Antonio Guzmán Blanco
From Wikipedia, the free encyclopedia
Antonio José Ramón de la Trinidad y María Guzmán Blanco (Caracas, Veneçuela, 20 de febrer de 1829 - París, França, 28 de juliol de 1899), conegut com L'Il·lustre Americà, va ser un militar, estadista, cabdill, diplomàtic, advocat i polític veneçolà, partícip i general durant la Guerra Federal i president del país en tres ocasions (1870-1877, 1879-1884, i 1886-1888).[1]
Biografia | |||||||||||||||||
---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
Naixement | 20 febrer 1829 Maracay (Veneçuela) | ||||||||||||||||
Mort | 28 juliol 1899 (70 anys) París | ||||||||||||||||
Sepultura | cementiri de Passy Panteó Nacional de Veneçuela | ||||||||||||||||
President de Veneçuela | |||||||||||||||||
27 d'abril de 1870 – 27 de febrer de 1877 | |||||||||||||||||
← Guillermo Tell Villegas Francisco Linares Alcántara → | |||||||||||||||||
President de Veneçuela | |||||||||||||||||
26 de febrer de 1879 – 26 d'abril de 1884 | |||||||||||||||||
← José Gregorio Valera Joaquín Sinforiano Crespo → | |||||||||||||||||
President de Veneçuela | |||||||||||||||||
15 de setembre de 1886 – 8 d'agost de 1887 | |||||||||||||||||
← Joaquín Sinforiano Crespo Hermógenes López → | |||||||||||||||||
Dades personals | |||||||||||||||||
Formació | Universitat Central de Veneçuela | ||||||||||||||||
Activitat | |||||||||||||||||
Ocupació | militar i polític | ||||||||||||||||
Activitat | 1859 – | ||||||||||||||||
Partit | Gran Partido Liberal de Venezuela | ||||||||||||||||
Carrera militar | |||||||||||||||||
Rang militar | general | ||||||||||||||||
Família | |||||||||||||||||
Cònjuge | Ana Teresa Ibarra | ||||||||||||||||
Fills | César Zumeta | ||||||||||||||||
Parents | Andrés Ibarra Rodríguez del Toro () | ||||||||||||||||
Premis | |||||||||||||||||
|
Ha estat considerat com el més gran exemple o representació de l'Autócrata Il·lustrat, donada la seva innegable capacitat per promoure el progrés al seu país, la seva extraordinària preparació i el seu ampli bagatge cultural, però sempre amb la plena intenció de concentrar el poder en la seva persona, creant una extraordinària hegemonia[2] política sobre el país que es va estendre durant gairebé dues dècades.[3]
Va pertànyer al corrent denominat «Liberalisme Groc», el qual ell mateix desencadena i consolida al llarg de la seva hegemonia i que li va permetre estendre les seves influències polítiques fins als últims governs pertanyents a aquesta, com van ser els de: Juan Pablo Rojas Paúl, Raimundo Andueza Palacio, Joaquín Crespo i Ignacio Andrade, acabant amb la caiguda d'aquest últim en 1899, a causa de la Revolució Liberal Restauradora, que li permet a Cipriano Castro ascendir al poder.[4][5]