barbi

Potser volíeu: barbí

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈbar.bi/
• Etimologia: Escurçament del castellà barbián ‎(«eixerit»).

Adjectiu

barbi inv. ‎(plural barbis)

1. (argot, arcaisme) bonic

   «–Deu et dongui una bona mort, que prou cameles a la moceta del Saloma. –Ai! que es la més barbi del Pla.» (Juli Vallmitjana, Els zin-calós, 1911)

2. (argot, arcaisme) bé, bo

   «Refugi de municipals, escribents temporers y porters de vara [...] ¡gent de nòmina, tot’ella barbi que’t visita!» («Les tavernes de Barcelona», Papitu, 17 abril 1912)

3. (argot, arcaisme) cert

   «–Però que consti que hi sigut dels de debò. Oi, Facundo? –Barbi, Tarregada.» (Juli Vallmitjana, Sota Monjuïc, 1908)

Verb

barbi

1. (septentrional) Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de barbar.
2. Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb barbar.
3. Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb barbar.
4. Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) de l'imperatiu del verb barbar.

Variants

• [1] barbo, barbe, barb
• [2,3,4] barbe

Miscel·lània

• Síl·labes: bar·bi (2)
• Anagrames: birba, birbà

Vegeu també

• Givanel i Mas, J. «Notes per a un vocabulari de l'argot barceloní». A: Butlletí de dialectologia catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1919, p. 22.