Especiació al·lopàtrica
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'especiació al·lopàtrica és l'especiació per aïllament geogràfic. Ve del grec ἄλλος (al·los, 'diferent') i fa referència al mecanisme pel qual una espècie evoluciona a una altra com a resultat del seu aïllament geogràfic.[1]
Considerem una població inicial, els individus de la qual poden aparellar-se sense restriccions. Aquesta població se separa en dos (o més) mitjançant un barrera geogràfica (com ara una nova serralada, continents que se separen per una deriva continental o un corrent d'aigua dolça que se separa en regions costaneres marines).[2] Les dues poblacions es desenvolupen separadament i, en tant que és probable que es trobin sotmeses a ambients diferents, evolucionin per camins diferents. Aquestes diferències poden ser tals que els individus d'una de les poblacions no puguin aparellar-se ni tenir descendència amb els de l'altre. Una vegada arribats a aquest punt es considera que s'ha format una nova espècie.[3]
Aquest esquema, plantejat per Ernst Mayr després de la seva participació en la Whitney South Sea Expedition en 1929 i 1930 per recol·lectar ocells a Nova Guinea i les Illes Salomó,[4] durant molt de temps es va considerar com el mecanisme d'especiació més important. En l'actualitat se'l considera menys freqüent que molts dels mecanismes d'especiació simpàtrica (formació d'espècies sense aïllament geogràfic).
Existeixen dos grans patrons despeciació al·lopàtrica, ambdós models proposats per Ernst Mayr:
- Especiació vicariant
- Especiació peripàtrica