Enquadernació
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'enquadernament, la relligadura o enquadernació és l'acció de cosir o lligar diversos plecs o quaderns de text i posar-los cobertes. Les enquadernacions tenen per objecte de procurar al llibre tres avantatges: la seva conservació, el seu fàcil maneig i la seva presentació artística.[1][2][3]
No comencen a utilitzar-se fins a l'època romana amb la invenció dels còdexs, però ja en els volums egipcis i greco-romans es va adoptar certa enquadernació de forma rudimentària que consistia en un embolcall de pell sobre el rotlle de papir o de pergamí i que hi anava lligat amb tires o corretges. Per a guardar els volums amb el seu embolcall o sense, es col·locaven verticalment en caixes cilíndriques de fusta o metall conegudes amb el nom de scrinium (escriny), les quals podien contenir un cert nombre de volums junts. De vegades, per a llibres o volums preciosos, es feien estoigs i caixes de metall preciós i s'adornaven amb pedreria, en l'art dels quals va destacar la Hispània visigoda.
Rudiments d'enquadernació es poden també descobrir- en els pugilares que usaven els romans quan s'unien amb anelles i cordons i més encara quan tenien la forma de múltiples díptics a manera de tapes amb xarnera. Però la veritable enquadernació no va poder tenir lloc fins que es van inventar els còdexs de pergamí. Al principi, devia ser molt simple i poc artística formant les cobertes del còdex una altra pell més gruixuda sobre tauletes de fusta. Però del segle XV ençà començà el luxe en l'enquadernació, amb obres d'orfebreria i escultura en les cobertes que servien d'exemple i de model ja del temps de Constantí la fastuosa Bizanci.