Primavera Àrab
From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
La primavera àrab és el nom d'una sèrie d'aixecaments, manifestacions i protestes contra l'atur i les restriccions polítiques dels països àrabs entre 2010 i 2011.[1][2] Començà amb la Revolució de Tunísia, seguit per la revolució egípcia de 2011. Llevat de Tunísia on hi va haver un canvi de règim, en molts altres països va ser l'inici d'un període d'incertesa i inestabilitat:[1] el Iemen,[3] la Guerra Civil de Líbia,[4] la Guerra Civil siriana i Jordània, i amb menor incidència a Mauritània,[5] l'Aràbia Saudita,[6] Oman, Sudan[7] i el Líban.[8][9] Van derrocar els governs d'Egipte, Tunísia i Líbia. L'aixecament del poble tunisià va crear un efecte a les altres nacions àrabs, un punt d'inflexió del qual l'impacte final –malgrat els retrocessos com a Egipte i Síria– encara no és clar.[10] L'onada de revolucions i protestes inicials es va esvair a mitjan 2012, ja que moltes manifestacions de la primavera àrab van rebre respostes violentes per part de les autoritats.[11]
Remove ads
Anàlisi
La primavera àrab és considerada la primera gran onada de protestes laiques i democràtiques del món àrab al segle xxi. Les protestes, d'índole social i en el cas de Tunísia, recolzada per l'exèrcit, van estar causades per factors estructurals i demogràfics, unes condicions de vida dures arrelades en l'atur, al que s'afegien règims corruptes i autoritaris. Segons explicà Pedro Fuentes des del PSOL, aquests règims, nascuts dels nacionalismes àrabs d'entre les dècades de 1950 i 1970, es van anar convertint en governs repressors que impedien una oposició política creïble que va donar lloc a un buit omplert per moviments islamistes de diversa índole. Juan Goytisolo llistà altres causes com les males condicions de vida, a més de la desocupació i de la injustícia política i social dels seus governs, que radiquen en la manca de llibertats, l'alta militarització dels països i la manca d'infraestructures en llocs on tot el benefici d'economies creixents va a parar a mans d'uns pocs corruptes. Manuel Castells les amplià amb els empresonaments foscos.[12]
Alguns havien analitzat per què aquestes revolucions no van poder ocórrer abans en el món àrab. S'ha dit que fins a la Guerra Freda els països àrabs supeditaven els seus interessos nacionals als de les superpotències estatunidenca i soviètica, enfrontades per l'hegemonia global. No és fins a la fi de la Guerra Freda quan, llevat d'excepcions, es permet a aquests països més llibertat política, coincidint amb un ampli procés de globalització que va difondre les idees d'Occident per la difusió d'internet i la gran presència de les xarxes socials. La xarxa, al seu torn, va implementar la seva presència a la dècada dels 2000 gràcies als plans de desenvolupament de la Unió Europea. La majoria dels manifestants van ser joves (no en va les protestes d'Egipte han rebut el nom de revolució dels joves), propers a internet i la principal diferència amb les generacions predecessores és que compten amb estudis bàsics, i fins i tot de vegades superiors i universitaris. Immanuel Wallerstein considerà la Primavera àrab actual com una segona rebel·lió àrab, hereva del que s'anomena esperit o corrent de 1968 anticolonialista -davant l'exterior- i antiautoritària -enfront del interior- que no va arribar a triomfar en el seu dia i que ara torna a ressorgir -encara amb contradiccions-, i que s'ha d'entendre com a part fonamental dels moviments mundials de protestes (protestes a Grècia de 2010-2011, Moviment 15-M, Mobilització estudiantil a Xile de 2011-2013, Moviment #Yosoy132 a Mèxic, mobilitzacions estudiantils a Colòmbia de 2011 i 2012, Occupy Wall Street, vagues a la Xina el 2011).[13]
Remove ads
Cronologia
La revolta va començar el 17 de desembre de 2010 a Tunísia, quan la policia va arrabassar a Mohamed Bouazizi, un venedor de fruita ambulant, les seves mercaderies. La immolació de Mohamed Bouazizi davant del palau del governador de Sidi Bou Zid, una ciutat de 90.000 habitants al sud-oest de Tunísia al costat de la frontera algeriana, va ser el disparador de l'escalada de les protestes contra la corrupció, injustícia i males condicions de vida que van conduir a la revolució demòcrata.[14]
Tunísia ja havia experimentat una sèrie de conflictes durant els tres anys previs, el més notable s'havia produït a la zona minera de Gafsa el 2008, on les protestes van continuar durant molts mesos.[15]
Alguns s'han referit als conflictes successius i encara en curs com l'hivern àrab.[16][17] A maig de 2018, només l'aixecament a Tunísia ha donat lloc a una transició cap a la governança democràtica constitucional.[18] Les recents revoltes al Sudan i Algèria mostren que les condicions que van iniciar la primavera àrab no s'han esvaït i que encara es produeixen moviments polítics contra l'autoritarisme i l'explotació.[19] El 2019, múltiples aixecaments i moviments de protesta a Algèria, Sudan, Iraq, Líban i Egipte s'han vist com una continuació de la primavera àrab.[20][21]
Remove ads
Paper de les xarxes socials
Les xarxes socials van ser l'eina mitjançant la qual els col·lectius àrabs de ideologies anàlogues sobre la decadent situació de la seva població, es reunien virtualment i organitzaven i difonien les manifestacions arreu. Gràcies a l'abast mundial sense fronteres que proporcionen les xarxes, la situació de la població àrab va ser ràpidament coneguda internacionalment. Tant és així que la causa va esdevenir tema del moment a Twitter, obtenint una amplia repercussió mundial. La digitalització del conflicte a les xarxes va causar un impacte de tals magnituds que diversos governs, com per exemple, el d'Egipte, va tallar internet i totes les connexions internacionals immediatament, aïllant el poble de la seva eina més poderosa. Actualment, les xarxes socials com Facebook i Twitter són considerades com una icona de les revolucions de la Primavera Àrab.
Llegat deu anys després
Les revolucions i revoltes al món àrab deixaren un bagatge de derrotes, però també la memòria d'un desastre «diferent» a partir del qual aixecar-se de nou. La mort de Mohamed Bouazizi va produir una sacsejada sísmica regional que es va estendre des del nord d'Àfrica fins al golf Pèrsic i va enderrocar diversos dictadors locals: Ben Ali a Tunísia, Hosni Mubarak a Egipte, Ali Abdallah al-Salih al Iemen i Gaddafi a Líbia.[66]
Els tunisians van popularitzar el lema que després repetirien milions de persones «pa, llibertat, dignitat», mentre la paraula karama («dignitat») va creuar el Mediterrani i va resumir també les protestes dels indignats europeus. Durant algunes setmanes, aquest tsunami democràtic va semblar capaç d'eliminar, o almenys erosionar seriosament, el poder de les sinistres forces trigèmines que havien mantingut aquesta zona del món en el cep obsolet de la Guerra Freda: la dictadura, el gihadisme, la intervenció estrangera.[66]
En alguns dels països les dictadures es mantenen intactes com al golf Pèrsic o han tornat amb ímpetu redoblat: n'hi ha prou amb evocar els almenys 60.000 presos polítics d'Egipte, mentre el seu dictador, el general Al-Sisi, va ser rebut amb tots els honors a París i condecorat per Macron amb la Legió d'Honor, en una declaració simbòlica depriment de «retorn a la normalitat».[66]
Remove ads
Referències
Vegeu també
Enllaços externs
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads