Historicisme arquitectònic
estil arquitectònic / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'historicisme en arquitectura fou un moviment desenvolupat al segle xix que pretenia recuperar l'arquitectura de temps passats. Es tractava d'imitar estils arquitectònics d'altres èpoques incorporant algunes característiques culturals d'aquell segle, mentre que l'arquitectura eclèctica es dedicava a barrejar estils per donar forma a quelcom de nou.
Podem destacar-ne diversos corrents com el neobizantí, neoàrab, neobarroc, encara que el que més èxit tingué fou el neogòtic, que es basava, com indica el seu nom, en un nou gòtic ressuscitat. Entre les edificacions realitzades segons aquest estil destaca el Parlament britànic, projectat per Augustus Welby Northmore Pugin i Charles Barry. També tingueren molta importància algunes variants orientals, com el neogòtic indi, dins del qual podem destacar el pavelló Reial de Brighton, obra de John Nash. A Espanya, destacà el corrent neomudèjar, com a expressió d'un estil propi i nacional.
Els arquitectes catalans del modernisme van emprar elements historicistes neogòtics en les seves obres. Antoni Gaudí en la casa Figueres o torre Bellesguard, per exemple, evoca les fortaleses medievals amb merlets, o Josep Puig i Cadafalch usa nombrosos elements escultòrics neogòtics a la casa Amatller.