Ipocaust
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'ipocaust (hypocaustum) es lo nom donat al sistèma de caufatge pel sòl utilizat a l'epòca romana, dins l'ensemble de l'Empèri, e subretot pels galloromans dins los tèrmes romans e los banhs.
Aqueste principi de construccion èra ja conegut de la civilizacion de la val de l'Indús (vila de Mohenjo-daro, abandonada al sègle XVIII AbC.) e de Grècs a partir del sègle IV a Atenas per exemple. Se’n trobèt de rèstes a Olimpia datant del sègle I AbC.
Per lor utilizacion intensiva d’aqueste sistèma, son los Romans que lo perfectionèron, per exemple pel caldarium dels tèrmes. Atribuissián l'invencion a Caius Sergius Orata. Mai, la majoritat de las « salas de banhs » de las ricas villae e domus romanas èran dotadas d'ipocausts.
Lo site de Champlieu en Gàllia romana compòrta los rèstes d'un ipocaust datant del sègle II, que l’estructura e lo foncionament son descrichs per Achille Peigné-Delacourt.
Aqueste sistèma de caufatge foguèt puèi utilizat tornarmai pels primièrs crestians que bastissián lors glèisas sus d'ancianas demoranças romanas dotadas d'ipocausts coma lo batistèri de Sant Joan a Peitieus que lo bacin èra caufat.