-au

Potser volíeu: au, AU, Au, aú, aŭ

Català

• Etimologia: De l’antic -ats, del llatí -ātis, desinència de l’indicatiu actiu de la primera conjugació (cantō → cantātis), amb evolució fonètica /kanˈta.ðes/ > /kanˈtad͡z/ > /kanˈtað/ > /kanˈtaw/, amb vocalització entre els segles XI i XII.

Desinència

-au ‎(verbal)

1. Forma conjugada en segona persona del plural del present d’indicatiu dels verbs regulars en -ar.

Variants

• -eu

Notes

• Actualment conservat en balear i alguerès.