Carta europea de les llengües regionals o minoritàries
tractat europeu / From Wikipedia, the free encyclopedia
La Carta europea de les llengües regionals o minoritàries és un tractat europeu (STCE núm. 148) adoptat a Estrasburg el 5 de novembre de 1992 sota els auspicis del Consell d'Europa per tal de promoure les llengües regionals i minoritàries d'Europa.[1]
En verd fosc, els membres que han signat i ratificat la Carta; en verd clar, els que l'han signat però no l'han ratificat; i en blanc aquells que ni l'han signat ni tampoc ratificat. | |
Dades | |
---|---|
Tipus | carta tractat internacional |
Història | |
Localització dels arxius |
|
El tractat fa referència només a les llengües emprades tradicionalment per ciutadans dels estats membres (excloent així les llengües utilitzades per immigrants procedents d'altres estats), les quals difereixen significativament de la llengua majoritària o oficial de l'estat (excloent així el que l'estat membre vol considerar com a simple dialecte de la llengua oficial o majoritària). Les llengües objectes del tractat poden tenir tant una base territorial (és a dir, són parlades per poblacions de regions o àrees dins de l'estat) o bé són utilitzades per minories lingüístiques dins l'estat sencer (incloent així llengües com el jiddisch i el romaní, que s'utilitzen en àmplies àrees geogràfiques).
Es calcula que al voltant de 40 milions de ciutadans de la Unió utilitzen regularment una llengua regional o minoritària històrica.[2] Segons informes de la UNESCO hi ha més de 30 llengües europees amenaçades,[3] pel que encara que s'utilitza el terme de llengua minoritària sol ser un eufemisme de llengua minoritzada, que no són sinònims.[4] Els Estats escullen les llengües amb les quals es comprometen i el grau a aplicar amb un mínim de trenta-cinc paràgrafs o apartats escollits.
Considerant que de manera indirecta la constitució de Bèlgica les estableix en descriure tres regions lingüístiques, hi ha setze estats europeus que a les seves constitucions no fan referència a la seva llengua, aquests són Alemanya, Bòsnia i Hercegovina, Dinamarca, Grècia, Hongria, Itàlia, Luxemburg, Islàndia, Noruega, Vaticà, San Marino, República Txeca, Països Baixos i Regne Unit. Encara que en algun d'ells sí que s'inclouen disposicions de rellevància respecte de les llengües com a Luxemburg i País de Gal·les del Regne Unit. En la majoria de facto resulta oficial en tot el territori de diversos estats: Alemanya (alemany), Dinamarca (danès), Grècia (grec), Hongria (hongarès), Itàlia (italià), Islàndia (islandès), Vaticà (italià) (observador en el Consell d'Europa), San Marino (italià), República txeca (txec), Països Baixos (neerlandès), Regne Unit, (anglès) i Suècia (suec).[5]