Pedro Álvarez de Toledo y Zúñiga

Pedro de Toledo va néixer a Alba de Tormes, província de Salamanca, el 13 de juliol de 1484. Era fill de Fadrique Álvarez de Toledo y Enríquez, II duc d'Alba de Tormes, i d'Isabel de Zúñiga y Pimentel.^[1]

Va començar la seva carrera política servint de patge a Ferran el Catòlic;^[1] destacat en l'exercici de les arts militars, va acompanyar el seu pare a la conquesta de Navarra, el 1512. Va lluitar al costat de l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic Carles V i I d'Espanya a la Guerra de les Comunitats de Castella, Itàlia, Flandes i Alemanya.

Va ser virrei del Nàpols entre el de 4 de setembre de 1532 fins a la seva mort, el 21 de febrer de 1553. Havia succeït al cardenal Pompeo Colonna, qui va estar en el càrrec des de 1530 a 1532.

La seva arribada a Nàpols va marcar un punt d'inflexió a la història del virregnat. Els vint anys de la seva administració es van caracteritzar per una reorganització i canvis sociopolítics, econòmics i de planificació importants. Don Pedro va convertir a la ciutat de Nàpols en un dels bastions de l'Imperi espanyol.

«	Don Pedro de Toledo tenia totes les qualitats que necessita un gran Príncep per restaurar un poderós estat, en què les guerres i les desgràcies han relaxat tots els vincles socials. Voluntat forta i enèrgica, amor a la justícia, activitat incansable per al treball, severitat de costums, cor magnànim, inclinació a tot allò que és il·lustre i gran. Amb aquestes peces va ser un dels personatges més preclars del seu segle; i si no ha deixat entre els espanyols fama corresponent al seu mèrit, va ser perquè allunyat la major part de la seva vida del seu territori, i havent tingut un regne estranger per teatre de les seves grans accions, mai no n'ha estat prou conegut. Ell va ser qui va engrandir el poder dels Virreis de Nàpols; i sota el seu comandament va prendre aquesta alta dignitat la forma i atribucions que amb breus diferències va subsistir després.	»
— Miguel Salvá, Colección de Documentos Inéditos para la Historia de España (1853), tom XXIII, pàg.136

El 1537 va rebutjar l'atac dels turcs a Nàpols. El 1538 inicià la construcció de fortificacions a la ciutat i al llarg de la costa; dugué a terme importants millores urbanístiques a la capital.^[1] El 1540 decretà l'expulsió dels jueus del regne.^[1] Aconseguí d’implantar a Nàpols la inquisició, mesura que provocà una important revolta (1547) amb el suport del papa i reprimida durament.^[1]

Va actuar com a mecenes i va embellir Nàpols amb l'ajuda de Juan Bautista de Toledo, que va restaurar el Castel Sant'Elmo (castell de Sant Elm) —el símbol de la reconstrucció i del nou rol assumit per la ciutat, protegida pels seus canons—, l'església de Santiago dels Espanyols (actual Nostra Signora del Sacro Cuore) i la Via Toledo. Va aconseguir, per al que posteriorment seria l'arquitecte del rei Felip II, el títol d'Arquitecte de Carles V (Arquitecte Imperial), Mestre Major de les Obres Reals de Nàpols: Juan Bautista de Toledo va ser conegut a Roma com Juan Bautista d'Alfonsis: possiblement va canviar el seu nom, a Nàpols, a Juan Bautista de Toledo, en honor al seu benefactor, Pedro de Toledo.

Va morir a Florència el 21 de febrer de 1553, quan en qualitat de Capità General dels exèrcits espanyols es dirigia a la ciutat assetjada de Siena.

El seu fill menor del matrimoni amb María, Luis Álvarez de Toledo, va quedar com a lloctinent del Virregnat de Nàpols a la seva mort. Va ser succeït com a nou virrei pel cardenal Pedro Pacheco y de Guevara (1553 - 1555).

Pedro de Toledo es va casar a Alba de Tormes el 8 d'agost de 1503 amb Maria Osorio Pimentel, II marquesa de Villafranca del Bierzo, filla de Luis Pimentel, I marquès de Villafranca del Bierzo i de Juana Osorio. D'aquest matrimoni va tenir la descendència següent:

Fadrique de Toledo Osorio (1510-1569), III marquès de Villafranca del Bierzo.
García Álvarez de Toledo y Pimentel-Osorio (1514-1577), IV marquès de Villafranca del Bierzo entre 1569 i 1577.
Elionor de Toledo, dona de Cosme I de Mèdici, II duc de Florència. Va ser l'àvia paterna de la reina francesa Maria de Médici. Elionor és avantpassada de tots els Borbons.
Ana de Toledo Osorio (c.1510-abans de 1550), casada en primeres núpcies amb Álvaro Lope de Moscoso Osorio y Andrade, IV comte d'Altamira,^[2] i posteriorment amb Álvaro de Mendoza.
Juana de Toledo, esposa d'Hernando Jiménez d'Urrea i Manrique de Lara, fill del II comte d'Aranda.^[3]
Isabel Álvarez de Toledo Osorio, casada amb Gian Battista Spinelli, III duc de Castrovillari.
Luis Álvarez de Toledo Osorio, comanador de l'Orde de Santiago.

Pedro de Toledo es va casar per segona vegada a Nàpols amb Vincenza Spinelli, germana del seu gendre Gian Battista com a filla de Fernando Spinelli, II duc de Castrovillari, i de Diana Acquaviva d'Aragó.

De la seva relació amb una dama napolitana casada va tenir un fill bastard nascut el 1536:

Raphael Cossin Rubio.

Pedro Álvarez de Toledo y Zúñiga

Biografia

Matrimoni i descendència

Referències

Wikiwand - on