directora de cinema, realitzadora, productora i guionista francesa (1882-1942) From Wikipedia, the free encyclopedia
Germaine Dulac, nascuda Charlotte Elisabeth Germaine Saisset-Schneider el 17 de novembre de 1882 a Amiens i morta el 20 de juliol de 1942 a París, va ser una directora de cinema, realitzadora, productora i guionista francesa.[1]
Biografia | |
---|---|
Naixement | (fr) Charlotte Élisabeth Germaine Saisset-Schneider 17 novembre 1882 Amiens (França) |
Mort | 20 juliol 1942 (59 anys) París |
Sepultura | cementiri de Père-Lachaise, 74 |
Activitat | |
Camp de treball | Producció cinematogràfica |
Ocupació | directora de cinema, guionista, escriptora, periodista, dramaturga, teòric del cinema, crítica de cinema, realitzadora |
Activitat | 1915 - 1934 |
Membre de | |
Moviment | Impressionisme francès |
Representada per | Light Cone |
Obra | |
Obres destacables
| |
Localització dels arxius | |
Família | |
Cònjuge | Marie-Anne Colson-Malleville (–1942) Albert Dulac (1905–1920) |
|
Germaine Saisset-Schneider era filla del general Maurice Saisset-Schneider i neboda del conseller d'Estat Raymond Saisset-Schneider. Va passar la major part de la infància i adolescència a París amb la seva àvia paterna, Jeanne Catherine Elisabeth Schneider, que tingué gran influencia en el seu desenvolupament artístic.[2]
Considerada com a sensible, generosa, independent, posseïda per la passió de la investigació i la novetat, Germaine Dulac és entre les primeres a França a considerar el cinema com un gran art al qual va consagrar-se des de 1916.[2]
Es casa l'any 1905 amb Albert Dulac, agrònom socialista i futur novel·lista. La seva vida professional comença l'any 1906 als periòdics feministes La Française i La Fronde, on fins a l'any 1913 redacta crítiques de teatre i principalment retrats de dones, conscient de la importància de l'emancipació de la dona, i de la idea de les dones com a agents de progrés en les diferents manifestacions de l'activitat humana.[2][3] També escriu algunes peces de teatre.[4]
L'any 1916 funda amb Irène Hillel-Erlanger una casa de producció, la DH Films. El 1915 dirigeix la seva primera pel·lícula, en què manifesta els seus dots emocionals i plàstics: Les Sœurs ennemies (1915); es converteix així en la segona directora de cinema a França després d'Alice Guy. Segueix la pel·lícula Venus Victrix (1917); realitza, a partir d'un guió del seu amic Louis Delluc, La Fête espagnole (1920), que anuncia el gir cap a l'experimentació formal, i esdevé una de les fortes personalitats de la primera avantguarda.[5] Des de 1920 publica molts escrits històrics amb observacions noves i penetrants.
Després de La Mort du Soleil (1921), va realitzar la seva obra mestra amb La Souriante Madame Beudet (1923), crítica de la vida conjugal petit-burgesa o, en termes moderns, de «la incomunicació de la parella», basada en textos de Charles Baudelaire.[5] Des de 1924 milita també amb ardor per difondre l'amor per al cinema i contribueix a desenvolupar els cine-clubs. Més endavant s'uní a la "segona avantguarda", amb La Coquille et le Clergyman (1928) (a partir d'un guió d'Antonin Artaud), un film fet amb total llibertat, ple d'un simbolisme poètic i d'imatges d'una gran violència onírica,[5] i produí simfonies d'imatges, aliades a la música, amb Disque 927 (1927) (a partir de Chopin) o Thèmes et Variations (1928) i Étude cinématographique sur une arabesque (1929) –inspirat en una composició per a piano de Debussy,–, que mostren un interès pel "cinema pur".[6][2] Va anar fent aleshores un gir cap a un cinema més realista amb Celles qui s'en font (1930), una pel·lícula musical considerada imprescindible per conèixer el París de 1930.[5]
Quan el cinema sonor li impedí una producció totalment independent, va preferir consagrar-se a les notícies. Des de 1933 fins a la seva mort, l'any 1942, fou directora adjunta de les Actualités Gaumont i es dedicà a fer documentals i noticiaris que s'emetien als cines abans de la pel·lícula principal.[2]
Escriptora d'importants textos teòrics, Dulac va col·laborar en les grans revistes cinematogràfiques de l'època –Le Film, Cahiers du Cinéma o Cinégraphie–, on exposà la seva idea del cinema com un art i com una indústria i defensava la importància de l'autoria.[5][2]
És enterrada al Cementiri de Père-Lachaise.[7]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.