Or (heràldica)

L'or és un esmalt daurat usat en heràldica.^[1][2] L'or i l'argent són els esmalts heràldics que s'anomenen metalls. S'acostuma a representar amb un color groc intens o, en alguns casos, amb un color daurat. Als gravats es representa per línies de punts, amb separació equidistant i alternats respecte de la línia següent.

Representacions de l'or

La tonalitat que la Societat Catalana d'Heràldica recomana segons el sistema internacional Pantone és 871 U per al daurat i Process Yellow U per al groc.

Representació

Or heràldic convencional i manera de representar-lo mitjançant puntillat quan no es disposa de colors

Convencionalment es representa mitjançant els colors or, daurat o groc.^[2] A vegades es recomana, per a aquest fi, utilitzar un groc barrejat una mica de color ocre,^[3] de manera que tingui un tint càlid, però sempre tenint en compte que el color final no ha de ser tan vermellós que l'hi pugui confondre amb l'esmalt ataronjat.

De vegades l'artista pot emprar pintura daurada o un metall daurat per representar l'or heràldic; aquestes pràctiques en general es veuen en blasons que han estat treballats amb una intenció ornamental o especialment artística.

Quan no es disposa de colors es representa a l'or mitjançant un patró de punts equidistants alternats respecte de la línia següent, segons el mètode atribuït al jesuïta Silvestre Pietra Santa.^[4]

Aquest és el mètode de representació que es veu comunament en gravats a una tinta.

Exemples d'ús

Segueixen tres exemples antics i notables de l'ús de l'or en heràldica.

• 
  Armes de l'emperador Frederic I Barba-roja, que es remunten al s. XII
• 
  Escut de Castella, utilitzat des del s. XII
• 
  Escut d'Escòcia, utilitzat des del s. XII

De les armes de Frederic I Barba-roja derivaria l'escut del Sacre Imperi Romanogermànic i, a través d'aquest, l'actual escut d'Alemanya.

Noms, atribucions i significats en desús

Cap a l'inici del Renaixement ^[5] es va desenvolupar un sistema de correspondències simbòliques per als colors heràldics que avui es troba en desús. És de notar que cap a l'any 1828 aquest sistema era considerat absurd pel heraldista anglès William Berry,^{[6][Nota 1]} tot i que l'espanyol Francisco Piferrer, a l'any 1858, el comenta com si encara fos vàlid.^[4]

Si bé Jean Courtois, Herald Sicília de la Corona d'Aragó, esmenta en el seu tractat Le blason des couleurs (1414) que qualsevol d'aquestes associacions de l'or heràldic pot usar-se per blasonar,^[7] en la pràctica és possible que només s'hagin fet servir el sistema planetari i el sistema de pedres precioses. Per a Alberto i Arturo García Caraffa (1919), el blasonat amb gemmes corresponia als títols i el de planetes als sobirans.^[8] Arthur Fox-Davies cita un exemple de blasonat amb pedres precioses que data de 1458.^{[9][Nota 2]}

A sota es donen algunes de les antigues correspondències simbòliques de l'or heràldic, així com alguns dels noms «grecs»^{[Nota 3]} que se li van atribuir.

Noms «grecs»	Citrine , cricasy , emryagi [7]
Metall	l'or [6][7][10][11]
Planeta	el Sol [6][7][10][11]
Pedra preciosa	el topazi,[6][7][10][11] el carboncle[4]
Signe del Zodíac	Leo[6][10][11]
Element	l'aire,[6] el foc[11]
Estació de l'any	la primavera [6]
Mes	Juliol [6][10][11]
Dia de la setmana	el diumenge [6][7][10][11]
Números	1, 3,[6][10] 2,[6] 7[10]
Arbre	el xiprer[11]
Flor	la calèndula,[6][10] el gira-sol,[4] el clavell d'Índies,[10] la lligabosc[11]
Ave	el gall,[4] l'oriol[11]
Quadrúpede	el lleó[4]
«Peix»	el dofí[4]
Edat de l'home	l'adolescència,[7][10][11] la joventut[6]
Complexió humana	sanguínia [6][11]
'Virtuts teologals i cardinals'	la fe,[6][7][10] la Justícia,[7] la caritat [11]
Virtuts i qualitats mundanes	la constància,[6][7][10] la noblesa, la riquesa, la solidesa, la puresa,[7][10] la gravetat, l'amor, el poder, l'alegria, la llarga vida i l'eternitat, la santedat, la paciència, la saviesa, la glòria divina,[7] l'esplendor, la benignitat, la força, la perfecció, la fidelitat,[10] la cavalleria, la generositat, la sobirania, la salut, la prosperitat, la clemència[4]
Obligacions del portador	fer bé als pobres i defensar a la seva pàtria[11]

A més, l'or seria «el més noble» dels colors heràldics.^[7][10][11]

Notes

1. «Alguns heralds imaginatius de temps passats, per a major distinció i honor del portador de les armes, han cridat en la seva ajuda no només als cossos celestes, sinó a les més precioses pedres de l'orbe per descriure els colors de les armes dels prínceps sobirans i nobles de la terra; i han portat la seva imaginació encara més lluny, atribuint a cada planeta, signe celestial [zodiacal], pedra preciosa, metall i color les virtuts que representen, així com als mesos, dies, flors, elements, estacions de l'any, complexions i números que per aquests s'entenien. Sense subscriure a aquests capricis i fantasies, ni amb el desig de perpetuar aquestes bogeries, sinó simplement amb l'objecte de mostrar l'entusiasme extravagant amb què l'heràldica ha estat practicada algunes vegades, l'autor ha annexat un paradigma d'aquests absurds ... »
2. Blasonat de les armes atorgades a Mödling bei Wien a 1458: Mit Namen ain Schilt gleich getailt in fasse, des ober und Maister tail von Rubin auch mit ainer fasse von Berlein, der under thail von grunt des Schilts von Schmaragaden, darinneain Pantel von Silber en Rampannt. «És a dir, un escut tallat en parts iguals: la part superior i major de robí, també amb una faixa de perla; la part inferior del camp de l'escut de maragda, i en ell una pantera de plata, rampant. »
3. Els tractadistes heràldics de segles passats sostenien que els blasons s'havien originat en l'antic Egipte, a l'antiguitat clàssica o fins i tot en successos relatats a l'antic Testament (veure García Caraffa, op. cit., pàg. 6). Per Piferrer, els noms citats correspondrien a les èpoques anterior i posterior a la destrucció de Troia.