Pedrera
explotació minera, generalment a cel obert, en la qual s'obtenen roques industrials From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
Una pedrera és una explotació minera, generalment a cel obert, en la qual s'obtenen roques industrials, ornamentals o àrids.[1][2] Les principals roques obtingudes en les pedreres són: marbres, granits, calcàries, travertins i pissarres.[3][4] Solen tenir noms específics segons la mena de pedra se n'extreu, i així hom les anomena guixera, llosera, marbrera, marguera, tosquera, etc, segons que la pedra que se n'obtingui sigui per a fer guix, lloses, marbre, marga, pedra tosca, etc.[1] Les pedreres tenen una determinada vida útil, i un cop esgotada, l'abandonament de l'activitat acostuma a originar seriosos problemes d'impacte ambiental,[5] principalment relacionats amb la destrucció del paisatge i les ensulsiades.
 |
Per a altres significats, vegeu «Pedrera (desambiguació)». |
Remove ads
Història
L'home va començar a cavar la terra amb eines rudimentàries, de fusta, banya o os per a les terres toves, de pedrenyal, per a les roques. Per a donar forma a les roques toves, va utilitzar eines de roca dura. Però per a donar forma a les roques dures, va haver d'esperar l'arribada dels metalls, poderosos abrasius com els diamants, i després la dels explosius.[6]
Les primeres explotacions es van fer de manera natural, fa més de 5.000 anys, recollint pedres en la superfície del sòl. Les pedres preses en estat brut s'utilitzen en la construcció de murs de pedra seca. Els còdols dels rius són un material d'elecció però de difícil execució sense argamassa, per la qual cosa es consoliden mitjançant morters d'argila, portats in situ quan és possible.[7] La cerca de pedres a profunditats cada vegada majors va conduir a l'establiment de pedreres a cel obert o subterrànies. Així, ja en el Neolític, en les mines de pedrenyal neolítiques de Spiennes (Hainaut), els homes contemporanis als dòlmens excaven pous i galeries per a obtenir pedrenyal calcari, més fàcil d'utilitzar que els còdols inclosos en els llims.[8]
En el món antic, a poc a poc es va anar fent patent la necessitat de trobar les pedres més adequades per al seu destí. El treball d'extracció i cort de les pedres es realitza en diverses etapes: després del treball de "descobriment" dels bancs de pedra aptes per a produir les pedres, dures o toves, compatibles amb el seu destí, comença el mateix treball d'extracció. Per a desprendre els blocs que es poden modelar, el picapedrer fa ús, en casos molt rars, d'estrats naturals i esquerdes, més sovint ha de cavar solcs, en el pic, delimitant el volum i la forma de les pedres de manera que haurà de dur-se a terme.[7]
Segons Eugène Viollet-le-Duc, els romans van ser els exploradors de pedreres més intel·ligents que mai van existir. “Les construccions de pedra que van deixar estan sempre construïdes amb els millors materials que es podien aconseguir en els voltants dels seus monuments. No hi ha edifici romà les pedres del qual siguin de qualitat mediocre; quan aquests mancaven per complet d'un radi extens, van emprar còdols o maons, en lloc d'usar pedra de construcció de qualitat inferior; i si es vol tenir bona pedra llaurada en una regió on els romans van erigir monuments, només és qüestió de buscar pedreres romanes".[9]
Les eines dels picapedrers romans consistien en pics, tascons, palanques per a extreure, serres per a tallar blocs, cisells i martells, malls.
L'Antiga Roma, l'Edat mitjana, el Renaixement, fins al segle xix van fer un ús massiu de la pedra natural en arquitectures de prestigi.
A les tècniques tradicionals de tall, per sagnat amb pic, en cantonada, amb mall executat amb el braç d'un home, succeeix el treball mecànic i "cec" de les màquines: l'impacte mecànic del martell pneumàtic, la motoserra, el trepant rotatiu (de la barrina a la rotativa), el trepant percutor el doll d'aigua a pressió o fins i tot el làser de potència.[6]
La pedra va deixar d'ocupar el lloc preponderant multisecular que tenia en la construcció amb la invenció del formigó (pedra artificial), més fàcil d'utilitzar.
Les pedres de construcció (pissarres, les anomenades pedres de tall dimensional, làpides i pedres ornamentals) representen només una part petita però lucrativa de la producció de roques. A França, si considerem totes les roques volades, les pedreres superen en tonatge la producció de les mines. Cada any a França, s'extreuen 200 milions de tones (MT) de matèria mineral rocosa (excloent al·luvions, morrenes i altres emprèstits de sòls solts, que representen encara més) que es divideixen entre: carbó i minerals (10 MT); ciment pedra i guix (10 MT); agregats de concret, camins, balast (150 MT); blocs per a escullera (dics marins, obres portuàries) (30 MT).[6]
Remove ads
Tipus de roca de les pedreres
Pedreres notables
Pedreres clàssiques
Pedreres de l'Antic Egipte[15]
- Pedrera de Tura, de calissa de qualitat.
- Pedrera de Siena, de granit rosa.[16]
Pedreres catalanes
- Pedrera de Montjuïc
- Entrant al segle xvii el jesuïta Pere Gil escrivia: «La montanya de Mont Juich junt a Barcelona es de consideració per averse edificada della tota Barcelona. Diuen que la pedra creyx en ella: y que se a treta mes pedra della que no pujaria tota la dita montanya. Les moles della van per tot lo mon.»[17][18]
- Pedrera de la Vallençana, pedrera situada al terme municipal de Badalona.
- Pedrera dels Ocells, antiga pedrera ubicada a Barcelona
- Pedrera romana del Mèdol, antiga pedrera romana prop de Tarragona.
- Pedra de Montserrat.[19]
Eines usades a les pedreres
Els picapedrers disposaven de diferents eines i instruments per realitzar la seva feina. Un dels elements que els facilitava la feina eren els carros que utilitzaven per transportar les pedres, una d'aquestes carretes es pot veure al Museu d'Història de Girona.
Eines manuals
Algunes de les eines manuals són les següents:
Eines dels trencadors
Les eines bàsiques que empraven els trencadors eren l'escoda, el tallant, el picot de regatar, la picassa de diferents mides, el perpal, el càvec, l'escaire, les regles i les galgues o la règia, el xerrac, el punxó de ferro per marcar, i els tascons i les llaunes.
Eines modernes
Els picapedrers actuals, a més de les eines manuals tradicionals, disposen d'eines amb motors elèctrics o pneumàtics. Algunes d'aquestes eines o sistemes de treball són noves: moles per a tallar, freses mecàniques, tall amb serres de cadena (per a pedres), tall per cable amb abrasiu,[20] tall per aigua a pressió, …[21]
Remove ads
Organització, estructura d'una pedrera
A més de tallers, sistemes de pesatge, reserves de combustible i equips d'explotació… una pedrera sol estar formada per zones específiques, que evolucionen en l'espai i en el temps amb l'avanç dels fronts de treball, etc.
- Cares de treball
són els flancs (sovint verticals o gairebé) resultants del tall de la roca (a vegades serrada, abans dividida i avui més sovint tallada per voladures, per exemple. Es poden organitzar diversos fronts superposats en graderies, amb una altura reglamentària de cadascun front, establert segons el risc d'ensulsiada. A França segons el ENCEM, el graó situat entre dos bancs no ha d'excedir de 15 m (i fins a 30 m amb excepció).[22] Es diu que un front és "més baix" (del jaciment explotat) o descobriment (constituït per materials superficials alterats anomenats materials de descobriment).[22]
- Bancs
Els bancs horitzontals i sovint de diverses desenes de metres d'ample (zona de moviment de maquinària), separen les cares de treball (el picapedrer diu graó a la combinació d'una font i el seu seient inferior).[22] Al final de l'explotació, quan els fronts de tall han avançat, els bancs “residuals” solen mesurar menys de cinc metres.[22]
- Taulell
està en el fons del tall l'altiplà horitzontal format per l'avanç progressiu dels fronts. Pot arribar a centenars d'hectàrees en pedreres molt grans.[22]
- Xarxa de vies
Les vies permeten que les màquines circulin entre les diferents àrees d'una pedrera. Cada pista té generalment uns 10 m[22] d'ample.
- Merlets
Els merlets són dipòsits lineals de 2 a 4 m d'altura, generalment d'alguns metres (5 a 10 m ) d'ample dipositats en la perifèria de la pedrera per a limitar el soroll, ocultar i delimitar el lloc.[22] Allí es dipositen generalment terra vegetal i residus de pedrera, que poden ser reutilitzats durant la rehabilitació, al final de les operacions.
- Terril (o runam)
El terril és una important acumulació de materials sense interès comercial (“estèrils”), resultants del desbrossament superficial o de la producció profunda que pot aconseguir diverses hectàrees i desenes de metres d'altura, a vegades s'utilitzen per a farciments parcials de la carrera al final de la vida.[22]
- Conques
es pot instal·lar un dipòsit de deshidratació prop de la fossa o en el fons de la fossa. Rep aigua de pluja i escorrentia o del bombament d'aigües subterrànies (aigua de drenatge). És un lloc d'emmagatzematge permanent o temporal (en regions plujoses on s'ha d'evacuar l'aigua per a no ofegar la pedrera. En substrats drenants, a vegades no és necessari). Un o més estanys de sedimentació recuperen la MSA (matèria en suspensió en l'aigua). La seva aigua pot ser reutilitzada per a la rentada de materials (circuit tancat) o per al tractament d'aigües de mina abans del seu abocament al medi natural. Llavors és necessària una neteja periòdica dels llots sedimentats.
Remove ads
Referències
Vegeu també
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads