mano

Potser volíeu: mâno

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: central /ˈma.nu/, occidental /ˈma.no/
• Rimes: -ano
• Etimologia: [1] Variant de manyo, del castellà aragonès maño, segle XIX. Cognat del portuguès mano.
• Etimologia: [2] D’origen caló, del romaní manuś ‎(«home»), del sànscrit मनुष्य ‎(manuṣya), segle XIX. Cognat del francès manouche i de l’hongarès manus.

Nom

mano m. ‎(plural manos, femení mana)

1. (tortosí) Forma alternativa de manyo ‎(«company, amic»).

   «El tio Jaume havia estat a Cuba els anys darrers de la colònia. —Manets meus! Allò sí que eren "tragos"! Havies d'anar, primer, a l'altra banda de món; sempre aigua i aigua, dies i dies, i en barcos tronats.» (Sebastià Juan Arbó, Narracions del Delta, 1965)

Nom

mano m. ‎(plural manos, femení mana)

1. (argot barceloní) Home viu, despert, eixerit, sagaç.

   «Quin parell de manos! Ja és la segona ampolla de conyac que es halen com aquell que res. La doctora, esborronada en sentir manos, alça els ulls al cel en silenci.» (Joan Sales, Incerta glòria, 1956)

   «Quina dentadura que té'l mano! Aquet sí que no'n porta de postisses.» (Josep Maria Folch i Torres, Aventures extraordinaries den Massagràn, 1910)

Verb

mano

1. Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de manar.
2. (col·loquial nord-occidental) Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb manar.
3. (col·loquial nord-occidental) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb manar.

Miscel·lània

• Síl·labes: ma·no (2)
• Anagrames: mona, Oman

Vegeu també

• Obres de referència: DCVB, DECat
• Givanel i Mas, J. «Notes per a un vocabulari de l'argot barceloní». A: Butlletí de dialectologia catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1919, p. 41.

Asturià

Nom

mano f. ‎(plural manes)

1. mà (part final del braç)

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈma.no/
• Rimes: -ano
• Etimologia: Del llatí manus.

Nom

mano f. ‎(plural manos)

1. mà
2. (futbol) mans
3. (petanca, botxes) jugada

Miscel·lània

• Síl·labes: ma·no (2)
• Anagrames: mona, Omán

Vegeu també

• Article corresponent a la Viquipèdia en castellà
• Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre mano

Esperanto

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈma.no/ ^ⓘ
• Etimologia: De l'arrel √man i la desinència -o.

Nom

mano ‎(acusatiu manon, plural manoj, plural acusatiu manojn)

1. mà

Vegeu també

• Per a més informació vegeu l'entrada al Plena Ilustrita Vortaro de Esperanto sobre mano

Interlingua

• Pronúncia: (pendent)
• Etimologia: (pendent)

Nom

mano

1. mà

Italià

• Pronúncia^ⓘ: /ˈmaː.no/
• Etimologia: Del llatí manus ‎(«mà»).

Nom

mano f. ‎(plural mani)

1. mà

Miscel·lània

• Síl·labes: mà·no (2)

Vegeu també

• Article corresponent a la Viquipèdia en italià
• Per a més informació vegeu l'entrada al Treccani sobre mano