Vulcán
From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
Un vulcán (del purtugués volcão, i iesti del latín Vulcānus 'Vulcanu', diós rumanu del fuegu) es una estrutaura geulógica ena tierra u nel mari,[3] jeneralminti una montaña, pola qu'emerji el magma que se dividi en lava i gasis provenientis del interiol dela Tierra.[4] L'ascensu del magma acorri en episódius d'ativiá violenta llamaus erucionis, que pudin varial en intensidá, duración i frecuencia, dendi suavis corrientis de lava ata essplosionis estremamenti destrutivas. En ocasionis, los vulcanis adquierin una forma cónica pola acumulación de material d'erucionis anterioris. Ena cumbre se topa el su crátel u caldera.








Pol lo general los vulcanis se forman enos límitis delas placas tetónicas, inque dessistin los llamaus puntus calientis, aondi nu á contatu entri placas, cumu es el casu delas islas Hawái. Ábate el 75% delos vulcanis ativus del mundu están allugaus nel llamau cinturón de fuegu del Pacíficu.[5]
Los vulcanis puein tenel abondu formas i despidil destintus materialis. Algotras delas formas más comunis son el estratovulcán, el conu d'escoria, la caldera vulcánica i el vulcán n'escudu. Tamién dessistin abondus vulcanis sumbarinus allugaus a lo largu delas dorsalis meuocéanicas. Algotrus vulcanis alcançan una altitú superiol alos 6000 metrus sobri el nivel del mari. El vulcán más altu del mundu es el Nevau Ojus del Salau, en Argentina i Chili, siendu amás la segunda cumbre más alta delos hemisferius sul i ocidental (namás superau pol cerru arjentinu Aconcagua).[6]
Los vulcanis nu namás dessistin ena Tierra, sinu tamién en algotrus pranetas i satélitis. Algotrus están formaus pol materialis consideraus fríus i se llaman criovulcanis. N'ellus, el yelu atúa cumu roca, mentris que l'áugua fría líquia entelna atúa cumu magma; estu acorri ena luna de Júpitel llamá Uropa.
Remove ads
Relación entri vulcanismu i las placas tetónicas
Límitis de placa divergentis
Enas crestas oceánicas meyas, dos placas tetónicas divergin entri sí a miía que se forma una nueva corteça oceánica pol enfríaura i la solidificación dela roca hundía calienti. Debíu a que la corteça es abondu delgá en destas crestas debíu al tirón delas placas tetónicas, la liveración de presión llev'a l'esspansión adiabática (sin trasferencia de calol u matéria) i al derretimientu parcial del mantu, caussandu vulcanismu i criandu una nueva corteça oceánica. La mayoría delos límitis de placas diverjentis se topan nel hondón delos océanus; pol tantu, la mayor parti dela ativiá vulcánica ena Tierra es sumbarina, hormandu un nuevu hondón marinu. Los humeaoris negrus (tamién conocíus cumu respiraeris d'áuguas hundas) son eidencia deste tipu d'ativiá vulcánica. Aondi la cresta oceánica meya está sobri el nivel del mari, se horman islas vulcánicas; pol ejemplu, Islandia.
Placas convergentis
Las çonas de subdución son lugalis aondi chócan dos placas, generalminti una placa oceánica i una placa continental. Nesti casu, la placa oceánica se subduci, u se sumergi, debaju dela placa continental, hormandu una trinchera oceánica hunda n'arta mari. Nun procesu llamau husión de hruju, l'áugua liverá dela placa subdutora arreduci la temperatura de husión dela cuña del mantu sobriponienti, criandu assina magma. Iesti magma tiendi a sel estremamenti viscosu debíu al su altu conteníu de sílici, pol lo qualu a menú nu alcança la superfici sinu que s'enfría i se solidifica en hondura. Quandu llega ala superfici, nostanti, se horma un vulcán. Ejemplus típicos son el Etna i los vulcanis nel Anillu de Fuegu del Pacíficu.
Puntus calientis
Los puntus calientis son árias vulcánicas formás pol plumas de mantu, que son columnas de material calienti que s'alevan dendi el límiti núcliu-mantu nun espaciu fiju que caussa la husión de grandis volúminis. N'algunus casus, debíu a que las placas tetónicas se muivin a través d'ellas, ca vulcán se gorvi inativu i se horma unu nuevu a miía que la placa avança sobri el penachu térmicu, cumu nel casu del archipiélagu de Hawái; tamién l'á hechu la llanura del ríu Snake, cola caldera de Yellowstone cumu parti dela placa nortiamericana sobri el puntu calienti. Algotrus ejemplus de vulcanismu asociáu a puntu calienti son las islas Canárias, iesta ves con un desplazamientu mínimu dela placa africana, u Islandia, qu'amás coincidi cun un límiti divergenti de placas.
Remove ads
Tipus de vulcanis sigún la su ativiá
Los vulcanis, teniendu en cuenta la frecuencia delas sus erucionis, se pudin crasifical en tres tipus: ativus, inativus (durmientis) u estintus.
Vulcanis ativus
Los vulcanis ativus son aquéllus que pudin entral n'ativiá eruptiva en qualquier momentu, es izil, que permaneçin n'estau de latencia. Estu acorri cola mayoría delos vulcanis, pos ocasionamenti entran n'ativiá, permaneciendu en reposu la mayor parti del tiempu. El períodu d'ativiá eruptiva puéi dural dendi una hora ata várius añus, cumu fue el casu del vulcán de Pacaya i del Irazú. Ata el momentu, nu s'á destapau dengún métodu seguru pa predizil las erucionis.
Vulcanis durmientis u inativus
Los vulcanis durmientis u inativus son aquéllus que mantienin ciertus signus d'ativiá, cumu la presencia d'áuguas termalis, i tenin entrau n'ativiá esporádicamenti. Dentru desta categoría suelin encluil-si las fumarolas i los vulcanis con largus períudus d'inativiá entri una erución i algotra. Un vulcán se consiéra durmienti si dendi á açiglus nu á teníu una erución.
Vulcanis estintus
Los vulcanis estintus son aquéllus cuja úrtima erución fue rejistrá há más de 25 000 añus. Nostanti, nu se descarta la pusibiliá de que pudin despertal i liberal una erución más huerti que la dun vulcán qu'está ativu, caussandu grandis desastris. Tamién se lis llama estintus quandu tenin síu alejaus dela su huenti de magma, perdendu pocu a pocu la su ativiá, estu sucedi namás en vulcanis de puntu calienti, a deferencia delos vulcanis de çonas de subdución.
Remove ads
Tipus d'erucionis vulcánicas

La temperatura, composición, viscosiá i elementus disueltus nel magma son los fatoris que determinan el tipu d'erución i la cantidá de produtuh volátilis que l'acompañan.
Hawaiana

Nesti tipu d'erución, la lava jeneralminti es bastanti huía i nu acorrin desprendimientus gasiosus essplosivus. Iestas lavas se desbollan quandu rebasan el crátel i se desliçan con facilidá pola laera del vulcán, hormandu verdadeas corrientis que recorrin grandis distáncias. Pol iesta razón, los vulcanis de tipu hawaianu son de pendienti suavi. Algotrus resíus de lava, al sel arrastraus pol vientu, horman hilus cristalinus que los nativus hawaianus llaman cabellus dela diosa Peli, la diosa del fuegu. El vulcán hawaianu más famosu es el Kilauea.
Estromboliana u mista


Iesti tipu d'erución paci el nombri del Estrómboli, vulcán delas islas Eólias (mari Tirrenu), al norti de Sicilia. S'orijina quandu á alternáncia delos materialis n'erución, hormándu-si un conu estratificau en capas de lavas huías i materialis sólidus. La lava es huía, va desprendiendu gasis abondus i violentus con projeccionis d'escorias, bombas i lapilli. Debíu a que los gasis pudin desprendel-si con facilidá, nu se produçin pulverizacionis u cinizas. Quandu la lava rebossa polos bordis del crátel, deciendi polas laeras i barrancus, peru nu alcança grandis estensionis cumu enas erucionis de tipu hawaianu.
Vulcaniana

Del nombri del vulcán Vulcanu enas islas Eólias. Iesta erución se carateriça porqui n'ella se desprendin grandis cantidáis de gasis, la lava liverá es pocu huía i se consolía con repidé. Nesti tipu d'erución, las essplosionis son abondu huertis i pulveriçan la lava, produciendu abondu ciniza, la qual es lançá al airi acompañá d'algotrus materialis franjmentárius. Quandu el magma sal al esteriol en horma de lava, se solidifica repiamenti, peru los gasis que se desprendin rompinn i arresquebrajan la su superfici, gorviéndula áspera i abondu irregular i hormandu lava de tipu Aa. Los conus d'iestus vulcanis son de pendienti abondu incliná.
Pliniana u vesubiana
Nombrá assin n'onol a Pliniu el Jóven, defieri dela erución vulcánica en que n'iesta la presión delos gasis es abondu huerti i produci essplosionis abondu violentas, que enos casus estremus (plinianus) puéi dal lugal a unas colás piroclásticas u nubih ardientis que bruscaminti se precipitan polas laeras del vulcán alcançandu gran repidé i sepultandu en namás unos minutus una gran estensión de terrenu. Iestus fenómenus críticus pudin sepultal i abrasal de golpi ciais enteras, cumu acorrió con Pompeya i Herculanu pola ativiá del vulcán Vesubiu. Al final dela deposición desta colá piroclástica ardienti se trasforma ena llamaá roca ijnimbrita; amás se jenera precipitacionis de cinizas, las qualis tamién pudin llegal a sepultal grandis estensionis cumu úrtima capa fría.
Se carateriça pol alternar erucionis de piroclastu con erucionis de colás de lava, diendu lugal a una superposición n'estratuh, lo que haci qu'iesti tipu de vulcanis alcançi grandis dimensionis; que tamién se llaman «Estratovulcanis». Ejemplu d'ellus son el Teidi, el Popocatépetl i el Hujiyama.
Freatumagmática u surtseyana
Los vulcanis de tipu freatumagmáticu se topan n'áuguas sameras, presentun un lagu nel interiol del su crátel i en ocasionis horman atolonis. Las sus erucionis son estraordinariaminti violentas, ya que ala enerjía própia del vulcán se li suma la esspansión del vapol d'áugua súbitaminti calentaú. Normalminti nu presentan emissionis de lava ni estrosionis de rocas. Algotras delas mayoris erucionis hreaticas son las del Krakatoa, el Kīlauea i la Isla de Surtsey.
Peleana
Delos vulcanis delas Antillas es célebri la Montaña Pelá, allugá ena isla Martinica, que ena erución de 1902 destrussó la capital, Saint-Pierre.
La lava n'iesta erución es estremamenti viscosa i se consolía con gran repidé, llegandu a tapal pol completu el crátel hormandu un pitón u aguja. La enormi presión delos gasis sin salía provoca una enormi essplosión que levanta el pitón, u bien destrozca la parti superiol dela laera. Assin acorrió el 8 de mayu de 1902, quandu las paredis del vulcán cediun a tan enormi empuji que s'abrió un condutu pol el que salun con estraordinaria fuerça los gasis acumulaus a elevá temperatura i que, mezclaus con cinizas, hormun una nubi ardienti qu'ocasionó 28 000 vítimas. Prantilla:Cita requerida
Erucionis sumbarinas
Nel hondón oceánicu se produçin erucionis vulcánicas cuyas lavas pudin hormal islas vulcánicas si llegan ala superfici. Las erucionis suelin sel de corta duración ena mayoría delos casus, debíu al equilibriu isostáticu delas lavas al enhrial-si quandu entran en contatu con l'áugua i tamién pola erosión marina. Algotras islas cumu las Cícladis en Grecia u las islas Canárias n'España tiinin iesti orijin.
Avalanchas d'orijin vulcánicu

Á vulcanis que jeneran un númeru de vítimas elevau, debíu a que los sus grandis crátelis están duranti el períudu de reposu convertíus en lagus u cubiertus de níevi. Al recovral la su ativiá, l'áugua mezclá con cinizas i algotrus restus, es lançá hormandu torrentis i avalanchas u colás de barru (que se llaman «laharis») que tiinin una enormi capaciá destrutiva. Un ejemplu d'iestu fue la erución del Nevau de Ruiç en Colombia, el 13 de noviembri de 1985. El Nevau del Ruiç es un vulcán essplosivu nel que la cumbre del crátel (5321 m s.n.m.) estaba recubierta pol un casquetu de yelu; al ascendel la lava se recalertun las capas de yelu i se hormun unas colás de barru qu'envadiun el valli del ríu Lagunilla, sepultandu la ciá d'Armeru, dehjandu 24 000 muertus i deçenas de milis d'heríus.Prantilla:Citarequerida
Erucionis fisuralis
S'orijinan nuna larga dislocación dela corteça terrestri, que puéi sel dendi á namás unos metrus ata várius quilómetrus. La lava que hui a lo largu dela rotura es huía i recorri grandis estensionis hormandu amplias mesetas (traps), cun unu u más quilómetrus d'espesol i milis de km². Un ejemplu de vulcanismu fisural es la meseta del Decán ena Índia.
Remove ads
Vulcán n'escudu

Quandu la lava espulsá pol vulcán es huía, de tipu hawaianu, el vulcán adquieri una horma d'una estrutaura ampria i abovedá, que pola su apariencia se los llama n'escudu.
Los vulcanis d'escudu se paicin ala superfici superiol dun escudu que reposara nel suelu col lau convesu p'arriba.
Un vulcán n'escudu está hormau prencipalminti pol lavas vasálticas (ricas en hierru) i pocu material piroclásticu. El mayol vulcán dela Tierra es el Mauna Loa, un vulcán n'escudu enas islas Hawái. El Mauna Loa naci enas hunduras del mari, a unus 5000 metrus i s'aleva sobri el nivel del mari pol unus 4170 metrus. Los vulcanis n'escudu cumu el Mauna Loa se horman a lo largu de millonis d'añus grácias a çiclus d'erucionis de lava que se van superponiendu unas con algotras.
El vulcán n'escudu más ativu es el Kīlauea, allugau ena Isla de Hawái, al lau de Mauna Loa. Nel períodu estoricu el Kilauea á entrau unas cinquentas veçis n'erución i es, pol tantu, el vulcán deste tipu más estudiáu.
El resultau d'erucionis constantis duranti millonis d'añus á dau lugal a la criaúra delas montañas más grandis dela Tierra (si se tiini en cuenta l'artura contandu dendi la basi nel lechu marinu). Pol ejemplu, el Mauna Loa, dendi la su basi sumbarina ata la su cúspidi, cuenta cun una artura de 9.5 km, más artu que el monti Everest.
Los jeulugus criin que las primeras etapas de hormación delos vulcanis n'escudu consistin n'erucionis hrequentis de delgás colás de vasaltu abondu líquias. Amás d'iestas erucionis tamién se produçin erucionis lateralis. Normalminti col çessi de ca fasi eruptiva se produci el hundimientu dela ária dela cima. Enas úrtimas fasis, las erucionis son más esporádicas i l'erución piroclástica se paci más hrequenti. A miía qu'iestu sucedi, las colás de lava tiendin a sel más viscosas, lo que provoca que sean más cortas i potientis. Assin, va aumentandu la pendienti dela laera dela ária dela cima.
Los vulcanis n'escudu son abondu comunis i tamién se tenin identificaus nel sistemu solal. El más grandi conocíu ata la fecha es el monti Olimpu, sobri la superfici de Marti, topándu-si tamién várius destus vulcanis sobri la superfici de Vénus, inque d'aparéncia más achatá.
Fruju piroclásticu

Quandu las erucionis dun vulcán llegan acompañás de gasis calientis i cinizas se produci lo que se conoci cumu Fruju piroclásricu u «nubi ardienti». Tamién conocía cumu avalancha incandecienti, el fruju se desplaza pendienti abaju a velociáis cercanas alos 200 km/h. La sección vasal destas nubih contenin gasis calientis i partículas que hrotan n'ellus. Desta horma, las nubih trasportan franjmentus de rocas que –grácias al revoti delos gasis calientis n'esspansión– se depósitan a lo largu de más de 100 km dendi el su puntu d'orijin.
En 1902 una nubi ardienti dun chicu vulcán llamau monti Pelée ena isla caribeña de Martinica destrussó la ciá puertuária de San Pedru. La destrución fue tan devastanti que murió ábate toa la puebración (unus 28 000 abitantis). A deferencia de Pompeya, que quedó aterrá nun mantu de cinizas nun plaçu de tres días i las casas quedarun entatas (salvu los techus pol pesu delas cinizas), la ciá de San Pedru fue destrussía namás en minutus i l'enerjía liverá fue tal que los árbolis fuerun arrancaos de raíç, las paredis delas casas desapareciun i las monturas delos cañonis se dessintegraun. L'erución del monti Pelée muestra quán destintus pudin sel dos vulcanis del mesmu tipu.
Lahal
Los conus compuestus tamién produçin colás de barru llamás lahalis, una palabra d'orijin indonesiu. Iestus hrujus se produçin quandu las cinizas i derrubius vulcánicus se saturun d'áugua i dessiendin pendienti abaju, normalminti siguiendu los cauçis delos ríus. Algotrus delos lahalis se produçin quandu la saturación es provocá pola llúvia, mentris qu'en algotrus casus quandu grandis volúminis de yelu i níevi se hundin puna erución vulcánica. N'Islandia, el úrtimu casu se llama jökulhlaup i es un fenómenu devastadol.
Destrucionis emportantis de lahalis se diun en 1980 cola erución del monti Santa Helena, n'Estaus Uníus, que a pesal delos destroçus producíus, nu produhu abondas vítimas debíu a que la rehjión está pocu puebrá. Otru fue en 1985 cola erución del Nevau del Ruiç, en Colombia, la qual jeneró un lahal qu'acabó cola vía de 25 000 pressonas.
Remove ads
Formas vulcánicas relacionás
Calderas

La mayoría delos vulcanis presentan ena su cima un crátel de paredis empinás, pol el interiol. Quandu el crátel supéra 1 km de diámetru se llama caldera vulcánica.
Las estruturas son estruturas de horma çirculal i la mayoría se horma quandu l'estrutaura vulcánica se hundi sobri la cámara magmática parcialminti vaçía que s'assitía pol debaju. Inque la mayoría delas calderas se cría pol hundimientu producíu endispués puna erución essplosiva, iestu nu es assin en tous los casus.
Nel casu delos enormis vulcanis n'escudu de Hawái, las calderas se criarun pola continua subsidéncia a miía que el magma se drenaba dendi la cámara magmática duranti las erucionis lateralis. Tamién las calderas delas islas Galápagus se tenin íu hundiendu pol derramis lateralis.
Las calderas de gran tamañu se horman quandu un cuerpu laváticu graníticu (hélsicu) s'assitía cerca dela superfici corvandu desta horma las rocas superioris. Endispués, una fratura nel techu premiti al magma ricu en gasis i abondu viscosu assendel ata la superfici, aondi esspulsa de manera essplosiva, enormis volúminis de material piroclásticu, hundametalminti cinizas i franjmentus de pumita. Iestus materialis se llaman colás piroclásticas i pudin alcançal velociáis de 100 km/h. Quandu iestus materialis s'aparun, los franjmentus calientis se hunin pa hormal una toba suldá que se paici a una colá de lava solidificá. Finalminti, el techu se derriba diendu lugal a una caldera. Iesti procedimientu puéi repitil-si várius veçis nel mesmu lugal.
Se conocin al menus 138 calderas que supéran los 5 km de diámetru. Abondu destas calderas son defícilis d'assitial, pol lo qualu tenin síu identificás con imájenis de satélitis. Entri las más emportantis se topa La Garita cun unus 32 km de diámetru i una longitú d'80 qu'está allugá enas montañas de San Huan al sul del estau de Colurau.
Erucionis hisuralis i llanuras de lava

A pesal de que las erucionis vulcánicas están relacionás cun estruturas en horma de conu, la mayor parti del material vulcánicu es estruíu pol fraturas ena corteça llamás hisuras. Iestas hisuras premitin la salía de lavas de baja viscosiá que recubrin grandis árias. La meseta del Columbia nel noroesti d'Estaus Uníus se hormó desta horma. Las erucionis hisuralis esspulsaun lava vasáltica abondu líquia. Las colás siguientis cubriun el relievi i hormun una llanura de lava (plateau) que n'algunus lugalis tiini ábate 1.5 km de gruessu. La huié s'eidencia ena superfici recorría pola lava: unus 150 km dendi el su orijin. A estas colás se las llama vasaltu d'enundación.
Iesti tipu de colás sucedi prencipalminti nel suelu oceánicu i nu puéi vel-si. A lo largu delas dorsalis oceánicas, aondi l'esspansión del suelu oceánicu es ativa, las erucionis hisuralis jeneran nuevu suelu oceánicu. Islandia está allugá ençima dela dorsal centruatlántica i á esperimentau abondas erucionis hisuralis. Las erucionis hisuralis más grandis d'Islandia ocurriun en 1783 i se llamarun erucionis de Laki. Laki es una hisura u vulcán hisural de 25 km de largu que jeneró más de veinti chimineyas separás qu'esspulsaun corrientis de lava vasáltica abondu huía. El volumin total de lava esspulsá polas erucionis de Laki fue superiol alos 12 km³. Los gasis arruinarun las praeras i matarun al ganau islandés. La hambri subsiguienti mató ábate dieç mil pressonas. La caldera está assitía abondu pol debaju dela boca del vulcán.
Domu de lava

La lava rica en síliçi es viscosa i pol lo tantu, á penas hui; quandu es estruía fueraparti dela chimineya puéi produçil una massa vulvosa de lava solidificá que se llama domu de lava. Debíu ala su viscosiá, la mayoría está compuestu pol riulitas i algotrus pol ossidianas. La mayoría delos domus vulcánicus se desenvelvin a partil duna erución essplosiva dun magma ricu en gasis.
Inque la mayoría delos domus vulcánicus están asuciaus a conus compuestus, algunus se horman de manera endependienti. Tal es el casu dela línia de domus riulíticus i d'ossidiana enos Crátelis Monu-Inyu en Calhórnia.
Chimineyas i pitonis vulcánicus

Los vulcanis s'alimentan del magma a través de condutus llamaus chimineyas. Iestas tuberías pudin estendel-si ata unus 200 km de hondura. Nesti casu, las estruturas previin de muestras del mantu que tenin esperimentau abondu pocas alteracionis duranti el su assensu.
Las chimineyas vulcánicas mejol conocías son las sulafricanas qu'están cargás de diamantis. Las rocas que rellenan estas chimineyas s'orijinarun a hundurás de 150 km, aondi la presión es lo abondu elevá cumu pa jenerar diamantis i algotrus mineralis d'arta presión.
Debíu a que los vulcanis están siendu rebaheus constantiminti pola erosión i la meteurización, los conus de cinizas son desgastaus col tiempu, peru nu sucedi lo mesmu con algotrus vulcanis. Conhormi l'erosión progresa, la roca qu'ocupa la chimineya i qu'es más resistenti, puéi permanecel de pie sobri el terrenu çircundanti abondu endispués de qu'á desaparecíu el conu que la contin. A estas estruturas se las llama pitón vulcánicu. Shiprock, en Nuevu Méxicu, es un claru ejemplu deste tipu d'estruturas.
Cuevas vulcánicas
Una cueva vulcánica es qualquier caviá hormá en rocas vulcánicas, inque el usu común deste términu se reserva a cuevas primarias u sinjenéticas criás pol procesus vulcánicus de modu que tantu l'oquedá cumu la roca encajanti se horman ala veç.
Remove ads
Material vulcánicu

El material que se horma pola ativiá dun vulcán son las rocas vulcánicas, ehusivas u estrusivas, prencipalminti vasaltus i andesitas.
Sigún la su testura pudin sel colás, piroclastus (lapilli, pumita), ossidiana, etc.
Vulcanis extraterrestris

La Tierra nu es el unicu praneta del sistemu solal que tiini ativiá vulcánica. Vénus tiini un intensu vulcanismu cun unus cientus de milis de vulcanis. Marti tiini la cumbre más alta del sistemu solal: el monti Olimpu, un vulcán dau pol apagau cun una basi dunus 600 km i más de 27 km d'artura. Nostanti, iesti praneta paici tinil cierta ativiá vulcánica apreciauli.[7]
La Luna nuestra está cubierta d'emensus campus de vasaltu i tiini presencia de domus lunaris d'orijin vulcánicu similatis a un vulcán n'escudu cumu pol ejemplu el Mons Rümker, lo que sujieri que tuvu una corta peru consierabli ativiá vulcánica qu'ogañu abondu probabli está estinta.
Debíu alas bajas temperaturas del espaçiu, algunus vulcanis del nuestru sistemu solal están hormaus de yelu qu'atúa cumu roca, mentris la su áugua líquia entelna atúa cumu el magma; iestu acorri -pol ejemplu- ena fría luna de Júpitel llamá Uropa. Iestus páçilin el nombri de criovulcán, delos qualis á tamién n'Encéladu. La Voyager 2 destapó n'abostu de 1989, sobri Tritón, rastrus de criovulcanismu i jéisilis. La búsquea de vía extraterrestri se tiini enteressá en buscal rastrus de vía en sistemus criovulcánicus aondi á áugua líquia i pol iendi, una huenti de radiación en calol consierabli; iestus son elementus essencialis pa la vía.
Dessistin vulcanis un pocu más similatis alos terrestris, sobri algotrus satélitis de Júpitel cumu nel casu d'Íu. La sonda Voyager 1 premitió hotugrafial en marçu de 1979 una erución n'Íu. Los astrofísicus estúdian los datus desta enhormación, qu'estendi el campu d'estudiu dela vulcanulujía. El conocimientu del fenómenu tal cumu se produci sobri la Tierra pasa endelanti pol el su estudiu nel espaçiu.
La temperatura i composición química delos vulcanis del sistemu solal varían consierabliminti entri los pranetas i los satélitis. Amás, el tipu de materialis qu'arrojan enas sus erucionis es abondu deferenti delos arrojaus ena Tierra.Prantilla:Citarequerida
Remove ads
Peligrus
Un peligro vulcánicu es la probabilidá de que ocurra una erupción vulcánica o un suceso geofísico relacionau, nuna determiná área geográfica i dentru dun períu de tiempu específicu. El riesgo asociau dependi dela proximidá i vulnerabilidá dun bien, recurso natural o una puebración, cerca deondi podríe ocurril un sucessu vulcánicu.
Proteción çivil
España
N'España, la Norma Básica de Proteción Çivil, aprobá pol Real Decretu 407/1992, de 24 d'abril,[8] disponi nel su apartau 6 que el riesgu vulcánicu será pesqui de pranis especialis enos ámbitus territorialis que lo requiiran. Iestus pranis especialis tenel de sel elaboraus d'acuerdu cuna Diretriz Básica previaminti aprobá pol el Gobiernu.
La Diretriz Básica de Planificación de Proteción Çivil anti el Riesgu Vulcánicu[9] fue aprobá pol Acuerdu del Consehu de Ministrus del 19 de eneru de 1996 i puvricá pol Resolución dela Secretraría d'Estau d'Interiol el 21 de hebreru de 1996. N'ella, se consiéran tres nivéilis de planificación: estatal, autunómicu i d'ámbitu local. Pol Acuerdu del Consehu de Ministrus del 25 de eneru de 2013, s'aprueba el Plan Estatal de Proteción Çivil anti el Riesgu Vulcánicu.[10]
Remove ads
Creéncias tradicionalis sobri los vulcanis

Abondu cuentus antiguus atriuyin las erucionis vulcánicas a caussas sobrenaturalis, talis cumu l'ación de diósih u semidiósih. Los antiguus griegus entavía pensaban que el podel caprichosu delos vulcanis namás pudía sel esplicau cumu un atu divinu, mentris que el astrónomu delos sigrus XVI-sigru XVII Johannis Keplil cría qu'eran los condutus lagrimalis dela Tierra. Previaminti, el jesuita Atanásiu Kirchel, luégu de tenel síu testigu d'erucionis del Etna i el Estrómboli i tenel vesitau el crátel del monti Vesubiu, puvricó la su propuestu de que el praneta Tierra tenía un fuegu central conectau a abondus algotrus causaus pola combustión d'açufri, vetún i carbón.
Várias esplicacionis fuerun propuéstas p'esplical el comportamientu delos vulcanis dantis de que el entendiemientu moernu dela estrutaura dela tierra se desenvolviera. L'ación vulcánica solía atriuil-si a reacionis químicas i ala delgá capa de piedra hundía cerca dela superfici.
Vulcanis ativus n'América del Sul
Argentina
Abondus vulcanis se destribuyin a lo largu del territóriu dela Repúbrica Argentina. Algotrus vulcanis se topan definitivaminti estintus i algotrus ativus, inque la proporción va a depeldel dela definición d'ativu i estinguíu; aquí se consiéran ativus los que tenin teníu erucionis probablis u verificás enos úrtimus 10 000 añus. Los vulcanis d'Arjentina son variaus tantu en horma cumu n'emplaçamientu tetónicu. La mayoría delos vulcanis arjentinus perteneçin al Cintu vulcánicu delos Andis, inque á grandis i voluminosus vulcanis de retroarcu. Dá la naturaleza del vulcanismu, es emposibli establecel un númeru esatu de vulcanis.
Cabi destacal qu'Argentina juntu con Chili açaçan al vulcán más artu del mundu: Nevau Ojus del Salau.
Bolívia
Bolívia acuelhi abondus volcanis activus i estinguíus pol el su territoriu. Los volcanis activus se topan nel oesti de Bolívia.
El Nivau Sajama Prantilla:Etimología es un estratovolcán en Bolívia, assitiau nel Parqui Nacional Sajama al oesti del país nel departamentu d'Oruru. Nu se sabi con cierteça la fecha dela su úrtima erucion. Nostanti, se le considera un volcán estintu.
El Volcán Ollagüi es un volcán activu assitiau ena raya de Bolívia i Chili, ena rehión d'Antofagasta en Chili i el Departamentu de Potosí en Bolívia, ena cordillera delos Andis, con una artura de Prantilla:Unidad.
Acotangu es un estratovolcán assitiau ena raya de Bolívia i Chili, entri el departamentu d'Oruru i la rehión d'Arica i Parinacota. La su çona d'infruecia direta está protehía pol el Parqui Nacional Lauca, pol el lau chilenU, i el Parqui Nacional Sajama, pol el lau bolivianu.
Chili

Los volcanis en Chili son supervisaus pol el Serviciu Nacional de Geología i Minería de Chili (SERNAGEOMIN).[11][12] Entri las tarias deste organismu están, dendi 1974, la púbricacion dela revista científica Andean Geology —qu'se llamaba Revista Geolóhica de Chili ata 2009—,[13] i visualizal el Sistema d'Enformación de Geología d'Esproracion (SIGEX) —qu'arreuni enformación sistematizá delos poryetus d'esproracion en Chili i los antecedentis ténicus i almenistrativus, entri ótrus—. La enformación fue otuvía de sítius web i otras fontis púbricas. Deste mó, SERNAGEOMIN contriuy a consilial el conocimientu geolóhicu-mineru del país (Arti. 21 del Cóihu de Minería de 1988).
Sigún la Red Nacional de Vigilancia Volcánica del Serviciu Nacional de Geología i Minería de Chili, el país tini 90 volcanis consideraus comu «activus»,[14] dentri los qualis destacan: Nivaus de Chaitén, Villarrica, Pranchón Peteroa i el complehu volcánicu Laguna del Mauli, esti úrtimu compartíu con Argentina.
Colombia
El Nivau del Ruiz: D'acuerdu col Serviciu Geolóhicu Colombianu esti volcán presenta actividá sísmica regulal, assin comu emissimis de ciniza.
La su artura es de 5364 m i se topa ena çona cafetera del país. En noviembri de 1985 tuvu una erucion ondi morrun más de 25 000 abitantis dela puebración d'Armeru.
El volcán Galeras: Se assitia nel departamentu de Nariñu i está considerau comu el volcán más activu de Colombia.
En 1993 unus turistas i un grupu de científicus que se topaban drentu del su crátel morrun, endispués duna erucion.
Duranti los úrtimus añus á mantenú una actividá constanti, con esprosionis chicas i espursión de ciniza i humu ocasional.
Equadol
Los volcanis activus del Equadol continental pertinecin ala Çona Volcánica Norti (ZVN) delos Andis, la qual es parti del Cinturón Volcánicu delos Andis.
La Escuela Politécnica Nacional, tamién conocia comu EPN, es una Nuversidá púbrica, assitíá en Quitu, Equadol. El Institutu Geofísicu dirigi enos paísis volcanis enas montañas delos Andis d'Equadol i enas Islas Galápagus. El Institutu Geofísicu EPN dirigi dendi 1999.[15][16][17] El Institutu Geofísicu dela Escuela Politécnica Nacional (IGEPN) reportó un rápiu aumentu ena actividá sísmica, el númeru d'esprosionis i una nubi de cinizas qu'açancó los 2 km (1.2 millas) d'artura, llegandu la nubi de ciniza ala ciá de Guayaquil.
El 26 d'abril de 2011 dessistió otra erucion de proporçionis considerablis, lançandu una columna de ciniza qu'ascendió ata los Prantilla:Unidad d'artura.[18][19]
El Institutu Geofísicu E.P.N disponi d'equipus enternacionalis de Sismología i Vulcanología i dirigi volcanis enas islas Galápagus. N'abostu de 2015, el Volcán Cotopaxi esperimentó un incrementu senificativu dela su actividá, motivandu enchusu la decraracion dun estau d'esceción[20] nel territoriu nacional. Ogañu se topa bahu vigilancia constanti pol parti del Institutu Geofísicu dela EPN.[21][22][23][24] El 25 de mayu de 2015, Isla Wolf (Galápagus) tuvu una erucion volcánica i ogañu está siendu dirihía pol el Institutu Geofísicu dela Escuela Politécnica Nacional[25][26][27][28] N'un enformi qu'detalla dela erucion, los envestigaoris del Institutu Geofísicu d'Equadol EPN decrarun que la columna de humu açancó una artitú de 15 quilómetrus abati.
Perú
El Perú está assitiau nel cinturón de Fuegu del Pacíficu, rehión del praneta qu'se carateriça pol la su gran actividá sísmica i volcánica. Comu resultau d'ellu, el sul del Perú está atravessau pol más de 400 volcanis que componin el llamau Arcu Volcánicu del Perú i que forman parti dela Çona Volcánica Central delos Andis (ZVC).[29]
El Perú cuenta con dos çentrus de monitoréu volcánicu assitiaus ena ciá d'Areuquipa, los denominaus Osservatoriu Vulcanolóhicu del Sul del Institutu Geofísicu del Perú (OVS-IGP) i el Osservatoriu Vulcanolóhicu del INGEMMET (OVI), que mancomunamenti s'án çentrau nel pesqui de vigilal permanenti los 16 volcanis activus i potencialmenti activus (Sabancaya, Misti, Ubinas, Coropuna, Tutupaca, Huaynaputina, Ticsani, Chachani, Yucamani, Sara Sara, Ampato, Casiri, Purupuruni, Auquihuato i el Valli delos Volcanis en Andahua i Guambu]),[30] pa ellu cuentan con redis de vigilancia multiparamétricas que proporcionin enformación valiosa al tentu del estau i nivelis d'actividá delos volcanis al su cargu.
El Ubinas es considerau comu el volcán más activu del Perú pol los sus 25 eventus d'arta actividá fumaróhica i actividá esprosiva moerá rehstrá dendi el añu de 1550.[30] Está assitiau nel destritu d'Ubinas, departamentu de Muquegua. Culmina a 5672 ms i cubri una superficii de Prantilla:Unidad. La más recienti erucion tuvu lugal entri marçu de 2006 a juñu de 2009, afetau fuerçamenti la actividá agrícolA nel valli d'Ubinas. El prencepiu desta crissi erutiva se presentó dominau pol una actividá freática i endispués, a partil del 19 d'abril de 2006, la actividá deviénI en magmática de tipu vulcanianu con emissión de material andesíticu básicu. Endispués, i endispués de cuatru añus d'inactividá, en setiembri de 2013 el volcán Ubinas entró n'un nuevu procesu erutivu, el qual se fue açarandandu en hebreru de 2014 al tiempu que se rehstraba Tembloris sísmicus de gran enerhía, eventus de tipu Híbridu, assin comu emissimis persistentis de gasis i ciniza, etc. Finalmenti, esta arta actividá sísmica i fumaróhica culminó cola ocurrencia dela primel esprosión magmática el día 14 de hebreru de 2014. A partil d'entocis i ata el presenti, la actividá erutiva del volcán Ubinas á acontinau de manera entermitenti.[30]
Remove ads
Velai tamién
- Anexu:Mayoris erucionis volcánicas
- Anexu:Erucionis volcánicas pol númeru de vítimas mortalIS
- Anexu:Volcanis más artus del mundu
- Cinturón de Fuegu del Pacíficu
- Índici d'esprosividá volcánica
- Paricutín
- Pórtal:Ciencias dela Tierra
- Pograma de Vulcanismu Grobal
- Supervolcán
- Volcán Krakatoa
- Vulcanismu n'Íu
Referiencias
Atijus esternus
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads
