Exèrcit insurgent ucraïnès
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'Exèrcit insurgent ucraïnès (ucraïnès: Українська повстанська армія, УПА, Ukrayins'ka povstans'ka armiya, UPA) fou un exèrcit nacionalista ucraïnès paramilitar i després partisà que va dur a terme diverses accions de guerrilla durant la Segona Guerra Mundial contra l'Alemanya nazi, la Unió Soviètica, Txecoslovàquia, i també contra l'Estat Polonès Clandestí i la Polònia comunista. El grup també participà en la neteja ètnica i la matança de polonesos de moltes ciutats i pobles de l'oest d'Ucraïna.[1][2] El grup era la branca militar de l'Organització dels Nacionalistes Ucraïnesos - facció Bandera o OUN-B), i es formà originalment a Volínia a la primavera i l'estiu de 1943, tot i que la data oficial de creació és el 14 d'octubre de 1942,[3] dia en què se celebra la Intercessió de la Mare de Déu.
Українська повстанська армія | |
Bandera de batalla de l'UPA | |
Tipus | organització terrorista |
---|---|
Data de lleva | 14 d'd'octubre del 1942 |
Fundació | 14 octubre 1942 |
Dissolució | 1949 (activitat localitzada entre 1949-1956) |
País | Ucraïna |
Part de | Organització dels nacionalistes ucraïnesos i Organització dels Nacionalistes Ucraïnesos (moviment de Bandera) |
Ideologia | nacionalisme ucraïnès i anticomunisme |
Mida | 20,000–200,000 (estimació) |
Comandants | |
Oficials destacats | Vassil Ivakhiv Dmitro Kliatxkivski Roman Xukhèvitx Vassil Kuk |
Guerres i batalles | |
Segona Guerra Mundial (1942-1945) Guerra de guerrilles (1945-1956) |
L'OUN aspirava tornar a establir un estat nació independent i unit al territori ètnicament ucraïnès. Acceptava la violència com una eina política contra els enemics forans i interns de la de la seva causa, que volia assolir mitjançant una revolució nacional dirigida per una dictadura que expulsaria les forces d'ocupació i establiria un govern que representés totes les regions i grups socials.[4] L'organització va començar com un grup de resistència i a poc a poc es va canviar en una guerrilla.[5]
Durant la seva existència, l'Exèrcit Insurgent Ucraïnès va lluitar contra els polonesos i soviètics com els seus principals oponents, tot i que l'organització també va lluitar contra els alemanys a partir de febrer de 1943. Des de final de primavera de 1944, l'UPA i l'Organització dels Nacionalistes Ucraïnesos (OUN-B) −fent front a l'avenç soviètic− també van cooperar temporalment amb les forces alemanyes contra els soviètics i polonesos, amb l'esperança de crear un estat independent d'Ucraïna.[6] L'exèrcit també va tenir un paper substancial en la neteja ètnica de la població polonesa de Volínia i Galítsia,[7][8][9][10][11] així com la posterior defensa de la població ucraïnesa a Polònia des de les neteges ètniques dutes per organitzacions nacionalistes (Armia Krajowa) i estatals poloneses, i la prevenció de la deportació dels ucraïnesos al sud-est de Polònia.[12]
Després de la Segona Guerra Mundial, l'exèrcit comunista polonès, Exèrcit Popular de Polònia, va lluitar extensament contra l'UPA. L'UPA es va mantenir actiu i va lluitar contra la República Popular de Polònia fins al 1947, i contra la Unió Soviètica fins al 1949. La lluita fou particularment dura als Carpats, la totalitat de Galítsia i a Volínia, a l'actual Ucraïna Occidental. A final de la dècada dels 1940, la taxa de mortalitat dels soldats soviètics que lluitaven contra els insurgents ucraïnesos a l'oest d'Ucraïna fou més alta que la de les tropes soviètiques durant l'ocupació soviètica de l'Afganistan.[13][14] Entre els moviments de resistència antinazi, fou únic, ja que no tenia cap suport extern significatiu. El seu creixement i la força eren un reflex de la popularitat que gaudia entre la població d'Ucraïna occidental.[15][16] Fora dUcraïna occidental, el suport no va ser significatiu, i la majoria de la població de la Ucraïna (oriental) soviètica, influenciada per la propaganda estalinista considerava, i de vegades encara veia, l'OUN i l'UPA sobretot com a col·laboracionistes dels alemanys.[17][18]
L'UPA va funcionar fins a 1953, quan les seves accions es van aturar, tot i que van subsistir alguns focus de resistència durant els anys 1950 i 1960. De 1943-1950 el comandant en cap de l'UPA fou el general Roman Xukhèvitx, i de 1950 a 1954 ho fou Vassil Kuk