marrit

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /məˈrit/, occidental /maˈrit/
• Rimes: -it
• Etimologia: Participi del català antic marrir ‎(«estar trist»), del fràncic *marʀijan ‎(«irritar»), segle XIII.

Adjectiu

marrit m. ‎(femení marrida, plural masculí marrits, plural femení marrides)

1. Afectat de marriment per tristesa o malenconia.

   «Jo en sé una gentil minyona que mai no té el cor marrit: li'n diuen la renouera pel cant i per l'esclafit.» (Josep Carner, Bella terra bella gent, 1918)

Traduccions

Traduccions

• Anglès: saddened ^(en), gloomy ^(en)
• Castellà: triste ^(es), decaído ^(es)
• Francès: chagriné ^(fr), marri ^(fr)
• Italià: mesto ^(it)

Miscel·lània

• Síl·labes: mar·rit (2)
• Anagrames: màrtir, mirrat, ritmar

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB