Otídids

Família d’ocells From Wikipedia, the free encyclopedia

Otídids
Remove ads

Els otídids (Otididae) són l'única família d'ocells de l'ordre dels otidiformes tot i que durant molt temps s'havien inclòs dins de l'ordre dels gruïformes (Hackett i col. 2008).[1] Són ocells voladors de mida gran caracteritzats per un coll i potes llargues que solen habitar zones àrides. Entre les espècies de la família als Països Catalans podem trobar el pioc (Otis tarda), que nia a la depressió central catalana,[2] i el sisó (Tetrax tetrax) al pla de Lleida.[3]

Dades ràpides Otididae, Taxonomia ...
Thumb
Mascle de Lissotis hartlaubii fotografiat a Kenya.
Thumb
Pioc salvatge (Otis tarda) fotografiat al Zoològic de Pequín Xina.
Thumb
Pioc salvatge de Ludwig (Neotis ludwigii) fotografiat a Namíbia.
Remove ads

Morfologia

Es tracta d'aus terrestres bastant grans que fan entre 35 i 135 cm de llargària però tenen la capacitat de volar. De potes llargues, distintivament escamades en forma de xarxa,[4] i coll llarg. Les dues espècies més grans, el pioc salvatge kori (Ardeotis kori) i el pioc salvatge eurasiàtic (Otis tarda) són les aus voladores més pesades del món. En aquestes dues espècies, els mascles poden arribar a pesar més de 20 kg. L'espècie de menor mida és el sisó menut (Eupodotis humilis), d'uns 35 cm i 600 g de pes. Tenen les ales amples i llargues, amb patrons de plomatge cridaners en vol.

Tenen els peus amb tres dits molt curts dirigits endavant, units en la base per una curta membrana i amb les ungles aplanades en l'extrem. Els tarsos són alts i forts. Tenen el bec curt i lleugerament rom a la punta.[5] També es pot destacar que els manca la glàndula uropigial. Normalment es tracta d'espècies que presenten un important dimorfisme sexual.

Remove ads

Ecologia i etologia

Caminen amb pas ferm sobre les seves fortes potes i dits grossos, picotejant a la recerca de menjar al seu pas. Es consideren animals omnívors, mengen fulles, llavors, tubercles, insectes i petits vertebrats.

La majoria prefereixen córrer o caminar a volar. Moltes espècies realitzen interessants exhibicions d'aparellament, com inflar els sacs de la gola o elevar crestes emplomades elaborades. La femella pon de tres a cinc ous foscos i clapejats en una esquerda del sòl i els cova sola[6] unes tres setmanes, entre mitjans d'abril i mitjans de juny. Fan els seus nius a terra, per la qual cosa els seus ous i cries solen ser molt vulnerables a la depredació per lo que són animals nidífugs.

Són gregàries fora de l'època de cria, però són molt cautes i és difícil acostar-s'hi en els hàbitats oberts en què se solen trobar.[7] La majoria de les espècies estan en perill a causa de la pèrdua de l'hàbitat i de la caça, fins i tot on estan protegits.

Remove ads

Hàbitat i distribució geogràfica

Ocupen diversos tipus d'hàbitats des de boscos secs i zones descobertes de matolls alts, passant per la sabana i l'estepa, fins a paisatges semidesertics o a la perifèria dels deserts.[5]  

Moltes es localitzen a l'Àfrica: el gènere Lissotis (dues espècies), Neotis (quatres espècies), Lophotis (tres espècies), Heterotetrax (tres espècies), Afrotis (dues espècies) i Eupodotis (dues espècies) es troben confinades a la regió afrotròpica mentre que Ardeotis té dues espècies en aquesta zona (una que penetra també en la península aràbiga), una en el subcontinent indi  i una a Austràlia. Tetrax, Otis i el gènere Chlamydotis (dues espècies) ocupen la zona paleàrtica però també tenen poblacions al nord de l'Àfrica. Solament Sypheotides i Houbaropsis es distribueixen exclusivament fora d'Àfrica, en el subcontinent indi i Cambodja.[5] La datació genètica indica que els otítids van aparèixer fa alavora 30 milions d'anys al sud o est d'Àfrica, des d'on es van dispersar cap a Euràsia i Austràlia.[8]

Contacte amb l'home

Thumb
Sisó ventrenegre (Lissotis melanogaster)

En algunes pintures rupestres prehistòriques ja es poden veure representats grans otídids. En el cinquè capítol de l'Anàbasi, Xenofont esmenta que el grecs caçaren piocs a la riba dreta de l'Eufrates i que la carn era molt saborosa. En el cas d'Europa, durant els darrers segles, tant el sisó com el pioc es van beneficiar de la desforestació i la creació de paisatges cultivats. Ambdues espècies eren considerades com una plaga perquè es menjaven els cultius. Al segle XVIII i encara al XIX el pioc salvatge era una au molt comuna a tot Europa Central, i fins i tot es considerava una molèstia.[9] El declivi dramàtic patit per aquesta espècie el segle XX es deu principalment a l'ús de pesticides, a la industrialització de l'agricultura i la cacera. A Europa, el pioc salvatge està completament extingit a Suïssa, Polònia, Suècia i Gran Bretanya.[10] D'altra banda, moltes espècies a l'Àfrica són molt populars perquè segueixen eixams de llagostes migratòries i les destrueixen. La caça d'otídids amb falcons té una llarga tradició a la península aràbiga.

Remove ads

Classificació taxonòmica

Thumb
Sisó comú (Tetrax tetrax)
Thumb
Pioc salvatge eurasiàtic (Otis tarda)

Aquesta família està formada per 12 gèneres amb 26 espècies:[11]

Gèneres extingits:
  • Gènere †Gryzaja Zubareva 1939
    • †Gryzaja odessana Zubareva 1939
  • Gènere †Ioriotis Burchak-Abramovich & Vekua 1981
    • †Ioriotis gabunii Burchak-Abramovich & Vekua 1981
  • Gènere †Miootis Umanskaya 1979
    • †Miootis compactus Umanskaya 1979
  • Gènere †Pleotis Hou 1982
    • †Pleotis liui Hou 1982
Remove ads

Referències

Enllaços externs

Loading related searches...

Wikiwand - on

Seamless Wikipedia browsing. On steroids.

Remove ads
Remove ads