Bandera de Santa Eulàlia
From Wikipedia, the free encyclopedia
La Bandera o penó de Santa Eulàlia és la senyera històrica de Barcelona i un dels seus símbols principals. Sobre un fons grana, s'hi representa la figura de la patrona de la ciutat a través d'una figuració o pel símbol del sautor (popularment dit creu de Santa Eulàlia), el seu principal atribut. A principis del segle xxi, el penó oneja a la balconada de l'ajuntament cada 12 de febrer, per la diada de Santa Eulàlia de Barcelona. L'acte de col·locació del penó és un dels més antics i solemnes que es fan per la festa major d'hivern. El dia de Santa Eulàlia al matí l'alcalde el posa mentre sonen «Els Segadors» i la Guàrdia Urbana i els Mossos d'Esquadra es posen ferms.[1]
Hi ha dues versions del mateix emblema: com a penó i com a bandera. El penó, més lleuger, és l'antic estendard militar; la bandera és més grossa i tenia un ús cerimonial. El penó de Santa Eulàlia té un significat històric molt important, perquè onejava al balcó de la Casa de la Ciutat el juliol del 1713 quan el Consell de Cent, enmig de la guerra de Successió, va decidir de resistir. També era l'estendard que brandava Rafael de Casanova quan va ser ferit durant la darrera escomesa en la defensa de la ciutat, l'11 de setembre de 1714.[1]
Aquesta ensenya, usualment allotjada a la sala del trentenari de la Casa de la Ciutat, era treta i passejada en els actes solemnes, tant laics com religiosos, i a l'hora de fer la crida a sometent (sota el privilegi Princeps namque) que incitava a tots els ciutadans a la lluita armada contra invasors estrangers.[2]