Pregadeu

Un pregadeu,^[1] plegamans,^[2] tocacampanes,^[3] cavall de serp^[4] (Mantis religiosa) és una espècie d'insecte mantodeu de la família Mantidae.

Pregadeu

Mantis religiosa
♂
Estat de conservació
UICN	risc mínim
Taxonomia
Superregne	Holozoa
Regne	Animalia
Fílum	Arthropoda
Classe	Insecta
Ordre	Mantodea
Família	Mantidae
Gènere	Mantis
Espècie	Mantis religiosa Linnaeus, 1758

És un insecte gros, les femelles superen fàcilment els 7 cm de llargada per bé que els mascles són més petits. Se solen trobar en indrets assolellats com ara les brolles, sovint camuflats amb els seus tons críptics de colors verd, groc o marró clar.

Són característics del pregadeu els fèmurs punxosos del primer parell de potes plegades davant del cap —en una postura que recorda la d'una persona en oració— i el cap triangular, amb dos grans ulls i unes mandíbules potents. El pregadeu és depredador d'altres insectes. Sovint resta quiet prop d'una flor, a l'aguait dels insectes pol·linitzadors. És inofensiu per als humans, ja que les seves mandíbules i les serretes de les seves potes amb les quals enxampa les preses, són molt petites per a l'ésser humà.

Noms dialectals[cal citació]

Pregadeu de rostoll, pregadeu-bernada, pregamans, (a)plegaman(o)s, plegabraços, cantamisses, (re)voltacampanes, revoltejacampanes, rodacampanes, regatejador de campanes, revol de campanes, campanar, beata, predicador, cabra^[5],^[6] muntacavalls, etc.

I els més locals: dimoni (a l'Urgell), andreu (La Codonyera), maria (Senterada), mateu, tocacampanes (Almatret; Ribera d'Ebre), cantamisses (Terres de Lleida), plegadeus (de rostoll) (Ribera d'Ebre), senyoreta, tocamatines (Terres de Lleida), repicacampanes (Terres de Lleida), saltabarrancs (Énova).

També rep noms atribuïts a altres insectes: cuca cantamissa (Ribera d'Ebre), maria (a Senterada i més llocs), mortefuig (Mequinensa), rodadits, cavall de serp (a les Balears).

En rossellonès burra (o burro en septentrional de transició), cabra, bernada, marededeu; pregadeu, donzella (Conflent), saltabarrils (a Campome) i cabra llosca al Vallespir i l'Alt Empordà.

Per a més noms vegeu el mapa «1549. El pregadeu» de l'ALDC.

Reproducció

A la fi de l'estiu, els pregadeus surten a aparellar-se per les zones més assolellades dels boscos on viuen. Les femelles són les que dirigeixen la cacera. Són més grosses que els mascles i s'encarreguen d'emetre feromones per atreure'ls. El mascle més proper cedirà a la crida silenciosa sense sospitar que, en la majoria dels casos, la còpula acaba amb la mort del mascle entre les mandíbules de la seva parella.

Els ous —n'hi ha fins a dos-cents— romandran tancats dins una coberta anomenada ooteca, unes estructures de contorn el·líptic i consistència esponjosa que contenen els ous i acostumen a trobar-se adherides a la pedra o a la fusta, en un indret prou arrecerat i no naixeran fins a l'any següent.