sanctio

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈsaːŋk.tɪ.oː/
• Etimologia: Del protoindoeuropeu sanko- («inviolable per voluntat divina»), de l'arrel *sak- («sagrat»).

Nom

sānctiō f. ‎(genitiu sānctiōnis)

1. sanció
2. decret

Declinació

3a declinació -, -is (tema cons.)

Cas	Singular	Plural
Nominatiu	sānctiō	sānctiōnēs
Vocatiu	sānctiō	sānctiōnēs
Acusatiu	sānctiōnem	sānctiōnēs
Genitiu	sānctiōnis	sānctiōnum
Datiu	sānctiōnī	sānctiōnibus
Ablatiu	sānctiōne	sānctiōnibus

Vegeu també

Julius Pokorny, Indogermanisches etymologisches Wörterbuch, 1959, p.878