Anton Txékhov
escriptor rus / From Wikipedia, the free encyclopedia
Anton Pàvlovitx Txékhov (rus: Анто́н Па́влович Че́хов, Taganrog, 1860 – Badenweiler, 1904), fou un dels principals dramaturgs i narradors de Rússia. Va nàixer a Taganrog, a la Rússia meridional, el 29 de gener [C.J. 17 de gener] de 1860, i va morir de tuberculosi al balneari de Badenweiler, Alemanya, el 15 de juliol [C.J. 2 de juliol] de 1904. La seua carrera com a dramaturg va donar quatre obres clàssiques del teatre, mentre que els seus millors contes són molt estimats per escriptors i crítics.[1][2] Va practicar la medicina durant gran part de la seua carrera literària: «La medicina és la meua legítima esposa», va dir, «i la literatura la meua amant».[3]
Va renunciar al teatre després de la desastrosa acollida de La gavina l'any 1896; però l'obra va ser reestrenada amb èxit per Konstantín Stanislavski al Teatre d'Art de Moscou. A conseqüència d'això, va produir L'oncle Vània i va estrenar les dues darreres obres de teatre de Txékhov, Les tres germanes i L'hort dels cirerers. Aquestes quatre obres plantegen un especial repte tant per al conjunt actoral[4] com per al públic, perquè en lloc d'una acció convencional Txékhov ofereix un «teatre dels estats d'ànim» i una «vida submergida en el text».[5] No tothom va apreciar el repte: se sap que Lev Tolstoi va dir a Txékhov: «Saps, no puc tolerar Shakespeare, però els teus drames són encara pitjors».[6][7]
No obstant això, Tolstoi admirava els contes de Txékhov.[8] Al principi, Txékhov escrivia històries només per diners, però a mesura que la seua ambició artística va anar creixent, va fer innovacions formals que han influït en l'evolució del conte modern.[9][10][11] La seua originalitat consisteix en un primerenc ús de la tècnica del corrent de consciència, posteriorment emprada per Virginia Woolf i altres modernistes, combinada amb el rebuig de la finalitat moral de l'estructura tradicional de la narració.[12][13] No va excusar-se per les dificultats a què sotmetia els lectors, insistint que el paper d'un artista era plantejar preguntes, no contestar-les.[14]