Sadomasoquisme

El sadomasoquisme^[1] és la pràctica eròtica de donar o obtenir plaer a través d'actes que impliquen rebre o infligir dolor o humiliació. Engloba el sadisme i el masoquisme, cadascun dels quals és una parafília complementària de l'altra. Formen part de les parafílies més freqüents, i en petita escala també de la sexualitat habitual de moltes persones.^[2]

Imatge sadomasoquista de 1913. Lewis Bald - Dona assotada

Il·lustració sadomasoquista dels volts del 1950. Gregor - Trained to Serve

Demostració de flagel·lacions.

El sadisme és una parafília per la qual s'obté l'excitació sexual a través del sofriment o les humiliacions que hom provoca en altres persones.^[3] Pren el nom de l'escriptor Donatien Alphonse François de Sade, marquès de Sade, ja que en les seves obres hi apareixen una sèrie de personatges que protagonitzen violacions llibertines i fan dissertacions en les quals, per mitjà de sofismes, justifiquen cínicament el que fan.

El masoquisme és una parafília per la qual s'obté l'excitació sexual a través del patiment físic o de les humiliacions infligides per altres persones.^[4] Richard von Krafft-Ebing, en l'obra Psychopathia Sexualis (1886) va fer servir per primera vegada aquesta denominació, feta a partir de la segona part del cognom de l'escriptor Leopold von Sacher-Masoch, perquè en algunes novel·les seves, especialment La Venus de les pells, hi apareixen personatges que presenten aquesta parafília.^[5]

Habitualment el sadomasoquisme és un fenomen que connecta ambdues fílies, ja que la persona sàdica necessita la persona masoquista a qui infligir els patiments físics o psicològics. La persona sàdica pot rebre el nom d'amo o mestressa i la masoquista d'esclava o esclau. Existeix una indumentària i una colla d'instruments més o menys específics. És típica la indumentària de làtex i de cuiro, sobretot de color negre, arrapada al cos, màscares incloses, així com bótes de tacó alt. Sovint deixa al descobert zones sexuals. Quant als instruments, són típics els fuets i pales per colpejar, les cadenes, cordes, gàbies, morrions i altres aparells d'immobilització i de tortura. També hi ha grups i locals on es du a terme aquesta pràctica parafílica de sexe dur.^[6]

Els sadomasoquistes solen pactar els límits del dolor o de la humiliació que es pot infligir, els quals solen respectar-se escrupolosament.

També existeixen conductes sàdiques aïllades que poden ser extremadament violentes, que poden provocar danys greus, fins i tot la mort d'una víctima que no cal que sigui masoquista ni haver pactat res amb qui l'ha agredit sense consentiment.^[7]

El sadomasoquisme al cinema

• 1963: El servent (The Servant), de Joseph Losey
• 1967: Belle de jour, de Luis Buñuel
• 1974: Il portiere di notte, de Liliana Cavani
• 1975: Història d'O (Histoire d'O), de Just Jaeckin
• 1976: L'Empire des sens, de Nagisa Oshima
• 1976: Maîtresse, de Barbet Schroeder
• 1984: Gwendoline, de Just Jaeckin
• 1985: Seduction: The Cruel Woman, de Monika Treut i Elfi Mikesch
• 1986: Noir et Blanc, de Claire Devers
• 1986: Le Déclin de l'empire américain, de Denys Arcand
• 1994: Exit to Eden, de Garry Marshall
• 1986: Vellut blau (Blue Velvet), de David Lynch
• 1986: Nou setmanes i mitja (Nine 1/2 Weeks), d'Adrian Lyne
• 1991: Young Catherine, de Michael Anderson
• 1995: Butterfly Kiss, de Michael Winterbottom
• 1999: Romance, de Catherine Breillat
• 1999: Fight Club, de David Fincher
• 2001: La pianista (La Pianiste), de Michael Haneke
• 2001: Ichi the Killer, de Takashi Miike
• 2002: Irréversible, de Gaspar Noé
• 2003: La Secrétaire, de Steven Shainberg
• 2006: Verfolgt, d'Angelina Maccarone