Orient Pròxim

L'Orient Pròxim^[1][2] o Pròxim Orient^[3] és un terme geogràfic que serveix per a designar diferents territoris segons geògrafs, arqueòlegs i historiadors, per una banda, i politòlegs, economistes i periodistes, per l'altra. El significat original del terme abraçava els territoris que formaven l'Imperi Otomà en la seva extensió màxima, acabat amb la Gran Guerra Turca i el Tractat de Karlowitz, el 26 de juny del 1699. Aquesta guerra fixà que els territoris d'Àustria, Hongria i Ucraïna no serien part de l'Imperi Otomà i, per tant, tampoc no es consideren com una part del Pròxim Orient.

Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat.

Orient Pròxim

Tipus	regió cultural transcontinental region (en) geographic term (en)
Part de	Near and Middle East (en)
Lloc
Continent	Euràsia
Entitat territorial administrativa	Eastern Roman Empire (Antiga Roma) (en)
Lloc	conca oriental de la mar Mediterrània
32° 48′ N, 35° 36′ E
Format per	Síria Sèrbia Bulgària Grècia Macedònia del Nord Albània Montenegro Croàcia Turquia Egipte Líban Israel Estat de Palestina Xipre Jordània Romania
Característiques
Travessa	Imperi Aquemènida, Imperi Macedoni, Imperi Romà, Imperi Romà d'Orient i Imperi Otomà

  L'Orient Pròxim en un context arqueològic i històric modern

  L'Orient Pròxim en un sentit més ampli

Durant la segona meitat del segle xix, tan sols s'utilitzava el terme Pròxim Orient per a parlar d'aquesta zona geogràfica, però a partir del segle xx també s'usa Orient Mitjà. D'aquell moment ençà, ambdós termes són gairebé sinònims. Pròxim Orient és emprat en alguns contexts històrics determinats i Orient Mitjà en altres, sense gaires diferències semàntiques.

La qüestió oriental

Al començament del segle xix, l'Imperi Otomà comprenia tota la península dels Balcans fins a l'extrem sud de la plana hongaresa, però cap al 1914 ho havia perdut tot excepte Constantinoble, a causa de l'expansió de l'Imperi Austrohongarès, la independència de Grècia i altres guerres d'independència que donaren com a resultat la creació dels estats dels Balcans. Alguns d'aquests estats eren independents i altres encara pertanyien nominalment als otomans, encara que ocupats per les tropes austrohongareses. Fins al 1912, els otomans encara mantenien Albània, Macedònia i Tràcia, però les van perdre en les dues guerres balcàniques de 1912 i 1913.

L'Imperi Otomà, a punt de col·lapsar, va ser retratat en la premsa com «el malalt d'Europa». Els estats balcànics, amb l'excepció parcial de Bòsnia i Albània, eren principalment de religió cristiana. A partir del 1894, els otomans van perseguir els armenis amb el motiu que era un poble no musulmà i que, com a tals, eren una amenaça potencial per a l'imperi musulmà on vivien. El genocidi armeni va provocar la indignació de tot el món cristià. Les relacions de les minories de l'Imperi Otomà i la disposició dels antics territoris otomans es van començar a conèixer com la «qüestió d'Orient», ja que els otomans es trobaven a l'est d'Europa.

Aleshores, va esdevenir rellevant diferenciar l'«Orient» de la «qüestió oriental». A mitjan segle xix, el «Pròxim Orient» s'usava per a descriure aquesta part de l'est més a prop d'Europa, que havia estat coneguda com a Llevant, un territori sota la jurisdicció del govern otomà. El terme Orient Llunyà s'emprava llavors per a referir-se al Japó, la Xina, Corea, Indonèsia i el Vietnam, és a dir, les Índies orientals.