Poema simfònic

Un poema simfònic és una composició orquestral que posa música a un text de caràcter poètic o literari, la finalitat de la qual és moure sentiments i despertar sensacions.^[1] A diferència de les simfonies o concerts (que tenen estructura de forma sonata), el poema simfònic és d'estructura lliure o segueix l'estructura del text en què s'ha inspirat. Generalment consta d'un sol moviment i està escrit per a orquestra.^[2][3]

Franz Liszt va ser el primer autor per usar el terme per anomenar una composició, el 1854, per a referir-se a l'obra Tasso composta cinc anys abans.

Els poemes simfònics van aparèixer cap al romanticisme per intentar fer front a la sensació de les simfonies^[4] i es van desenvolupar molt també durant el post-romanticisme. El seu declivi coincideix amb el segle XX.

Compositors destacats

• Hector Berlioz: precursor del gènere les seves dues simfonies programàtiques: La Simfonia Fantàstica i Harold en Italie
• Claude Debussy amb La mer.
• César Franck
• Franz Liszt
• Camille Saint-Saëns
• Jean Sibelius: Kullervo.
• Richard Strauss: Així parlà Zaratustra (1896), Una vida d'heroi, Don Juan (1889), Les aventures de Till Eulenspiegel (1895).
• Enric Morera: Introducció a l'Atlàntida (1893)
• Juli Garreta: Pastoral (1922)
• Felip Pedrell: I Trionfi (1880), Excelsior (1880)
• Ígor Stravinski
• Bedřich Smetana: Má vlast ("La meva pàtria").