imperatiu

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /im.pə.ɾəˈtiw/, occidental /im.pe.ɾaˈtiw/
• Rimes: -iw
• Etimologia: Del llatí imperativus, segle XIV.

Adjectiu

imperatiu m. ‎(femení imperativa, plural masculí imperatius, plural femení imperatives)

1. Que implica una ordre o una prohibició.
2. Que s’imposa necessàriament, que no es pot evitar.

Derivats

• imperativament

Traduccions

Que implica ordre o prohibició

• Anglès: imperative ^(en)
• Castellà: imperativo ^(es)
• Francès: impératif ^(fr), impérieux ^(fr)
• Italià: imperativo ^(it)
• Llatí: imperans ^(la), imperativus ^(la), imperitans ^(la), imperitabundus ^(la)

Nom

imperatiu m. ‎(plural imperatius)

1. (gramàtica) Mode verbal amb què l’emissor expressa una ordre o una prohibició.

Traduccions

Mode verbal

• Anglès: imperative ^(en)
• Castellà: imperativo ^(es)
• Francès: impératif ^(fr)
• Italià: imperativo ^(it)
• Llatí: imperativus ^(la)

Miscel·lània

• Síl·labes: im·pe·ra·tiu (4)
• Anagrama: impartíeu

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot