Dialèctica de la Il·lustració
From Wikipedia, the free encyclopedia
Dialèctica de la Il·lustració (alemany: Dialektik der Aufklärung) és un treball de filosofia i crítica social escrit pels intel·lectuals de l'Escola de Frankfurt Max Horkheimer i Theodor W. Adorno. Va ser publicat en 1944, amb una edició revisada en 1947.
Dialektik der Aufklärung | |
---|---|
Subtítol | Philosophische Fragmente |
Tipus | obra escrita i obra literària |
Fitxa | |
Autor | Max Horkheimer Theodor W. Adorno |
Llengua | Alemany |
Publicació | Alemanya, 1947 |
Creació | 1944 |
Format | Imprès (Rústica) |
Dades i xifres | |
Tema | Filosofia Sociologia |
Gènere | no-ficció |
Nombre de pàgines | 304 |
Altres | |
ISBN | 0-8047-3633-2 |
OCLC | 48851495 |
Sistema de classificació Dewey (DDC) | 193 21 |
Identificador Library of Congress Classification | B3279.H8473 P513 2002 |
És un dels textos centrals de la Teoria crítica, i un punt d'inflexió en l'evolució de l'Escola de Frankfurt.[1] Dialèctica de la Il·lustració explora l'statu-quo psicològic que, per a l'Escola de Frankfurt, va portar al fracàs de la Il·lustració. Juntament amb La Personalitat Autoritària (1950; també co-escrit per Adorno) i L'Home Unidimensional (1964) del també membre de l'Escola de Frankfurt Herbert Marcuse, ha tingut un efecte important en la filosofia del segle xx, així com en la sociologia, la cultura, i la política, inspirant especialment la Nova Esquerra de les dècades de 1960 i 1970.[2]