Semàfor

Un semàfor és senyal de circulació automàtic, que regula el dret de pas de vehicles i vianants a les interseccions de les carreteres.^[1] És un aparell elèctric lluminós que en la forma bàsica té tres colors: vermell (parar), groc o carabassó (parar, si es pot frenar amb seguretat) i verd (passar). El groc o carabassó intermitent indica que el semàfor és fora d'ús i que es pot passar amb prudència. Es fan servir en llocs on no n'hi ha prou amb les normes de prioritat o els senyals verticals per a regular el trànsit, com ara la densitat o una geografia particular.^[2]

No s'ha de confondre amb semàfor (comunicació).

Llums de trànsit

Semàfor

Semàfor a Washington.

L'ordre de prioritat entre els senyals de circulació és: senyals d'agent de circulació, senyals circumstancials, semàfors, senyals verticals i marques viàries.^[3]

El cicle d’un semàfor o sistemes de semàfors és el temps que transcorre entre dos senyals idèntics, una fase és una fracció del cicle.^[2]

N'hi ha mants variants per a respondre a situacions particulars o per a regular la circulació d'usuaris de la via particulars: vianants, ciclistes, vehicles de transport públic, als passos de ferrocarril etc.

Components

El semàfor té els següents components:

• Cap: L'armadura que conté les làmpades i té una o més cares, fixat a un suport.

• Lent: És la part de la unitat òptica que per refracció dirigeix la llum provinent del llum i del seu reflector en l'adreça desitjada.

• Visera: És un element que es col·loca damunt o al voltant de cadascuna de les unitats òptiques, per evitar que, a determinades hores, els rajos del sol incideixin sobre aquestes i facin l'efecte d'estar il·luminades, i també per impedir que el senyal emès pel semàfor sigui vista des d'altres llocs diferents cap al qual està enfocat. Amb els LED, aquesta part esdevé superflu.^[4]

• Placa de contrast: Element utilitzat per incrementar la visibilitat del semàfor i evitar que altres fonts lumíniques confonguin al conductor.
• El controlador, que pot ser local o a distància, que col·lecta les dades i que elabora i executa un horari.

Evolució tècnica

Els semàfors han evolucionat amb el pas del temps, per millorar la fluïdesa es van fer més complexos i també més intel·ligents. Els primers tenien només dos colors, vermell i verd. El 1920, William Potts, un agent de circulació de la ciutat de Detroit hi va afegir el color carbassó, per avisar als conductors que el semàfor estava a punt de canviar de verd a vermell, per a evitar així les perilloses frenades brusques.^[5]

Des dels anys vint del segle xx ciutats com Berlín, Londres i Nova York han començat a desenvolupar el sistema d'ona verda: un sistema de coordinació de semàfors que permet a un vehicle recórrer tot un trajecte sense haver-se d'aturar quan manté una velocitat constant.^[6] Després de l'accionament manual primitiu aviat es va passar al control electromagnètic. Aquest romania força rígid, malgrat temporitzadors i rellotges electromecànics i complicats per a adaptar els senyals a la densitat real. La incorporació de sensors i el desenvolupament de controladors lògics programables, la connexió a les centrals de control del trànsit que permeten una adaptació de les fases a distància.^[7] Aquests sistemes creen una gestió del trànsit flexible en temps real, incorporen aprenentatge automàtic, control dinàmic de les fases i aporten una pila de dades per millorar la circulació.^[8]

Les làmpades LED van reemplaçar les tradicionals bombetes amb tots els avantatges de baix consum, millor contrast i una vida estimada cinquanta vegades superior el que en redueix el cost de manteniment. Els LED també permeten imatges animades sobretot en la fase verda o per a indicar el temps fins a un canvi de fase.^[9]

Simbologia

Ampelmännchen (1969)
Design: Karl Peglau

La funcionalitat no permet gaires fantasies de disseny: cercles plens de tres colors i sagetes en diferents formes, segons la situació local. Els semàfors per a vianants formen una excepció a la regla. Si a Europa occidental, es va limitar a un senzill pictograma d'un home primet, a la República Democràtica Alemanya s'ha fet tot un estudi per obtenir una figura que deixa passar més llum i que alhora incitat els vianants a respectar. El resultat va ser el «Ampelmännchen» (‘L'homenot del semàfor’) amb el seu barret típic, el primer semàfor d'autor, fet pel psicòleg Karl Pegau (1927-2009).^[10] Després de la reunificació alemanya del 1990, els occidentals van voler estandarditzar i introduir el pictograma raquític europeu, el que va desencadenar una ona de protesta.^[11][12] Finalment, l'homenot va ser salvat, va rebre protecció legal i alhora va obrir la porta a altres figures locals, a condició que: «que només difereixen lleugerament de les oficials, i que l'usuari mitjà atent i sensat, en pot comprendre el significat».^[13][14] Un estudi científic del 2013 ha provat que amb l'homenot humanitzat s'obté un millor acatament pels vianants, que amb el pictograma gairebé abstracte.^[15]

Semàfor amb Mortadel·lo de Francisco Ibañez

Semàfor en forma de cor a Akureyri a Islàndia

Els semàfors per als vianants també s'han obert a un element lúdic, amb personatges de còmics, com ara Filemon i Mortadela de Francisco Ibañez.^[16] A Emden, ciutat nadiu del dibuixant Otto Waalkes, a Alemanya el 2019 hi volien posar l'«Otifant» un elefant mític de les historietes de Waalkes, però el ministeri del Trànsit s'hi va oposar: no s'hi poden posar animals, només figures humanes.^[17] L'Ajuntament d'Emden aviat ha trobat la solució per honorar el seu fill predilecte, en lloc de l'Otifant, hi han posat el mateix Otto.^[18]

D'ençà no paren de desenvolupar altres variants. S'ha criticat que només i representen homes, així l'Ajuntament de València hi ha afegit figures femenines^[19] i l'homenot alemany ha rebut una col·lega femenina.^[20] El 2024, L’Ajuntament d'Esplugues ha incorporat simbologia LGTBI en tres semàfors del municipi per la defensa i la visibilitat de la diversitat afectiva, sexual i de gènere.^[21] Altres ciutats hi posen parelles de diferents varietats.^[22]

L'únic cas d'un semàfor per autos «personalitzat» conegut és la ciutat d'Akureyri a Islàndia, que ha reemplaçat el cercle vermell per un cor, després de la crisi financera de 2008, per a incitar la població a idees positives. Mentrestant ha esdevingut un símbol de la ciutat.^[23]

Història

Es pot considerar el primer semàfor els llums de trànsit que s'havien instal·lat a l'exterior del parlament britànic de Westminster; obra de l'enginyer J.P. Knight, especialista en senyals de ferrocarril. Aquest aparell va començar a funcionar el 10 de desembre del 1868.^[24] Imitava els senyals de ferrocarril i només utilitzava els llums de gas vermells i verds a la nit. Dos brunzits assenyalaven que el trànsit que podia avançar era el de l'avinguda i un sol brunzit indicava que era el trànsit del carrer 105. No va tenir una llarga existència atès que un desafortunat accident va provocar que explotés i matés un policia.

Semàfors de vianants

El 4 d'agost del 1914 es va instal·lar el primer semàfor modern, a Cleveland, Estats Units d'Amèrica. Gestionava el trànsit entre l'avinguda Euclid i el carrer 105 Est. Tenia llums vermells i verds, posats sobre uns suports amb forma de braç. A més, incorporava un emissor de brunzits tal com el seu antecessor anglès.^[24]

El primer semàfor de Catalunya es va plaçar l'any 1927 a Barcelona, a la cruïlla Balmes-Provença, exemple de tecnologia nova a l'ocasió de l'Exposició Universal. Era també el primer de tota Espanya.^[25] El cicle tenia fases de tres minuts. Com que massa autos no respectaven el verd, si va afegir un guàrdia urbà que podia manualment canviar la fase.^[26] El més antic, encara en funcionament és al darrere tram del carrer Comte d'Urgell, data dels anys quaranta o cinquanta del segle xx i va ser restaurat el 2013 i equipat de llums led moderns, però va conservar l'aspecte original.^[27]

Vegeu també

• Panell d'informació
• Cavalló