començar la seva carrera com a periodista i es va unir a les files del comunisme fins a 1956. El 1974 es va adherir al Partit Socialista Francès. Va ser estat membre del Parlament francès i europeu, així com a ministre i portaveu del govern. Va ser catedràtic d'Història i era doctor en Literatura. Va escriure nombroses biografies (entre elles les de Robespierre, Garibaldi, Napoleó i Juli Cèsar) i assajos sobre temes clau de la història contemporània abans de publicar les seves novel·les més reeixides: Napoleó , Caesar Imperator i La Creu d'Occident . Va ser col·laborador de L'Express i editor en cap de Le Matin de Paris . En els últims anys es dedicava exclusivament a la literatura. El 26 d'abril de 2007 es va postular per entrar a l'Acadèmia Francesa, cosa que va aconseguir el 31 de maig de 2007, reemplaçant a Jean-François Revel.

Va patir la malaltia de Parkinson durant diversos anys. Morí el 18 de juliol de 2017, als 85 anys.^[1][3]

Bibliografia

• Histoire de l'Espagne franquiste, Robert Laffont ou Marabout- Université 1969 (Edició espanyola: “Historia de la España franquista”, Ruedo Ibérico, 1971)
• Le cortège des vainqueurs, Robert Laffont, 1972
• Un pas vers la mer, Robert Laffont, 1973
• L'oiseau des origines, Robert Laffont, 1974
• Que sont les siècles pour la mer, Robert Laffont, 1977
• Une affaire intime, Robert Laffont, 1979
• France, Grasset, 1980
• Un crime très ordinaire, Grasset, 1982
• La demeure des puissants, Grasset, 1983
• Au nom de tous les miens de Martin Gray, Robert Laffont, 1971
• Le beau rivage, Grasset, 1985
• Belle époque, Grasset, 1986
• La route Napoléon, Robert Laffont, 1987
• Une affaire publique, Robert Laffont, 1989
• Le regard des femmes, Robert Laffont, 1991
• Napoléon, le roman, 1997
• Les Fanatiques, Fayard, 2006
• Fier d'être Français, Fayard, 2006