ane

Potser volíeu: Ane, âne

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /ˈa.nə/, occidental /ˈa.ne/
• Etimologia: De an, forma reforçada de a per analogia amb a en, més e epentètica.

Preposició

ane

1. (col·loquial) Forma alternativa de a.

   «N’hi havia un oficial que ane mi molt m’estimava.»

   Manuel Milá y Fontanals, Joan Antoni Paloma, Romancer català: A cura de Joan Antoni Paloma, 1980

Notes

• Usat generalment davant la, l', les, mi, tu, qui.
• Com a forma no literària té diverses variants fonètiques: ana, a ne, en a.

Miscel·lània

• Síl·labes: a·ne (2)
• Anagrama: ena ^(revers)

Vegeu també

• Obres de referència: DCVB

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈaː.nɛ/

Nom

āne

1. vocatiu singular de ānus