Arquitectura gòtica
estil arquitectònic / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'arquitectura gòtica és la forma artística sobre la qual es va formar el moviment cultural de l'art gòtic, l'estil artístic comprès entre el romànic i el renaixement, que es va desenvolupar a Europa Occidental —cristiandat llatina— a la baixa edat mitjana, des de la darreria del segle xii fins al segle xv, encara que més enllà d'Itàlia les pervivències gòtiques van continuar fins a començament del segle xvi.
Iniciada en un context més ample, anomenat renaixement del segle xii,[1] es veu per primera vegada a la basílica de Saint-Denis a la regió de la Île de France, des d'on es va estendre per tota Europa com un estil de marcada verticalitat, tant a les torres com en les elevadíssimes naus, permesa pels arcs apuntats i les voltes de creueria, el pes de la qual es desplaçava pels arcbotants cap a contraforts exteriors, alleugerint els murs, que acullen una cada vegada major multiplicitat de capelles laterals. Pintura i escultura es deslliuren de la dependència dels murs i els retaules van reemplaçar les pintures murals
El mot «gòtic» és l'adjectiu corresponent a got i va ser utilitzat en aquest context per primera vegada pel tractadista italià Giorgio Vasari (1511–1574), que en Le Vite, la famosa obra de biografies de pintors toscans inclou diversos capítols sobre l'art a l'edat mitjana. En sentit pejoratiu va fer servir aquest terme per denominar l'arquitectura anterior al Renaixement, pròpia dels bàrbars o gots, els components dels quals li semblaven confusos, desordenats i poc dignes, per contrast a la perfecció i racionalitat de l'art clàssic. A la seva pròpia època, se solia denominar com a opus francigenum (estil francès), per referència a l'origen de la innovació. Paradoxalment, a l'Espanya del segle xvi es qualificava el gòtic final (isabelí o plateresc) com la forma de construir l'arquitectura moderna, mentre que l'arquitectura classicista que introduïa el renaixement italià era vista com una forma de construir antiga o romana.[2]
L'arquitectura gòtica va posar un èmfasi especial en la lleugeresa estructural i la il·luminació de les naus de l'interior dels edificis. Va sorgir del romànic, però va acabar oposant-se als volums massius i a l'escassa il·luminació interior de les esglésies. Es va desenvolupar fonamentalment en l'arquitectura religiosa (monestirs i esglésies), tenint el seu major èxit en la construcció de «grans catedrals», secular tasca en què competien les ciutats rivals; encara que també van tenir importància l'arquitectura civil (palaus, llotges comercials, ajuntaments, universitats, hospitals i habitatges particulars de la nova burgesia urbana) i l'arquitectura militar (castells i muralles urbanes).
Els dos elements estructurals bàsics de l'arquitectura gòtica són l'arc apuntat o ogival i la volta de creueria, les càrregues de la qual, més verticals que en l'arc de mig punt, permeten una millor distribució del pes i una alçada molt superior. A més, la part principal d'aquestes càrregues són transmeses des de les cobertes directament a contraforts exteriors al cos central de l'edifici mitjançant arcbotants. El resultat allibera la major part dels murs de la funció sustentadora (confiada a esvelts pilars amb motllures), que poden ser buidats amb obertures ocupades per àmplies vidrieres i rosasses que deixen pas a la llum.
L'arquitectura gòtica s'origina a les regions de Normandia i l'Illa de França, des d'on es va difondre primer a tot el regne de França i posteriorment (ja a mitjan segle xiii), sobretot per l'extensió de l'art cistercenc i els camins de Sant Jaume, pel Sacre Imperi Romanogermànic i els regnes cristians del nord d'Espanya, que durant aquest període de la Reconquesta s'estaven imposant als musulmans del sud. A Anglaterra va penetrar aviat l'estil francès, tot i que va adquirir un fort caràcter nacional. A Itàlia va arribar tard, no va tenir molta acceptació, i l'impacte va ser molt desigual a les diferents regions, i aviat va ser substituït pel Renaixement.
El medievalisme suscitat pel romanticisme i el nacionalisme del segle xix va fer reelaborar com a arquitectura historicista un neogòtic que reproduïa el llenguatge arquitectònic propi de l'estil amb formes més o menys genuïnes. Hi destaca la tasca restauradora i reconstructora del francès Eugène Viollet-le-Duc.